Blog d'en Xavier Mir

Ahir diumenge Jordi Barbeta publicava un article en què plantejava cinc escenaris de futur per als propers mesos o anys en funció de com evolucioni la proposta del pacte fiscal. Recordem-los:

A. Mas i Rajoy es posen d’acord i Catalunya obté el pacte fiscal
B. Rajoy s’avé a millorar el finançament
C. Rajoy dóna carbassa a Mas i CiU busca la complicitat d’ERC
D. La proposta és rebutjada i Mas prepara un referèndum per legitimar la insubmissió fiscal
E. Anem a eleccions anticipades i, ara sí, Mas porta l’estat propi al programa electoral

Ara posem-nos a la pell dels qui no volen de cap de les maneres que Catalunya sigui un estat europeu amb sobirania pròpia. És un exercici imprescindible des del meu punt de vista, encara que ja sé que algunes persones m’acusaran, interessadament o per pura ingenuïtat, de ser molt recargolat. Tanmateix, aquestes persones que no ens volen veure independents existeixen i treballen per assolir els seus objectius. I tenen poder. No cal que hi posem noms. Poden ser Duran i Lleida o qualsevol dels empresaris del lobby Pont Aeri, però també en poden ser molts altres que es declaren independentistes de paraula, però que tenen molt clars els seus interessos i que saben quines línies són perilloses i quines permeten continuar jugant a fer-se l’independentista. A dins de CiU hi ha gent que vol la independència i gent que farà el que sigui per evitar-la. I conviuen més o menys pacíficament

Sigui quin sigui l’escenari, hi ha marge de maniobra. El pitjor, és clar, seria l’escenari E, però fins i tot en aquest cas hi hauria possibilitats de començar a treballar perquè no fóssim un estat plenament sobirà sinó un estat associat o alguna cosa per l’estil. L’Estat espanyol sempre podria deixar-ho tot jurídicament prou obert perquè més endavant, si calgués, el dret internacional li donés la raó en algun eventual conflicte d’interessos.

Paradoxalment, l’escenari A tampoc no és bo per als contraris a la independència, perquè saben prou bé quina és l’aportació de Catalunya i en tot cas els caldria una mica més de temps –no sé si l’any que han arrencat a Artur Mas seria prou– per acabar de convertir Catalunya en una regió perifèrica i que Madrid passi a ser un pulmó econòmic suficient per mantenir l’Estat. No n’estem pas tan lluny. No ens equivoquem. L’espoli no demostra que som imprescindibles, sinó que ho hem estat i que encara poden espoliar. Només deixaran de fer-ho quan s’hagin assegurat que estem ben morts i enterrats econòmicament. En tot cas, si no aconsegueixen convèncer Mas perquè els doni mig anyet més de coll, fins al juny de 2013 –sempre prorrogable si les circumstàncies ho demanen–, per poder continuar executant els seus plans, la solució passa per l’escenari B.

Si hagués d’apostar per algun dels escenaris seria aquest, el B. Sens dubte és el millor per als qui volen evitar la independència. El discurs preparatori és fàcil: la crisi és fortíssima i allò que demana CiU és inassumible i irresponsable, però el PP entén que la situació de Catalunya també és delicada i li ofereix una millora en el finançament. CiU, que ja va votar SÍ a l’Estatut del 2006 perquè era millor que res, tornaria a dir que no és el que Catalunya necessita, però que tal com estan les coses el més responsable és acceptar-ho. Problema resolt. Independència desactivada per sortir del pas. Ja poden respirar tranquils. Passarem el setembre de 2014 i a poc a poc s’anirà desinflant el suport a la independència perquè els qui la volen per motius econòmics ja tindran una mica de peixet i els qui la volen per motius històrics o per nacionalisme no tenen prou massa crítica ni estan prou articulats políticament.

Si l’escenari és el C, el fet que CiU digui que ja no estima el PP i que ara festeja ERC no comporta gaire risc. Total, es tracta d’aprovar els pressupostos del 2013 i potser els del 2014. Vist que el PP no pot tenir majoria absoluta a Catalunya, CiU és el mal menor. El projecte recentralitzador de l’Estat espanyol pot continuar avançant mentre republicans i convergents van jugant a fer quadrar els numerets del seu govern autonòmic.

L’escenari D, aquell que planteja un referèndum sobre el pacte fiscal posterior al rebuig i amb la idea de preparar un tancament de caixes, pot ser una mica més complicat de gestionar. Per això cal donar preferència a l’escenari B, que el desactivaria. Per desactivar això també es podria autoritzar el referèndum però posant-hi alguna condició que el desvirtués. Arribat el cas, però, i quan la cosa ja no es pogués allargar més, caldria marcar territori i amenaçar que Espanya no tolerarà cap tancament de caixes. Tan bon punt es posés damunt la taula la possibilitat de no pagar els impostos de l’any següent, l’Estat amenaçaria de no aportar ni un cèntim més a la Generalitat. La por sempre funciona i es tractaria de presentar el govern de CiU com un govern irresponsable.

En resum, la clau sempre és guanyar temps. L’Estat espanyol necessita temps per desactivar aquesta majoria social favorable a la independència que reflecteixen les enquestes i per fer que tot torni a quedar dins dels paràmetres en què s’havien mogut les coses abans de la sentència del TC.