De tant en tant ensopego amb algun
article que, parlant de CiU, diu allò que el partit ha de
renovar-se, que hi estic d’acord; que les coses no van prou bé,
i també hi estic d’acord; i acaba dient que, malgrat tot, no
s’ha produït aquella desfeta que molts auguraven. I aquest és
el tòpic al qual em voldria referir. Avui, qui en parla és
Josep
Maria Torrent a l’Avui.
La idea era que els vint-i-tres anys de
govern havien creat determinades inèrcies. CDC i UDC són
partits prou diferents per generar sinergies a l’inici, en el sentit
que es podien complementar; però no exerceixen la mateixa
influència en una situació de crisi, de reculada. I
aquest és un risc. Quan CiU passa a l’oposició ja no es
poden fer nomenaments per agrair favors i suports. Quan CiU passa a
l’oposició la tranquil·litat del poder es converteix en
nervis i incertesa. Això, en un partit que no ha estat mai al
govern de la Generalitat no passa. És com els equips de
futbol, que quan un amb un pressupost petit s’enfronta amb un Barça
és normal que perdi però quan qui perd és el
Barça la sacsejada és més gran. I si voleu més
comparacions futbolístiques, penseu quants equips que han
pujat a primera no han tornat a segona i, a més, han patit per
salvar la vella categoria (el cas més actual, el Nàstic).
Per què passa això? Inèrcies, dinàmiques,
expectatives, tensions, etc.
En el cas de CiU, els factors que
determinaves una possible desaparició continuen vigents. És
cert que CiU té una forta base electoral, però també
ho és que té grans dificultats per recuperar electors
que ha perdut en favor d’altres partits i per arribar als sectors
joves. Si mirem les darreres eleccions del 9 de març, veiem
que els vots perduts per ERC no han tornat pas a CiU. I si mirem les
de l’1 de novembre de 2006, CiU només va poder recuperar dos
escons que no li van ser suficients per governar.
La desaparició de CiU continua
essent una amenaça real, un risc versemblant. El que passa és
que no pot succeir d’un dia per altre. El millor seria fer un congrés
en clau de crisi i de renovació com està fent Esquerra.
Si això no es fa, el llanguiment pot ser lent però
inexorable. Al cap i a la fi, ja hi ha un sector de la militància
que reclama trencar la federació.
A mi el sentit comú em diu que
la reformulació que necessita CiU passa pel sobiranisme, pel
full de ruta cap a la independència. Tot el que sigui marejar
la perdiu, ambigüitats i tebiors (precisament allò que
diu Torrent de “ser la síntesi entre el sector
sobiranista i l’autonomista”) serà allargar la crisi. I
recuperar la Generalitat no és en si mateix garantia de res si
no va lligat amb aquest projecte de recuperació de la
sobirania. Posem que aconsegueixen aquesta direcció de síntesi
de què parla Torrent i que quan arriben les eleccions perden
vots respecte del 2006. Què passarà aleshores? La
resposta la dóna ell mateix: “Convergir vol dir això:
des de punts diferents coincidir en un mateix lloc. El contrari seria
divergir. I ni Mas ni CDC estan en condicions d’explorar el segon
camí.” Quan només tens una opció i aquesta
opció no et dóna els resultats esperats, no som davant
d’una crisi anunciada? I quan la crisi arriba després d’haver
fet els canvis que t’han semblat pertinents, no estem parlant de risc
de desaparició encara que sigui lentament i a llarg termini?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Convergència té el mateix problema amb els mitjans de comunicació que ERC però en sentit invers. Mentre que els mitjans fan de tonteries grans titulars en el cas d’ERC, per por que tinguin raó en els seus plantejaments, en el cas del CDC, un membre tant destacat com la Carme Laura Gil diu en el seu bloc que el debat d’investidura del Duran porta cap al trencament i els mitjans en fan el buit, perquè ja els va bé que el CDC vagi desapareixent per tenir una estratègia equivocada.
Un dels problemes que poca gent ha comentat del fet que ERC ha obert les portes als socialistes sucursalistes espanyols a la Generalitat, és que s’ha obert el camí per la provincialització de la política catalana.
Amb un President de la Generalitat, que no té autoritat per plantar-se davant de les invasions competencials de Madrid, està donant el missatge subliminar que la política catalana i sobretot la Generalitat no tenen poder respecte al govern espanyol.
Ho estem vivint darrerament amb tot el tema de les infraestructures, i ara per acabar amb el transvasament de l’aigua, els ciutadans de Catalunya saben que amb tot aquest afers, Madrid és el que no només té darrera paraula, sinó que també l’única.
Al final, els ciutadans catalans diran que només el PSOE és el que decideix la política de Catalunya i no pas el PSC.
Doncs el dia que CiU comenci a desaparèixer els ciutadans catalanistes que no poden veure als socialistes ni en pintura (que son molts) i que son d’ideologia que va des de el centre fins a la dreta conservadora, començaran a votar al PP si aquest comença a madurar el seu discurs tant anticatalà tal com ja ho varen intentar amb en Piquè.
Si en les eleccions espanyoles el PSOE malgrat la seva política espanyolista té el massiu suport que ha tingut a Catalunya, que pot passar si per un costat tenim que la Generalitat depèn totalment políticametn de les decisions que es prenen a la Moncloa i per l’altre costat tenim que CiU ha deixat d’ésser una alternativa?.
Doncs que tenim la valencianització de Catalunya: Entre el PP i el PSOE es disputen la política catalana.
A veure si aquest estiu, a ERC podem renovar-la totalment per tal que torni a tenir la credibilitat que faci recuperar la confiança dels més de 300.000 electors que s’han quedat a casa. I també que a CDC facin el pas més cap al sobiranisme i acabin de definir que volen dir amb això del “dret a decidir”.
Però si a CDC no fan una mica bé els deures i a ERC els sectors oficials canvien cromos per continuar igual, et puc dir que el que té més números de desapareixer és ERC i no pas CDC.
Salut i Independència
RENOVEM ERC. ARA PODEM
Estic plenament d’acord amb el que en Manel expressa, políticament, en els seus dos posts.
Ara que tothom, gairebé, va de laic, torneu a intentar donar “trascendència religiosa” a coses i fets molt més planers. Va desaparèixer la Lliga. I què? I Acció Catalana. I què? I la Unió Socialista de Catalunya? I què?. Tot desapareix, segur, algun cop i alguna vegada. Per sort. També jo, i tu, encara que ara et sembli que te’ns molt camí per còrrer, desapareixerem. I què? Que té a veure amb la plenitud nacional catalana? Res de decisiu.
Els qui entenem els partits , federacions, forces , fronts i moviments polítics com a eines, com a estris al servei de Catalunya, de la nació catalana i del seu alliberament, signariem a cegues la desaparició de qualsevol organització política actual, de manera immediata, si el mateix dia Catalunya fos sobirana plenament, en democràcia i en llibertat.
Les coses, les organitzacions humanes, desapareixen quan ja no són útils per a la finalitat per a la qual es crearen. Però és una llei organitzativa. No hi ha cap organitzacio inmortal. Gràcies a Deu i als Deus.
Mentre no desapareixen, però, el que es important és la incidència social efectiva de les organitzacions, en el sectors i vessant que vulguis. I ací l’antiguitat té poc a veure. CDC es , comparativament, “jove”, més que UDC i que ERC. Però ha tingut molta més incidència social durant els seus 34 anys que les altres. No assegura res. Però ha estat aixì. El Psan és més antic, i encara existeix. I quina incidència social i política té a hores d’ara, i ja fa anys? Escassa, tot i ser molt respectable. I Estat Català? , I el Psuc, i….. Sortosament la vida i la política no és una caserna, on els triennis i l’antiguitat compten. En llibertat, la confiança i la incidència es guanya cada dia, cada any, cada elecció.
I la donen els ciutadans, el poble, quan voten, en eleccions lliures i secretes.
A mí, particularment, sempre em sobta aquest pressumpte interès, i a més disfressat de positiu, per la “salut” i “vellesa” dels altri que els contraris, de manera farisea, expliquen sovint.
A mí, que desapareguessin, el mateix dia, de cop i volta, el Psoe, el PP, la IU, el Psoe-Psc, no em donaria cap pena. Mes aviat el contrari. Per això ni m’ocupa ni em preocupa la seva durabilitat. Em preocupa i m’ocupa que, mentre viuen, ens facin putada rera putada, col.lectivament parlant. Però que arribin a la vellesa, a ser centenaris, etc., no ocupa ni un moment del meu cervell. Això sí, si depengués només de mí la seva existència i continuitat, qual Hammelin, ho tindrien cru.
Traanquil, Xavier , tranquil, que CDC desapareixerà. No sap ningu si tu ho veuràs o no, però segur que desapareixerà. Però no depén de tu ni de mi. O sia, que tranquils i a fer feina.