Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

15 de juliol de 2010
6 comentaris

Darrers moviments d’Alfons López Tena i Uriel Bertran (I)

Dijous a la una del migdia, els qui estem apuntats a la recollida de signatures de la IP que la Mesa del Parlament va admetre a tràmit el 8 de juny rebem un segon correu electrònic amb més aclariments sobre la controvertida decisió de revocar l’acord. Aquests aclariments, però, tenen tot un altre to que em sorprèn i em desagrada. Comencen remarcant el mateix que va dir Oriol Pujol a la compareixença de premsa sobre el Sr. Vernet –al cap i a la fi un jurista que constata allò que tots sabem: que l’estatut no dóna més de si– i acaben dient això: “La ILP va ser redactada per un jurista de prestigi com Alfons López Tena, exvocal del Consell General del Poder Judicial, una persona que, evidentment, té bastant més credibilitat i formació que Ernest Benach, polític
sense formació coneguda
.” Tot plegat m’ha fet revisar unes quantes coses.

La meva relació amb Uriel Bertran és més aviat escassa. La primera vegada que vaig parlar directament amb ell va ser precisament a la manifestació de Brussel·les de març de 2009. Jo sostenia la pancarta gairebé a l’extrem del tot i quan feia poc que havíem començat a caminar, ell se’m va adreçar i em va dir: “Tu ets en Xavier Mir, oi?” Ens vam saludar i vaig pensar que podria compartir amb ell uns segons d’aquella alegria que a tots ens desbordava aquell dia. Per no anar girant el coll, li vaig demanar que se m’acostés. Van ser tot just uns segons fins que Elisenda Paluzie, que no tenia assignada aquella funció però l’estava exercint per responsabilitat –cosa lloable que diu molt d’ella– va aparèixer davant nostre per comprovar que a la capçalera tot es desenvolupava segons el que estava previst. L’Uriel la va saludar –”Hola Eli!”– i ella, amb un to de “em toca renyar-te però no en sé gaire perquè ens coneixem massa”, va captar-li la sornegueria i li va respondre: “Va, Uriel, que a tu no et toca estar a la capçalera…!”. La resposta de l’Uriel va ser, referint-se a mi: “Ell m’ha dit que m’hi posés!” Mesos després, remirant les fotografies del moment, em vaig fixar en el detall d’aquesta que he penjat.

Uriel Bertran era secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra fins que en va plegar el juny de 2007, arran de produir-se la paradoxa que impulsés Esquerra Independentista per desmarcar-se de la direcció mentre, alhora, en formava part i hi exercia responsabilitats en àrees els resultats de les quals ell mateix criticava. Un any després, el juny de 2008, la candidatura d’Esquerra Independentista, com la de Reagrupament, no va poder guanyar el Congrés. La democràcia va parlar i Uriel Bertran no va poder ser secretari general del partit. L’endemà del Congrés Nacional, Bertran publicava aquesta valoració al seu bloc a Vilaweb. Bertran torna a guanyar un protagonisme creixent arran de la consulta d’Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i posteriorment amb la formació de la Coordinadora, de manera que potencia el seu perfil de representant de la societat civil sobiranista i transversal mentre conserva l’escó com a diputat. Consolida el tàndem amb Alfons López Tena després d’una reconciliació provocada per les diatribes del de Sagunt l’endemà del 13-D i finalment, seguint les seves passes, i quan la Llei de Consultes Populars s’aprova, impulsa la IP per a la consulta.

De la compareixença que van fer ell i López Tena dimarts passat dia 13 per anunciar les seves renúncies, em va sorprendre la victimització i la personalització que en va fer Bertran, que afirmava que el partit l’havia fet recular de l’onzena posició a la catorzena “sense cap tipus de rubor i sense cap tipus de mania per evitar que pugui ser diputat al Parlament de Catalunya i per evitar que la veu de tota aquesta campanya i de tot aquest projecte estigui present al Parlament de Catalunya“. Vaig tenir la sensació que feia el mateix tipus de patinada que dimecres veia en Oriol Pujol, relacionar coses que no tenien una relació directa: la seva relació personal amb el partit i el resultat de la IP, com si en el fons suggerís que l’èxit de la recollida de signatures depengués del fet que ell pogués ser diputat, cosa que evidentment no és certa.

Per tot plegat, ara mateix, i a l’espera de rebre més informacions i de veure més reaccions i de seguir l’evolució que prenguin els esdeveniments, tinc un punt de desconfiança envers Uriel Bertran. Val a dir que tampoc m’inspiren una gran confiança persones d’Esquerra com Puigcercós, Ridao o Vendrell, però una cosa no treu l’altra. Ara mateix la meva intuïció veu més en la reacció de Bertran un pretext per marxar d’Esquerra i integrar-se en alguna altra coalició independentista en formació que no pas un gest honest i conseqüent, sobretot tenint en compte que la diferència respecte de López Tena és que a Tena el seu partit el traeix tant a la ILP prevista com a pla B com a la IP mateixa, mentre que Esquerra no falla en la IP, on Benach es queda sol defensant-la. És legítim que Bertran aspiri al lideratge polític per altres vies, però el que intueixo i no m’agrada és que es faci servir un espai transversal com la Coorddinadora per al Referèndum per començar a fer campanya contra els partits i per atacar el president del Parlament de la manera que ho fa el correu que s’ha enviat. Es podia mostrar la mateixa decepció amb unes altres paraules.

  1. No hi ha cosa que m’enprenyi més que les baralles entre independentistes…..a qui t’has de creure ? què has de pensar de tot plegat ?

    P.D. Es cert que Benach no té una gran formació, digue’m-ho clar, però suposem l’hauràn assessorat els serveis jurídics d’Esquerra, què tindràn professionals competents, oi ? O no ?

  2. I m’ emprenyat bastant. Ara que no dius, si que sebla que hi ha quelcom de personal en tot això….Les ganes d’atacar Esquerra que hi veig, posant-la en el mateix sac que CiU i ICV…Utilitzant Vernet per anar contra Esquerra insinuant que estàn en contra el referndum…
    No sé no m’agrada gaire tot això…

  3. Doncs, si jo us parlés de la merda de regidors/res republicans/nes que tenim a la Casa de la Vila de Reus.
    Al menys alguns han guanyat el “Vosté jutja” que és alguna cosa.
    Doneu un bon exemple amb tanta unitat.
    Enhorabona, Catalunya us ho agraeix.

  4. Acabo de llegir l’apunt “de resposta” del López Tena a l’Indirecte i no l’he entés. No sóc jurista, és cert, i per tant reconeixo que se m’escapen bona part de les argumentacions. Però sí que sembla que podem concloure que al Benach no li hagués costat res votar el Pla B per pura propaganda, ja que no hagués alterat cap resultat i estratègia, i no ho va fer.

    Per això em sorpren la virulència que empra López Tena contra Benach, que va ser l’únic dels tres partits que va mantenir la mateixa posició a la Mesa que en el moment de l’admissió a tràmit de la IP, mentre que el partit del Sr. López Tena -que si no m’erro és CIU- va plegar veles. 

    Ara veurem que hi diu López Tena respecte l’actuació de CIU i comprovarem si la seva resposta és proporcionada i coherent. Per això de la credibilitat.

  5. Sempre m’ha resultat desagradable, intel·lectualment parlant, que algú tingui la barra de parlar de la formació dels representants del poble o que qüestioni la possibilitat que una persona que treballi a una fàbrica pugui presentar-se a unes eleccions.

    Si algú pot parlar amb aquesta falta de respecte del president del Parlament, el nostre Parlament, és, purament i senzillament, per una postura ideològica classista, segons la qual només una elit té el dret d’exercir la política.

    És, precisament, aquesta visió elitista la que està dominant en el discurs populista dels sous dels nostres polítics, que és un tema del que cal parlar però que requereix un rigor que no sóc capaç de trobar enlloc.

    Si Ernest Benach no és jurista, què passa? Res, absolutament res, ja que defensa una ideologia determinada i ha estat votat per una part important del poble.

    On queda allò de la imaginació al poder o del poder pel poble? Ah, sí, la imaginació d’alt nivell i el poder per una part molt especial del poble, no fos cas que tothom pogués participar en democràcia!

    Val a dir que jo també he rebut aquest missatge i m’ha fet plantejar donar-me de baixa de la llista de distribució i del projecte en general.

    Des del meu punt de vista, és una maniobra barroera més per destruïr Esquerra, la veritable molèstia a l’autonomisme victimista que tant ens agrada-

  6. Bona tarda,

    i què hem de fer? Canviar la condició humana, l’eterna condició humana? Mostrar sorpresa cada dia d’allò que ens constitueix, sobretot si ho fa un altre?

    Vinga, va, vinga, que ningú no és perfecte, ni cal que ho sigui.

    Que el que anem a viure s’ho val, que la via que hem trobat és massa bona.

    Quina catalana honrada, o català honrat si és un home, que s’hi posi en política no té dret d’ajudar, opinant i fent, de voler decidir cap on ha d’anar Catalunya?

    Els únics que no tenen dret de decidir sobre casa nostra són els forasters de segona residència, que mantenen els lligams amb les seves províncies d’origen i volen fer aquí el que no els van deixar fer a casa seva, a la demarcació espanyola. Ho necessiten per continuar amb la seva educació d’imperi espanyol, un imperi que va ensorrant-se de fa un parell de segles o tres, i que d’aquest no passarà com a tal.

    Gaudim, doncs, de les personalitats que lluiten per ells, en primer lloc, i per Catalunya, en paral.lel.

    Fem servir el joc amable, només entre nosaltres, i tombem l’estat, que a totes ens farà bé. En acabat, feta la desfeta de l’estat, ja veurem què fem amb tanta terra i tanta gent lliure.

    Ara per ara, deixem els detalls, si us plau, i fem-la ben grossa!

    O també, d’acord, parlem dels detalls però no perdem el nord. Són els espanyols els qui l’han de perdre, vull dir el nord peninsular, és a dir, Catalunya, i som nosaltres, els qui l’hem de guanyar. Som una nació que decideix, no pas que només decidirà.
    Ja hem decidit sortir al carrer, ara decidim-nos a manar de casa nostra.

    Salut, República de Catalunya i llarga vida feliç a qui la desitgi. Jo, sí. Quina alegria veure com els meus filla i fills viuen en un país tan diferent del que em va veure néixer: vigilat per militars de llengua estranya.

    A reveure germà!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!