Blog d'en Xavier Mir

L’expressió és tan popular com ordinària, però defineix molt bé allò que els està passant als socialistes catalans que encara s’entossudeixen a fer de minyons i minyones del PSOE. En pocs dies s’han acumulat unes quantes notícies significatives que no els auguren res de bo.

Al Singular Digital llegíem que la campanya dissenyada per PP Zaragoza està rebent crítiques internes: “monopolitzar tota la campanya vers aquesta vessant, personalment no m’acaba de convèncer”, es veu que diu Laia Gomis. I resulta que Maria Badia convida Felipe González perquè li doni suport en la campanya i l’home es despenja amb una crítica al partit (també al Singular). El tret, per la culata.

Maria Badia, per cert, que va ser entrevistada al Crònica. L’entrevista ha rebut més d’una dotzena de comentaris. Ella es presenta com a cap de llista, però gent com Miquel Martín li han vist el llautó: del seu vot se’n beneficiarà la Maleni. “Votar Badia, objectivament, és votar Maleni. El PSC sabrà què fa. Les
enquestes no són ciència certa però indiquen tendències. I per sobre de
la ciència, sempre ens queda el sentit comú: difícilment companys de
viatge com Magdalena Álvarez en una llista electoral ajudaran a què el
PSC superi en un futur proper el llistó a la baixa de 37 diputats amb
què es va quedar l’1 de novembre de 2006 en les eleccions catalanes. ” També ho diu, per cert, un grup del Facebook.

A més, ara resulta que perden Rosa Regàs i que el twitter va ple de piulades com aquesta que els deixa en evidència o aquesta altra que se n’alegra de mala manera.

I Jordi Barbeta que va punxant des de La Vanguardia: “El riesgo para el PSOE reside en que si los
socialistas catalanes pierden el Govern, es más que probable que a
continuación pierdan la alcaldía de Barcelona, donde Jordi Hereu
gobierna en minoría y en condiciones mucho más precarias que el
president Montilla. Relegados a la oposición en el Parlament y en el
Ayuntamiento de Barcelona, la sensación de declive de los socialistas
se contagiaría inexorablemente al resto de España, pero además, el
poder, los recursos y la influencia de los socialistas sufrirían un efecto de desplome.” Doncs bé, avui torna a l’atac parlant de les relacions Montilla-PP, unes relacions que per a molts que no hem votat mai ni PSOE ni PP són ben previsibles, però que suposen una contradicció evident de cara a un electorat a qui s’ha explicat i encara s’explica que els del PP són els dolents (i l’article ha fet mal, com demostra Donaire al seu twitter). Per poder fer aquest triple salt mortal cal tenir una xarxa a sota anomenada centralitat. I si la tenen, francament, és plena de forats.