Al moment de redactar aquest post, l’enquesta de Vilaweb sobre el referèndum és a punt d’arribar als 4.000 vots, que comença a ser una mostra significativa. I la suma de vot NO i vot NUL ronda el 78 %, davant d’un insignificant 14 % de vot SÍ. Però fins i tot més que la quantitat del vot jo en destacaria la qualitat. Es tracta de persones polititzades, sensibilitzades per l’actualitat política, que volen fer sentir la seva veu. No es tracta d’abstencionistes. Qui guanyarà el referèndum, i potser per majoria absoluta, són aquells a qui els és indiferent l’estatut. Una comparació de les dades finals de participació, siguin les que siguin, amb les de l’estatut vigent també s’hauria d’incloure en l’avaluació política del referèndum. Per tant, que els resultats entre els segments socials polititzats i la ciutadania indiferent siguin tan abismals és un mal senyal. Es podria afirmar que la classe política, en general, i malgrat fomentar la participació, s’aprofitarà de la massa d’indiferència per donar per validat el text. Això no hauria de ser així, però els qui seguim el debat no podem fer gaire més per evitar-ho.
D’altra banda, un altre aspecte interessant és el comportament de l’entorn de CiU. El nombre de votants que aquest partit ha tingut fins i tot amb els pitjors resultats fa pensar que tenen la clau per decantar el resultat del vot. Si a ERC es contempla la possibilitat que les bases facin canviar la decisió adoptada per la cúpula en una mostra de democràcia interna, a CiU no hauria de ser tan complicat veure un procés semblant. Tots sabem que el 18 de febrer hi havia votants de CiU al carrer, i avui el Mail Obert de Vicent Partal recorda que hi ha veus crítiques dins de CiU, del PSC i d’ICV que convindria que es fessin sentir. Aquests votants de CiU haurien de tenir en compte alguns elements a l’hora de prendre la seva decisió.
En primer lloc, cal tenir en compte que si s’aprova l’estatut Mas no podrà evitar que sigui Maragall qui en capitalitzi el protagonisme, o pitjor encara, Zapatero. La cúpula convergent sap molt bé què hi arrisca com a partit, però el votant o el simpatitzant potser no hi veu els mateixos beneficis. Per intentar presentar-se com a protagonista de l’estatut, Mas hauria d’acostar-se massa al PSC-PSOE, i això consolidaria les opcions de la sociovergència. En aquest punt, caldria veure la resposta de tots els qui han anat a parar a CiU fugint del pacte del Tinell.
En segon lloc, cal valorar el vot de rebuig com un vot de càstig a les formacions que han renegat de la decisió del Parlament. Acceptar aquest estatut retallat significa acceptar que tenim un Parlament de fireta i que ja ens està bé. El nacionalisme català sempre ha fet bandera del pes de les institucions, i aquesta seria una decisió que aniria en el sentit contrari.
En tercer lloc, malgrat que des de CiU s’assegura que la idea és aprovar aquest estatut però reformar-lo ben aviat, cal tenir en compte les declaracions de Blanco i altres dirigents socialistes per entendre que el PSOE vol utilitzar l’estatut per posar fi a les reivindicacions d’autogovern. Per tant, això ha de tenir el seu pes en la decisió final.
Si hi ha sobiranistes dins de CiU, la posició d’aquests en el referèndum és crucial per fer decantar la balança d’aquest sector dins del partit: o esdevenir residuals o reorientar el partit.
La decisió hauria d’incloure una avaluació d’altres decisions preses pel partit amb la perspectiva del temps: el sí a la constitució europea, el pla per al Delta de l’Ebre, el pacte del Majestic.
Aquests són alguns elements per a la reflexió, però segurament n’hi ha molts altres i en podrem continuar parlant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que se’n parlés del votant de CiU. En realitat, comptat i debatut és el qui més punts té per donar la volta al resultat de la consulta estatutària.
Dubto molt que Maragall s’endugui res més que un "lazo de Isabel II" com el seu amic Solé Tura i uns copets a l’espatlla acompanyats de la frase (sentència): bé, ara el que et queda de vida ja ho pots dedicar a "l’any sabàtic"…
Rodríguez Zapatero sap prou bé (té el Guerra del Gal al costat), com sabia Felipe González, que als socialistes espanyols el que els hi convé és que a Catalunya no manin gaire els socialistes espanyols (ni que es presentin disfressats de "PSC"), així que donarà els trumfos a Mas, no a Maragall.
Sobre les enquestes a Internet en general i la de VilaWeb en particular no ofereixen cap confiança, per la senzilla raó que en una hora i des del mateix ordinador (això sí, tenint cura de suprimir cada cop les "galetes") es pot votar moltes vegades per una opció determinada.
Si no s’usa d’un sistema identificador eficaç, aquesta mena d’enquestes són del tot errònies en els resultats.
Des de la campanya "Vull la Independència de Catalunya" vam valorar, al seu moment, que no pagava la pena d’esmerçar el nostre temps per falsejar l’enquesta de VilaWeb com era (i és!) notori que alguns partidaris de determinada opció estan fent.
També penso com tu en això de que ja ens podem esgargamellar des dels blocs i els fòrums a debatre les opcions quan la majoria de la població s’està badant. Aquests que baden són els qui decidiran.