Avui a Tribuna catalana s’hi pot llegir un article sobre la possibilitat que el PSOE obtingui la majoria absoluta en les properes eleccions. La idea seria que la reforma dels estatuts i el procés de pau a Euskadi deixarien el PP sense elemenst de desgast i Zapatero es convertiria en tot un líder. Potser és aviat per saber si aquests dos factors estan del tot controlats (només cal fer una ullada al que deia avui Otegi i no donar per aprovat l’estatut tan aviat); potser és un pèl ingenu creure que el PP es quedarà algun dia sense capacitat de desgast. Des del PSOE hi ha un gran interès a parlar del PP per centrar-se respecte de la dreta, i això es va veure al Congrés quan es va aprovar l’estatut de Catalunya. La veritat és que els catalans ho tenim malament si les nostres esperances de millora han de venir de l’alternança PP-PSOE al govern d’Espanya. Cap d’aquests dos partits ens solucionarà res. Aquest és un problema que hem d’anar capejant com puguem fins que siguem un país sobirà. Ara bé, hi ha graus dins del problema. El pitjor és una majoria absoluta del PP, la segona cosa pitjor és una majoria simple del PP que torni a temptar CiU. La tercera, una majoria absoluta del PSOE. La menys dolenta de les imaginables és una majoria simple del PSOE que obligui a mantenir pactes.
El vot català ho hauria de tenir en compte. A Catalunya no ens han provat mai les majories absolutes espanyoles i cal evitar-les de totes totes. Per sort, podem fer alguna cosa més que sortir del foc del PP i caure a les brases del PSOE. Aquí tenim CiU, ERC i ICV. Qualsevol d’aquests tres partits pot neutralitzar una possible majoria absoluta en benefici dels interessos de Catalunya. Si em permeteu que descarti CiU per l’escàs profit d’èpoques passades, només en queden dos: ICV i ERC. I aquests van ser justament els dos partits que van pujar més en les darreres eleccions al Parlament. Semblaria, doncs, que són els més ben situats per neutralitzar el PSOE.
Ara bé, les darreres enquestes són poc favorables a ICV. Sembla que han perdut embranzida. Les raons són complexes i suposo que el partit les analitza prou detingudament, però el posicionament favorable a l’estatut hi deu tenir força a veure. Recordem que ICV va ser el membre del govern encarregat de la campanya de participació de l’estatut. Es van gastar molts diiners públics perquè diguéssim quin estatut volíem. Aquell procés va continuar amb una dura negociació entre tots els partits catalans i va culminar el 30 de setembre. Ara, però, ICV diu que aquell estatut acordat ja no existeix. Ja no es recorden del que vam demanar. ICV s’està consolidant com a crossa del PSC en un intent de potenciar l’eix dreta-esquerra, i no estic segur que aquesta sigui una bona estratègia. No vull ni imaginar quina cara hi faran si finalment de les properes eleccions al Parlament en sortís un pacte CiU-PSC (la sociovergència) que els deixés fora de joc.
Ara com ara, doncs, el partit més ben posicionat per condicionar el PSOE és ERC. I algú pot dir que aquest joc polític donaria al PP els elements de desgast de què parlen a Tribuna Catalana. Doncs ja som al cap del carrer: el PP sempre tindrà en ERC un cap de turc rendible, faci el que faci. El millor que es pot fer amb els partits espanyols és resignar-s’hi. I aquí, buscar un partit que realment pugui condicionar el PSOE i neutralitzar-ne la majoria absoluta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A veure si ho entenc, dius que ERC podria votar no a l’estatut al Senat espanyol?
Realment em trauria el barret si ERC fa aquest pas, atès que d’aquesta manera l’estatutet se’n va directe a cal drapaire: no val ni el pes del paper que el conté.
Potser aleshores el PSOE es plantejaria, més seriosament, que els catalans tenim no sols el dret a decidir, sinó que decidim, i determinades decisions els perjudicarien força. Haurien de començar a respectar-nos, cosa la qual, fins ara no sols no han fet, sinó que segueixen entestats a no fer.
El problema és que ERC no té estratègia a les "Cortes Españolas", més enllà d’evitar que el PP arribi al poder. No la té com a partit independentista, com han tingut totes les nacions que han enviat una representació elegida a un parlament que no és el seu. Els irlandesos a la Cambra dels Comuns, els txecs, eslovacs, húngars i d’altres nacions al parlament de Viena. El Partit Québéquois, per principi, no es presenta com a tal a les eleccions canadenques i té una "segona marca" diferent per presentar-la al parlament de Ottawa. A no ser que es consideri una estratègia contribuir a l’estabilitat de l’Estat Espanyol, tal com va declarar Joan Puigcercós.
Però tampoc com a partit republicà ERC ha tingut una estratègia, tot i que era el primer grup republicà al "Congreso" de la monarquia postfranquista.
D’acord amb els discursos d’ERC a Madrid més aviat s’ha presentat com una gestoria d’interessos. El moment que més em va decepcionar va ser el discurs de Puigcercós en el debat sobre el Pla Ibarretxe: quan el lendekari reclamava el dret dels bascos a decidir, el representat d’ERC s’entrentenia a reclamar no sé quines peticions materials de curta volada de col·lectius catalans.
Un partit independentista i republicà no es pot actuar com un lobby d’interessos a Madrid, repetint el paper de la "minoria catalana" des dels temps de Roca Junyent.
Josep Pinyol i Balasch
No sé quan els catalans començarem a donar-nos-en compte d’aquest càncer sociata que assola el nostre país des de 1978.
Tota aquesta crosta progre que ha tingut la simpatia de molts catalans pel sol fet d’anar contra el franquisme.
Quan tota la púrria sociata es posa a parlar d’antifranquisme, em posen dels nervis, sencillament perquè hi ha molta gent que se’ls creu.
Anem molt en compte aquesta gent pot aconseguir el que Franco i Aznar no van aconseguir, i ho poden fer sencillament perquè són simpatics, somriuen, i a molts catalans babaus els hji cauen bé.
Estic fins als collons de ls superioritat moral dels esquerranosos.
Anem en compte catalans.
Visca Catalunya lliure