2. A títol personal, des que el passat 11 de juny vaig assistir, amb Acte de Sobirania, a l’enterrament de l’Estatut com a conseqüencia dels despropòsits acumulats, manifesto que la meva voluntat és que es faci aquest Acte de Sobirania que ens permeti gestionar els nostres recursos i no haver de pactar amb ningú el finançament de les nostres institucions.
3. La meva voluntat política i la de totes les persones que puguin coincidir-hi (que no som pocs, diguem-ho de passada) no esborra de la realitat el fet que s’aprovés un Estatut d’Autonomia que instava a un acord abans del 9 d’agost de 2008. I això s’ha de gestionar d’alguna manera. I cada agent ho gestiona de manera diferent segons la seva posició: uns al carrer, altres al govern i altres a l’oposició.
4. Després de tants incompliments, vista la mala llet que es gasta i vista també la política contrària als interessos catalans que planifiquen i desenvolupen els governs espanyols, el crèdit, la legitimitat i la confiança són nuls. Res no ens ha de fer creure que l’acord anunciat no acabi també en paper mullat. Res no ens assegura que l’Estat espanyol no busqui i trobi la manera d’evitar que aquests diners arribin on han d’arribar i quan hagin d’arribar. I això ho sap i ho diu Puigcercós mateix.
5. És cert que Esquerra ha tingut una posició de força relativa en la negociació perquè sense el seu vistiplau no es podia tancar l’acord, però el seu veritable trumfo, la independència, no podia entrar en joc perquè els seus 21 diputats no constitueixen encara la majoria parlamentària que cal i perquè encara no ens consta que hi hagi cap altre partit que vulgui fer el pas.
6. Relacionat amb el punt anterior, i tornant a les preferències personals, un rebuig d’ERC hauria pogut comportar eleccions anticipades. No em fan ni fred ni calor, i fins i tot penso que es podria escurçar un any el camí de la independència. Ara bé, si les eleccions només han de servir perquè siguin uns altres els qui administrin la mateixa misèria, ja m’està bé que ho faci Esquerra, si més no fins que CiU posi la independència damunt la taula.
7. Si, tal com afirma Felip Puig, Zapatero ha dinamitat l’Estatut, la conseqüència lògica seria que tots els diputats i diputades de CiU, en bloc, signessin l’Acte de Sobirania. Si finalment creuen, com nosaltres, que l’Estatut és mort (sigui d’inanició o sigui per assassinat amb violència), hi ha una altra opció que no sigui la independència?
8. El sí d’ERC a l’acord resultarà molt més profitós electoralment al PSOE i al PSC que no pas a ERC. Els socialistes tanquen un punt de tensió que els estava erosionant. ERC, en canvi, dubto que sigui premiada per possibles nous electors i, sens dubte, serà castigada pels qui no comparteixen la decisió.
9. Una part molt important de la societat catalana voldria que ERC i CiU unissin esforços per iniciar plegats el procés d’independència. Les eleccions anticipades en què potser hauria desembocat tot plegat avançarien un any aquesta possibilitat. Ara per ara, tanmateix, això no és més que una hipòtesi i un desig desatès. Fa l’efecte que algú té un gran interès a fer la primera part del viatge, però no es veu per enlloc que s’estiguin bastint ponts perquè es faci també la segona part i tinguem un final feliç.
10. En resum, el tema de fons no és si l’acord és bo o no. Aquest acord no hauria d’haver-se plantejat mai; l’Estatut no s’hauria d’haver aprovat tal com va quedar (que ho tinguin en compte els qui van demanar el vot afirmatiu), però aquesta és la legalitat de què ens hem dotat, una legalitat fràgil i dependent d’un estat que va en contra nostra. El tema de fons és si recuperem o no la sobirania política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més retòrica al servei dels impostors d’Esquerra!!.
Quant els que tallan el bacallá a Esquerra entrin en bloc al PSOE del NE qual Catalaniko Ezkerra…continuaras cercant excelències estratègiques, Xavier Mir?.
Recorda: equivocar-se és d’humans, perseverar en l’error és de babaus.
Prou d’impostors!!! Molt parlar d’independència, però pacteu amb Madrid per molt menys del que marca fins i tot l’Estatut!!! Sou uns penques. No aniré mai més a una manifestació independentista a la qual assisteixi ERC. Parole, parole, parole.
Donat que tot el que hi ha ara són elucubracions que no tenen cap
suport oficial tot el que es digui, a favor o en contra, està de més.
El
dia 15 es reunirà el Consell de Politica Economica i Financera que ha
d’aprovar el nou model. I a partir d’aquó poden passar MESSOS fins que
hi hagin xifres definitives. Les autonomies del PP saltaran a la
jugular i faran que es rebaixin expectatives. Les del PSOE deixaran que
el PP quedi com el dolent de la pel·licula i ZP quedarà com l’amic de
Catalunya que si no hi fa més és perque els PP no li deixa.
La mateixa història que l’Estatut. La mateixa presa de pèl.
La xifra que s’ha donat la podreu prendre com un màxim. A partir d’aquí hi haurà rebaixes.
N’hi ha que afirmen que el nou finançament suposa un pas endavant i un pas molt gran, que no cal demanar la lluna. Un pas endavant? Home, faltaria sinó! Que tot
el guany sigui no haver anat enrere, amb ben poca cosa s’acontenten alguns!
La pregunta és: un pas
suficient? És clar que no. Evident, perquè si ho fos, aquests mateixos no ens
vendrien l’acord amb el seu “pas endavant” i explicarien sense embuts quins serveis es podran cobrir amb aquests eteris diners. Però no ho han fet perquè no
poden. No poden assegurar amb dades
que sigui un pas suficient i estatutari.
I a més és un pas
enganyós,
un miratge. D’entrada,
l’estat espanyol no ha donat xifres i ningú pot creure en res que no estigui ben concretat per escrit. Els pactes
polítics no són actes de fe. Aquest
govern espanyol no és de fiar.
L’altra frase
del dia: “Cal ser pragmàtics!” La frase no vol dir res
perquè està escapçada. S’és pragmàtic “per” a alguna cosa. Un acord és
pragmàtic en funció d’un objectiu, quan allò que s’obté serveix per allò que un
pretenia. És a dir: pragmàtics per aconseguir què? Doncs, amb el que ens donen
no tenim ni per cobrir el déficit de l’any passat! Bonic, oi? Pragamàtic? Gens
ni mica.
Hi estic d’acord, Xavier. I al 2010 espero que els independentistes d’Esquerra lliurin de nou el govern de Catalunya al PSOE per, com tu dius, “debilitar-los” encara més. I al 2014, i al 2018…
Només cal veure com de dèbils estan ara, que controlen TV3, Catalunya Ràdio (per cert, lliure de crosta), Catalunya Informació, 3/24, BTV, COMRàdio, El Periódico, El País, Cadena SER, Cuatro, La Sexta…
Aquest matí he vist en José Zaragoza arrossegant-se per terra, de tan dèbil que estava. Tot gràcies a “independentistes” com en Xavier Mir i els que dirigeixen Esquerra. Qui ens havia de dir que “independentisme” era això.
Xavier, tu de què treballes? Cobres d’algun organisme controlat per ERC? És que si no no ho entenc. Com els pots donar la raó després del que estan fent amb el finançament que retalla fins i tot l’Estatut? De veritat, que no t’entenc. Et considerava un bon analista, però ara ja no té cap lògica el que dius. Em sap greu haver-t’ho de dir.
Sobre el teu punt 6:
“si les eleccions només han de servir perquè siguin uns altres els qui
administrin la mateixa misèria, ja m’està bé que ho faci Esquerra, si
més no fins que CiU posi la independència damunt la taula”
El problema actual es que Esquerra no gestiona aquesta miseria! Son els sociates espanyolistas que controlen el 80% del govern!!
Sobre el finansament:
1- L’estat espanyol no ha donat cap xifra.
2- La salgado ha dit que estarem per sobre la mitja. Pero no ha dit que aquesta no es basa en el calcul harmunitzat de competencies. Es a dir que el 105% de catalunya no es pot comperar amb altres autonomies que no tenen les competencies de mossos i presons! Segurament docns, no arribarem al 100%.
3- Esquerra ha quedat desarmada per demanar el concert economic i l’independentisme en general ha quedat desactivat per dir que l’Estat ens discrimina. (tot i que ho continuara fent)
4- Esquerra menteix descaradament quan diu que han aconseguit reduir un ters el deficit fiscal amb espanya. (mes de 20000 milions reconeguts per la fundacio Irla)
Aquest “acord” de pacotilla fara recuperar posicions al PSC. Com tu dius el PSC es l’enemic a batre. ERC ha jugat contra la independencia de catalunya.
SIUSPLAU M’AGRADARIA QUE EM REBATESIS XAVIER ELS MEUS ARGUMENTS I EM DEMOSTRIS QUE ERC HA JUGAT A FAVOR DE LA INDEPENDENCIA. SI NO POTS SIUSPLAU DEIXA DE DONARLIS SUPORT.
Albert
Sí, Xavier, ja sabem que “ja t’està bé” que Catalunya la governi el PSOE mentre Esquerra toqui mamella. No cal que ho juris. Només cal veure les palles mentals que arribes a explicar per justificar-ho. Fan enrojolir.
En Pujol i la coalició que li donava suport eren, com el seu ADN polític indicava, liberalisme amb accent cristianodemòcrata, tot això cohesionat pel seu nacionalisme de caràcter essencialista i orientació classista, que va afavorir als serveis privats a costa dels serveis públics. El subsidi a l’escola privada (concertada), gestionada per l’Església, era el més elevat de la UE-15, mentre que la despesa pública per alumne era dels més baixos de la UE-15, perpetuar el sistema escolar més polaritzat per classe social que existia en el nostre continent . El nacionalisme conservador català sempre ha tingut una concepció classista del que és Catalunya.
No van ser les dretes sinó les esquerres les que van liderar a Catalunya la lluita per la identitat catalana durant la dictadura. Amb l’única excepció de Jordi Pujol, la gran majoria de la direcció de CiU no va participar en la lluita antifranquista. Artur Mas, el seu actual dirigent, estava preparant les seves oposicions durant la dictadura, tal com havia fet José M ª Aznar. En canvi, José Montilla, Joan Saura i Josep Lluís Carod-Rovira, però, havien participat tots ells (així com els partits que van liderar) en la lluita antifranquista, havent estat un component essencial d’aquesta lluita la recuperació de la identitat nacional catalana.
Les esquerres representaven a les classes populars, que eren les que havien patit més la discriminació en contra de Catalunya i les prioritats establertes pel govern CIU, durant els anys que va governar Catalunya. El govern conservador havia gastat menys en els serveis públics de l’Estat del Benestar que la majoria de CCAA rebent una despesa pública menor del que li corresponia, va dedicar menys fons als serveis públics, en part degut com a conseqüència d’afavorir als serveis privats. D’aquí que la despesa pública social rebuda per un treballador a Catalunya per als seus serveis era menor que el rebut per un treballador andalús i / o extremeny en la seva CCAA. S’explica així que el Govern de la Generalitat hagi estat fins i tot més bel·ligerant que CIU en la seva confrontació amb el govern central, per corregir el seu dèficit de despesa pública procedent de l’Estat. El govern d’entesa ha canviat les prioritats de la despesa pública afavorint clarament els serveis públics, però la despesa pública per càpita continua sent insuficient per desenvolupar l’estat del benestar català al que Catalunya aspira i creu que es mereix donat el nivell de desenvolupament econòmic que té.
La dreta catalana, sovint, ha posat els seus interessos de classe per sobre dels seus interessos identitaris. L’últim exemple és que Convergència i Unió va escollir integrar-se en el grup liberal europeu (que havia votat en contra del reconeixement de l’idioma català a la UE), que representa millor els seus interessos de classe (tal grup va votar a favor de l’expansió del temps de treball a 65 hores).
Benvolgut Xavier,
Vagi per endavant que jo fa prop de 15 anys que milito a ERC. Per tant conec una mica el tema.
Punts 4 i 5: Cert que amb 21 diputats no és pot proclamar la independencia, però si Esquerra te una davallada de vots perquè molta gent, com jo, es sent decebuda, encara li costarà mes assolir aquesta majoria parlamentaria.
La pugna personal Puigcercs-Carod, que s’agreujà a arrel dels fets de Perpinya ha perjudicat greument el partit. El darrer Congrès es va tancar en fakls. I tot plegat ens a porta ton som. OLa manca d’un lideratge clar fonamentat en la competència com a polític ens ha porta ton som. Carod tenia fusta però Puigcercòs & Cia el van cremar. Calen, doncs, nous liders.
Punt 9: Em toca molt allò que no sona que el Consell de Garanties Estatutàries tingui majoria espanyolista, davant la mirada impertèrrita d’Esquerra. Això es visió d’estat (l’espanyol). Nosaltres tenim miopia d’Estat.
Punt 10: Si la legalitat va en contra nostra hem de canviar-la. La submissió no pot ser una opció per a un partit que presumeix de independentista. Per això ja tenim CiU.
Xavier, ja m’estic cansant dels que em demanen que aguanti per poder canviar les coses des de dins. Si una majoria de militants defensa la estrategia que porta ara Esquerra, sentint-ho molt ja no és el meu partit. Jo no he canviat, ha canviat ERC.
Tu ets independentista i tens criteri. Tu veuràs….
Salutacions cordials.
En Xavier Mir sempre és més condescendent amb Esquerra que amb la resta de partits polítics catalans. I és curiós, perquè hauria d´ésser justament al contrari. Mentre la gent segueixi per convicció, per simpaties, per feina a sou, per estètica, per sectarisme, o per odis, etcètera, mostrant-se favorable a un partit i deixant en segon terme la realitat del país, això continuarà enfontsant-se.
Un acord es fa entre dos. Si més no, perquè en aquest cas són més. I assistim, aquestes darreres hores, a una cerimònia francament confusa. El PSC, de primer, i el govern de la Generalitat, després, afirmen en públic que hi ha un acord i que aquest acord implica unes quantitats determinades de diners. Esquerra encara diu una quantitat més alta. Però el govern català no ha dit encara oficialment que la xifra d’Esquerra siga la bona i, cosa més sospitosa, el govern espanyol no diu ni tan sols que haja acordat la xifra que el PSC diu que s’ha acordat. Emparant-se en el fet que la negociació és a moltes bandes, la ministra Salgado s’ha negat repetidament a confirmar les xifres que dóna el president Montilla. Sorprenent? A mi, em sorprèn i em preocupa, vista la poca lleialtat institucional demostrada pel president Zapatero.
Caldrà esperar veure com es concreta tot plegat, però hi ha un segon detall, més inquietant. Tots ens parlen dels diners de l’any 2012. Però i els del 2009 i del 2010 i del 2011, què? Tothom especula amb una xifra que tardarà quatre anys a arribar i que ja veurem si arriba. Perquè la ministra ha dit ben clar que ‘dependria de la recaptació’, perquè tres mil milions d’euros d’avui no són pas els mateixos tres mil milions d’euros d’ací a quatre anys. La xifra és la mateixa, però no pas el valor, que minvarà d’acord amb la inflació.
I malgrat tot, l’ambigüitat de les xifres no és sinó una part de la preocupació. Perquè hi ha més. El document del pacte no recull ni una sola de les variables que la Generalitat exigia per a poder canviar d’una manera favorable el deficient finançament actual. No parla enlloc ni d’esforç fiscal, ni de costos diferencials, ni d’emigració. I això significa, per tant, que el model teòric no deixarà treballar amb xifres favorables quan aquestes s’hauran de concretar.
Finalment, hi ha un factor especialment greu en aquest acord, que és que el govern de Catalunya accepta que l’articulat de l’estatut no té valor jurídic, car l’acord vulnera les disposicions finals relatives al títol de finançament. Pitjor: hi ha articles de l’estatut, la majoria, que poden ser subjectes d’interpretacions vàries, però n’hi ha que són literals, articles sense confusió possible. I el títol del finançament, i sobretot les disposicions finals que hi fan referència, són literals. No diuen que el model s’aprovarà o fixarà un dia qualsevol. Diuen que, a tot tardar, funcionarà el 9 d’agost de 2010. Acceptar qualsevol cosa que vaja més enllà és, per tant, assentar un precedent greu.
I ben greu, perquè tots sabem que l’agost vinent segurament que arribarà una important retallada jurídica de l’estatut. Per tant, després del pacte del finançament, com podrà argumentar el govern català que l’estatut és una llei que ha de ser respectada com es va aprovar? Si el govern de Catalunya mateix no considera necessari de respectar articles que són literals, com podrà exigir respecte als articles que seran interpretats?
Dit tot això, Zapatero necessitava un acord i el té. Montilla necessitava un acord i el té.
El nou finançament: menys diners que no sembla
El govern català unit en favor d’un pacte que el govern espanyol no concreta · Us oferim una anàlisi del finançament anunciat pel govern espanyol
El nou sistema de finançament autonòmic presentat per la ministra d’Economia espanyola, Elena Salgado, manté el discutit model que ja va proposar l’ex-ministre Pedro Solbes a final de l’any passat: el repartiment del fons destinat a serveis públics fonamentals segueix els mateixos criteris, que no beneficien Catalunya. A més, Salgado ha anunciat una aportació extraordinària d’11.000 milions per a totes les comunitats, l’any 2012, però no ha confirmat la xifra corresponent a Catalunya, que, segons la Generalitat, serà de 3.800 milions.
Les comunitats calculen més diners que no els que Salgado promet
De fet, Salgado no ha detallat la quantitat de diners addicionals que rebrà cap comunitat autònoma, i ha avisat que no abonaria cap estimació d’aquesta mena. Però, d’estimacions, n’hi ha hagudes tan bon punt s’ha fet públic l’acord, i no solament del govern català, sinó també dels governs de les autonomies. És significatiu que, si sumem les estimacions fetes fins ara per nous governs autonòmics, la quantitat de diners addicionals del 2012 ja puja a 10.300 milions: el País Valencià parla de 1.900 milions; Catalunya, de 3.800; les Illes, de 300; Extremadura, de 200; Castella-la Manxa, de 500; Canàries, de 400; Andalusia, de 3.100; Cantàbria, de 100 i la Rioja, de 70. Doncs, solament en resten 700 per atènyer els 11.000 anunciats per Salgado, que s’haurien de repartir entre sis comunitats autònomes més, entre les quals Madrid, que pot obtenir una quantitat pot ser força grossa, a més de Ceuta i Melilla, que no ho seria tant.
Difícilment, doncs, quadraran les estimacions de totes les comunitats autònomes amb la quantitat anunciada per Salgado.
Aquests 11.000 milions a repartir entre totes les comunitats autònomes són per a corregir dèficits de finançament, i no vindran fins el 2012, el quart any d’aplicació del sistema. Els 3.800 milions anunciats pel govern català, tampoc no vindran abans. Fins aleshores, ‘hi haurà una gradualitat’, en paraules de Salgado. Aquesta gradualitat, segons les dades amb què ha treballat el departament a l’hora de negociar, significa que enguany, el primer d’aplicació del model, hi haurà una aportació de 2.122 milions (1.600 del model, 212 milions de l’augment dels impostos d’alcohol i tabac i 435 milions de partides extraordinàries per a mossos d’esquadra i justícia); el segon any, 2.500 milions; el tercer, 2.800 i el quart, els 3.800 milions.
Basten 3.800 milions?
El debat és ara si n’hi ha prou amb aquests diners perquè Catalunya es trobi per sobre de la mitjana de recursos per càpita de les comunitats autònomes. Segons els govern, sí. Per avaluar-ho, cal tenir en compte, de primer, el problema actual: amb les dades del 2006, Catalunya era la tercera comunitat en recaptació per càpita de tributs cedits i, en canvi, ocupava l’onzè lloc en recursos per càpita, quan s’aplicava el finançament autonòmic. Per què? Perquè fins ara el finançament no tenia en compte el principi d’ordinalitat, establert per l’article 206.5 de l’estatut. Aquest article diu que després de l’anivellament (l’aplicació dels mecanismes de ‘solidaritat’ entre comunitats autònomes), Catalunya no hauria de perdre posicions ni acabar rebent menys d’allò que aporta. Si això es resol, s’haurà respectat aquest principi d’ordinalitat.
Els criteris d’anivellament no beneficien Catalunya
Però el model no canvia respecte del que va presentar Solbes, com ha reconegut la ministra mateixa. Per tant, els ajusts d’anivellament es fan amb els mateixos coeficients de sempre: extensió del territori, dispersió de la població, insularitat i estimació de la població menor de setze anys, com volia el govern d’Andalusia, perquè amb la piràmide d’edats que té en sortirà beneficiat.
La població, que és el criteri principal de repartiment, s’hauria de ponderar amb variables com la immigració i els costos diferencials que afavoreixen Catalunya. Amb les variables actuals, Catalunya acaba rebent per sota del seu pes en termes de població.
Els 3.800 milions del 2012 no seran els 3.800 milions del 2009
Amb les dades del 2006, perquè Catalunya no perdés posicions després de l’anivellament (caiguda del tercer lloc a l’onzè) hauria hagut de rebre 3.600 milions d’euros addicionals, segons fonts consultades per VilaWeb. Aquesta quantitat és molt semblant a la mínima exigible fixada per la Cambra de Comerç de Barcelona per a millorar el finançament i semblant a la que ha ofert el govern, segons el model anunciat per Salgado.
Però, aquests càlculs, la Cambra els va fer amb dades del 2006, no pas del 2008, ni, menys encara, del 2012. I és que 3.800 milions del 2009 no són pas 3.800 milions del 2012: per la inflació i perquè qualsevol capital s’ha d’actualitzar amb variables diverses, entre les quals les variacions dels tipus d’interès. A banda, la recaptació tributària també varia cada any, i si s’esqueia una nova fase de creixement econòmic, aquesta recaptació i aquest IPC augmentarien.
S’eixugarà un terç del dèficit. De quin dèficit?
Esquerra defensa l’acord dient que, si se sumen els 3.800 milions d’euros als 800 milions que rebrà la Generalitat en infrastructures mercès a la disposició addicional tercera de l’estatut, s’eixugarà un terç del dèficit fiscal. Però els republicans parteixen de les dades de dèficit fiscal del govern espanyol (13.800 milions d’euros) i no pas de les de la Fundació Irla (18.600 milions), ni de les de la Generalitat(16.735 milions). A banda, totes aquestes estimacions es basen en dades anteriors al 2005, i els diners promesos per Salgado són per al 2012, quan el dèficit pot haver crescut considerablement.
Josep Casulleras
ELS QUATRE FONS QUE PREVEU EL MODEL
El 75% de la recaptació de cada comunitat autònoma anirà a parar a un sac comú, on hi ha també una aportació de l’estat espanyol equivalent al 5% de la recaptació conjunta. Això configura el 80% dels recursos que es destinarien als serveis públics fonamentals. Cada comunitat podrà diposar d’un 25% dels recursos tributaris que recapti. Per a Salgado, això vol dir que també augmentarà la solidaritat perquè ‘per cada euro addicional que recapti una comunitat, el 0,75 serà distribuït entre totes les comunitats.
El sistema proposat preveu quatre fons, dos de principals i dos de convergència autonòmica. Pel que fa als primers, hi hauria un fons de garantia de serveis públics fonamentals, que serviria per garantir el mateix finançament a tot arreu, i un fons de suficiència global, finançat íntegrament per l’estat espanyol i que complementaria els recursos tributaris.
A més, també proposa la creació de dos fons de convergència autonòmica, amb finançament estatal, que serviria per reduir les diferències entre les comunitats autònoma: el fons de competitivitat incentivaria l’autonomia financera de cada comunitat autònoma i el fons de coopració facilitaria la convergència entre els nivells de renta dels ciutadans. ‘És per això’, ha dit Salgado, ‘que s’incrementen aquí els recursos de les comunitats autònomes amb menys renda per càpita i menys creixement poblacional.’
El nou finançament depèn d’Esquerra
La simulació feta per l’equip de Castells és totalment virtual; el document no compleix amb l’Estatut · Tornen a repetir l’engany del Govern Aznar amb CiU · Catalunya restarà per sota la mitjana espanyola
La pressió espanyola i catalana perquè ERC accepti el nou finançament pactat dijous per Castells i Salgado, sense haver-ne pogut veure el model, s’ha intensificat. Les prospeccions fetes pel Departament d’Economia serien totalment virtuals, en tant que el document no compleix amb l’Estatut. Les estructures del govern espanyol miren de tornar a repetir l’engany del govern Aznar amb CiU, ja que Catalunya restarà per sota la mitja espanyola, com a molt passarà de l’índex 92,3 al 95 l’any 2012. Aquestes són algunes de les afirmacions de diferents experts en finançament consultats pel directe!cat. En base a les seves opinions, es pot afirmar que el model no compleix amb l’Estatut aprovat a Madrid i referendat per votació popular. El model deixaria Catalunya sense l’ordinalitat fixada per l’Estatut, condició que va posar Castells per acceptar un acord, i la xifra que correspondria a la Generalitat no representa en cap cas el 28% del total que assegura Economia.
El mateix diari El País garanteix que les comunitats autònomes més petites obtindran un mínim d’entre 1.300 milions i 1.700. Si s’hi sumen els 2.100 milions promesos a Catalunya el primer any i una mica més que tothom diu que obtindrà Andalusia per sobre de Catalunya, dóna un total de 18.000 milions d’euros, quan resulta que l’aportació de l’Estat el primer any no arriba als 6.000 milions, segons el propi Castells.
Segons el document virtual, Catalunya obtindria bona part dels seus diners fora del model, una part vindria dels impostos sobre el tabac i l’alcohol que ja paguen els catalans, mentre que l’altra via seria l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat. Per tant, dir sí al model vol dir un compromís per aprovar els pressupostos generals del govern espanyol mentre duri l’aplicació del model.
Segons el mateix conseller Castells, el Govern no té el document i, per tant, l’executiu català hauria de validar el model sense conèixer la lletra petita. Ni tan sols se sap què reben la resta de territoris de règim comú, dada imprescindible per a afirmar que el model compleix amb l’Estatut. Més enganys: el govern espanyol va anunciar que congela els diners per aplicar la llei de la dependència. El motiu, segons fonts consultades, és que ara els diners aniran per la via del finançament autonòmic. És a dir, diners finalistes del pressupost espanyol es converteixen en diners finalistes en el model de finançament. Això, sumat a una possible retallada de l’Estatut podria fer que Catalunya quedi atrapada per molts anys en l’espoli fiscal.
La política de l’engany
Quan més hi penso, més m’indigno. Fins ara, Zapatero havia de mentir per sobreviure. Des del famós “apoyaré”, que no ha parat de fer promeses i desprès incomplir-les miserablement. Però amb “l’acord” de finançament no li ha calgut mentir. Ja ho fan directament des de Catalunya! El Saura i l’Iceta diuen que gaudirem de més de 3600 milions addicional, però es que l’impresentable d’en Puigcercós arriba a dir que rebrem 3855 milions!! Heu escoltat a la ministra Salgado dient alguna xifra? Heu escoltat al ZP prometent alguna xifra? Si ja no els cal! El seguidisme patètic d’Esquerra (abans ERC i aviat PSOE) ha arribat a tal extrem que ja menteixen més que l’amo. Diuen que lo important és el model i el cert és que l’únic model que hi ha és que Madrid donarà el que voldrà i quan voldrà i Catalunya a callar.
Segurament estem assistint a la primera vegada en la vida i al mon mundial que es signa un acord en la que una de les part no garanteix quan donarà i la part que ha de rebre infla les xifres que diu que rebrà per justificar la signatura de l’acord. Es pot trobar un exemple més flagrant de submissió? Es pot trobar un exemple més significatiu de renuncia a ideals i principis per seguir arrapat al poder?
Quan de mal ha fet la manera de fer política dels socialistes! Aquesta manca d’escrúpols i de que tot val per tal de mantenir-se al poder. Per mantenir-se al poder no cal fer les coses més o menys ben fetes. No cal vetllar pels interessos dels ciutadans. Només cal enganyar, conspirar, prometre i incomplir i el pitjor, crear una xarxa clientelar de personatges afins i dedicats a preservar l’engany.
Els dirigents d’Esquerra han estat alumnes avantatjat de l’escola socialista, aplicant tàctiques mafioses a ERC fins que simplement ha esdevingut Esquerra, un patètic instrument per mantenir la menjadora de quatre sense vergonya.
Espero que a la llarga la gent acabi caient del cavall i se n’adoni de l’engany. El declivi socialista s’està donant a tots els països d’Europa, com França, Bulgària fa pocs dies, a les eleccions europees i com d’aquí poc passarà a Gran Bretanya. Els socialistes estan sent escombrats del mapa polític europeu.
Algun dia tot això els ha de passar factura a casa nostra, perquè si no ho fa, voldrà dir que vivim al tercer mon.
L’error és no adonar-se’n que la majoria dels catalans són reformistes i opten sempre per fites assolibles. Tenim el gran exemple de l’estatut retallat i la seva aprovació en referèndum: malgrat que tothom sabia que el pacte Zapatero-Mas ens havia deixat en calces i sotenidors, la inmensa majoria dels electors hi van donar suport.
ERC sí que ho ha entès. És la teoria de Carod-Rovira del recorregut en autobús amb múltiples parades. Ja ens va dir en el seu dia que en cap resa: “Destinació Independència”. El seu objectiu, com a bon polític i com a independentista, és deixar al seu país millor que estava i més a prop de la seva independència.
Vostè sembla polític perdó es que sóc la més petita dels blocs i no acostumo a entendre res.
Em desagrada el menyspreu que es veu en aguns comentaris. En Xavier Mir, a qui no conec però llegeixo el seu bloc, és una persona compromesa amb el país que va fent les seves reflexions. Reflexions properes a ERC? Sí… però és que això és un delicte? És que a partir d’ara els simpatitzants d’ERC els posarem contra la paret i els farem caminar 10 kilòmetres de genolls demanant perdó per totes les traïcions i misèries dels seus dirigents?
Siguem seriosos, en tot això del finançament el més clar és el següent:
1. és evident que si CiU fos a govern hagués pactat això i si ERC fos a l’oposició s’hagués escandalitzat brutalment. Així va la política. Trist? Bé, és el que hi ha!
2. que és lícit que ERC rebi crítiques? No només lícit, absolutament necessari Si no fos per les crítiques, segur que ERC hagués acceptat un llistó més baix.
3. Ara, això vol dir que ERC és el responsable de tots els mals dels Països Catalans? Home, no fotem. Tenim un país que majoritàriament se sent espanyol, que no és independentista i que no es mobilita quan toca. I, així, un partit (el tercer) independentista què ha de fer? Fer-ho millor, sí i tant! Tenir més ambició, sí i tant! Però, també, nosaltres, hem d’entendre que no té la paella pel mànec. Durant 23 anys va haver-hi una coalició que tenia el poder polític, bona connexió amb el poder econòmic i entrada al poder mediàtic (Grup Godó). I van fer ben poc. I ara, hem d’exigir a ERC que és el 3r partit, que no té res de tot això, que en 3 anys ho faci tot i ho faci tot súper bé?