I em sembla greu per a qualsevol dels tres perfils preconcebuts. En el cas dels unionistes, em sembla una connivència poc honesta. Els qui volen continuar dins l’Estat espanyol hi tenen el mateix dret que els altres, però sap greu que s’aprofitin d’aquest silenci imposat, d’aquesta falta de solidesa democràtica per part de l’Estat. Si fossin honestos, serien els primers interessats a impulsar el referèndum perquè no quedés cap dubte de la seva voluntat de viure en un Estat democràtic i transparent. Els qui voldrien la independència ni que sigui vagament, han de saber que afrontar aquesta conflictivitat és l’única manera d’obrir el procés, i que cadascun dels individus que forma part de la societat civil és una peça clau a l’hora de trencar aquestes inèrcies. I finalment em preocupa el col·lectiu indiferent, perquè dubto que en realitat sigui tan indiferent a la manera com ens organitzem i sospito que més aviat accepten la situació actual. M’imagino que no trobaríem la mateixa indiferència si la qüestió fos, per exemple, que l’Estat espanyol passés a sobirania nord-americana.
Canviant de tema, les Engrunes de l’Oliver a l’Avui d’aquest diumenge han entrat en l’òrbita del bròquil cardusià. Tant ell com Cardús com Joan Solà han llançat missatges d’alerta, però mentre Cardús i Solà assumien la seva responsabilitat mediàtica i intentaven catalitzar l’impuls de la societat civil, Oliver, com he estat denunciant aquests darrers dies, transmetia únicament desànim i en donava la culpa, de manera adés implícita i ara explícita, a l’aposta d’ERC pel govern actual, com si aquesta fos l’única causa de tots els problemes. Ara Oliver diu humilment que "pobre de mi, amb prou feines sé fer articles, no doblegar-me en la vida personal i menjar sopes de bròquil" i pregunta què cal fer. Seguirem atents a les Engrunes.
I encara un altre articulista de l’Avui, Vicenç Villatoro, va publicar ahir un sensacional article que li agraeixo personalment perquè representa una important contribució per posar el tema del referèndum damunt la taula precisament per principis democràtics. La seva argumentació és impecable i no puc fer sinó treure’m el barret i esperar que continuï en aquesta línia. Alguna cosa s’està movent en aquest país.
Finalment, el repàs de la premsa em porta també a recomanar l’article de Miquel Pairolí a El Punt d’aquest diumenge sobre el conseller de Cultura i Mitjans i, en el mateix diari, la informació sobre la despesa dels partits catalans a les darreres eleccions al Parlament, en què destaca que només ERC s’ha ajustat al pressupost. És de justícia reconèixer la bona gestió i l’exemple que es dóna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Qui ja tenim una edat sabem que la famosa "transició" fou tot el que volgueren els franquistes amb el rei al cap. No fou pas el "poble" qui protagonitzà la "transició" i menys encara el partits democràtics d’alehores.(quan ens preguntaren si voliem la "constitució espanyola" no ens deixaren cap opció. Què volien? que optarem pel franquisme?)
La propaganda franco-espanyolista és evident que ha afectat a molta part de la població, sobre tot, per que els partits democràtics no han volgut aclarir que fou en realitat la transició. En el 77 ens ficaren en la ratera i encara estem.
Quan Catalunya o el País Basc és notícia pel seu enfrontament amb l’estat, ningú no diu que cal votar. Però en una democràcia es vota! Ni els "democràtes" d’"El Pais" diuen que en democràcia els conflictes d’interessos i d’ideologies es resolen votant.(Aquesta opinió tampoc no l’he escoltada a ERC).
Crec que primer caldria dir-ne a tot arreu que en democràcia es vota.
Sí és planteja com a dret a decidir genera menys perjudicis confilitius i més adhessions democràticques.
Salut i llibertat!
Marcús
Hola Xavier,
Felicitats pel teu bloc.
Com és que no afegeixes els enllaços als articles que recomanes? Com a mínim, el del Villatoro és aquest.
Per altra banda, si pots, canvia el color dels enllaços per un que sigui més visible. Aquest color gris fa que passin bastant desapercebuts.
Hola Xavier
Hector Lopez Bofill, també planta cara avui a al seu article a l’Avui, a tota la xusma progre que patim a Catalunya des de fa més 20 anys.
JO NOMÉS COMPRO LITERATURA EN CATALÀ.
Som-hi
Sebastià Alzamora
Intel·lectuals a estones
Alguns per aquí fan escarafalls davant del fet que els anomenats “intel•lectuals espanyols” –en realitat, i amb escasses excepcions, una colla de còmics de segona fila i d’escriptors en hores permanentment baixes— es pronunciessin fa uns dies a favor de la manifestació de dissabte passat i que en canvi no hagin dit ni piu en els últims tres anys –des de les manifestacions contra la guerra d’Iraq—, malgastant així excel•lents oportunitats de pronunciar-se: per exemple, l’onada de xenofòbia que vam patir els catalans a compte del procés de negociació i aprovació de l’estatutet (mai s’havien aguantat tants insults a canvi de tan poca cosa), l’afer Rubianes, la persecució que va sofrir Iu Forn i el diari Avui (amb intervencions incloses de l’aleshores ministre Bono) per un article que ironitzava sobre els militars colpistes, etc.
Bé, no entenc el perquè de tanta sorpresa: cap d’aquests temes no els haurien servit per acomplir el seu objectiu fonamental, per no dir únic, que no és altre que intervenir en el bipartidisme espanyol reforçant la seva opció (el PSOE, per si algú no ho sabia) i desgastant tant com es pugui la contrària (el PP, per si hi ha cap confusió). Ben al contrari, posar-se de part dels catalans –en general o en particular— en algun dels ultratges que ens ha pertocat de suportar els últims anys, encara hauria equivalgut a donar munició al PP per tractar-los de mals espanyols. I això sí que no: als intel•lectuals espanyols ja els agrada que els tractin d’intel•lectuals (tot i que, com diem, això sigui ben discutible, per molt que ens hàgim acostumat a veure’ls exercir de mestressots a TVE), però, per damunt de tot, són i tenen a gala ser espanyols, sencers i d’una peça.
Avui com avui, i més enllà de l’àmbit de les relacions exclusivament personals, les relacions entre intel•lectuals espanyols i catalans són gairebé inexistents. Van ser molt més fluides, gens paradoxalment perquè hi havia un enemic comú a abatre, en temps del dictador, quan personatges com Aranguren, Valverde, Crespo o fins i tot Cela (molts d’ells antics o no tan antics col•laboradors del franquisme, o fills amb mala consciència de la classe social que havia impulsat l’alzamiento, però això és una altra discussió) s’acostaven a la cultura catalana amb respecte i amb voluntat de reconeixement mutu. Però, des de les nefastes invencions de l’Estat de les autonomies i de la figura dels progres, Espanya compta amb uns intel•lectuals que només ho són a estones: les estones que poden contribuir a fer guanyar els que els donen de menjar. I creguin-me, tant a un bàndol com a l’altre mengen millor i més a gust com més tenen Catalunya captiva, desarmada i fotuda.