A partir d’aquí, a aguantar el cop. El primer, la pinça de l’estatut i l’expulsió del govern. La cosa passa factura, sí: ERC passa de 544.324 vots el 2003 a 416.355 el 2006, però aguanta el cop perquè això es converteix en 21 escons. I CiU, la CiU del 2003, que no era la dels somriures simpàtics sinó la dels vídeos ConfidencialCat, guanya dos escons però perd vots: de 1.024.425 a 935.756. La voluntat de canvi no va ser pas tan clara aleshores com ho ha estat ara. En tot cas el segon cop que va haver d’aguantar va ser la decisió de fer un segon govern d’esquerres, ara amb Montilla de president, en lloc de quedar-se a l’oposició.
Fins aquí, ni em penedeixo ni em desdic de res. En el camí d’aquest relat alguns deuen haver anat veient el moment en què van abandonar el partit, no pas en el sentit de votar o deixar de votar, sinó d’estar-hi d’acord. Per mi, aquesta etapa s’allarga fins al 15 de desembre de 2008. Mantinc, encara avui, el meu suport a aquell plantejament de governar amb les esquerres d’aquest país per provar d’obtenir-ne l’hegemonia. Recupereu, si voleu, els apunts on parlo del pols o torcebraç entre Esquerra i PSC. Estic convençut que fins aleshores Esquerra aguantava el cop. El preu que calia pagar per deixar en evidència les tensions internes dels socialistes, neutralitzar-ne els arguments i reduir-ne el suport electoral era perdre també ells part d’aquest suport electoral que tard o d’hora, en veure’n els efectes i haver-los de reconèixer el mèrit, potser recuperarien.
Avui ja sabem que el PSOE-C s’ha quedat en 28 escons. Només cinc per damunt dels que va obtenir Esquerra el 2003. L’objectiu d’afeblir-lo, doncs, s’ha acomplert. I seria de justícia reconèixer això, francament. I convé recordar que hi havia veus que es van alçar contra Esquerra perquè havia donat tot el poder als socialistes i perquè havia donat la Generalitat a un espanyolista. I deien que això era un error perquè els socialistes els acabarien assimilant. I dient això van començar a minar-ne el suport. Jo només em pregunto on seríem avui si totes aquelles energies abocades a alimentar el desprestigi d’Esquerra s’haguessin convertit en ajut a l’hora de guanyar la batalla de l’hegemonia.
Si Esquerra no hagués fet el segon tripartit, el PSOE-C no s’hauria desgastat com ho ha fet. Hauria estat Mas qui ocupés la posició de desgast i els socialistes l’haurien fet culpable de tot. Aquest procés de desgast arriba al punt culminant entre el 9 d’agost i el 15 de desembre de 2008, el període de màxima tensió entre socialistes catalans i espanyols. Per no allargar-me més en aquesta qüestió, us remeto a l’apunt d’ahir.
Aleshores, però, és quan Montilla decideix suïcidar-se, començar a perdre irremeiablement les eleccions. Esquerra els ha dut fins al punt límit i Montilla decideix que abandona el país per no comprometre el PSOE. En aquell punt, el dilema per a Esquerra torna a ser de mal resoldre: o trencar el govern i passar a la posteritat com a estigma d’inestabilitat o intentar acabar la legislatura com pugui a còpia de fer-se còmplice de la decisió del president. Es tria aquesta segona opció amb l’única esperança, una vegada més, d’aguantar el cop. La pèrdua de suport és segura, però es tracta d’intentar minimitzar-la.
Fins allà, el meu suport a Esquerra roman intacte. Aquest darrer dilema, ni jo mateix no l’hauria sabut resoldre. El problema és que a partir d’aleshores s’han fet moltes coses malament. Massa. D’algunes n’he deixat testimoni. Aviat es van fer evidents les dificultats de rendibilitzar la batalla del finançament des del govern. La veu de Carretero se sumava a la de CiU en la pressió perquè Esquerra trenqués el tripartit, una pressió que en el seu cas va esclatar l’abril de 2009. Finalment, a mitjan juliol, arriba el “millor acord de finançament possible“. Tard. Tardíssim. Però amb l’assoliment de l’acord s’extingeix la font d’erosió que Esquerra podia explotar i Puigcercós, en canvi, se’n fa còmplice. Els qui asseguren que Esquerra només vol mantenir el govern a qualsevol preu es carreguen d’arguments. El dilema torna a ser complicat, però l’alegria amb què es resol em fa pudor d’oportunitat perduda.
Jo diria que tot això, quinze mesos enrere, no hauria fet que Esquerra acabés amb 10 escons al Parlament de Catalunya. El problema és que el 22 d’agost Joan Ridao es despenja amb una proposta de concert econòmic a cinc anys vista que em desconcerta i em decep. El problema és que intueixo un risc de col·lapse i escric: “Ara les coses han canviat i aquesta estratègia s’ha de replantejar amb
agilitat i urgència. Si ERC no fa aquest cop de timó ara, el procés
seguirà el seu camí, però passant per damunt dels de Puigcercós i pujant
a un altre tren.” El problema és que a l’octubre Puigcercós fa públic que prescindeix de Carod i així es crea una nova font de desgast i un nou front de problemes, tensions i desenganys. El problema és que a principis de març d’enguany Xavier Vendrell deixa caure una galleda d’aigua freda quan assegura que la propera legislatura no serà la de la independència: “El que no trobo tan encertat i més aviat em sembla un error –i greu!– és
que ERC descarti la possibilitat que la propera legislatura sigui la de
la independència”, escric. I pocs dies després ell mateix obre al meu bloc el tema del referèndum multiopció, que incomprensiblement per a mi inclou l’opció del federalisme. I a l’abril m’hi torno a referir: “cal entendre que molta gent es sentiria estafada si la consulta es
deixés per al final de la legislatura. Coneixent el PSOE-C, primer
farien tant de mal com poguessin i després ja trobarien la manera de
forçar el trencament de l’acord perquè la consulta no s’arribés a fer.
Esquerra ha de tenir molt present això”.
I el problema és que, en ple juliol de 2010 i amb flaire d’eleccions a tocar, amb un intens ambient antitripartit, coneguda ja la sentència i donada ja la resposta, la contundència i la persistència amb què es deixés clar que no hi hauria tercer tripartit no fos la desitjada. En més d’una ocasió ha semblat que si no hi havia tripartit era perquè Montilla no ho volia, quan en realitat el primer a rebutjar-lo va ser Puigcercós. I el problema és que fins a l’agost de 2010 no queda clar que Esquerra aposta per fer el referèndum abans que la declaració unilateral d’independència, una posició que comparteixo, però que s’aclareix massa tard. I finalment, el problema és també la negativa a una simple foto pel #votaindependencia que, a més, arriba després de massa dies de silenci. I el tercer argument que en dóna, novament, Xavier Vendrell: “Només la concentració del vot independentista en
Esquerra (l’únic partit independentista que totes les
enquestes li garanteixen representació) pot fer que
l’independentisme continui sent decisiu i continui
creixent els propers anys.”
En definitiva, crec que aquests són els principals problemes que he detectat en Esquerra. I no, no n’he volgut fer sang perquè us asseguro que si d’alguna cosa ha anat sobrada Esquerra aquests darrers anys és de profetes de la seva patacada. I un servidor no volia tenir el dubtós honor de figurar en aquesta nòmina de profetes públics. Ara, però, amb els resultats a la mà, crec que Puigcercós comet la darrera equivocació assegurant que no es mourà d’on és. Entenc que té un mandat congressual, però la patacada és prou forta perquè es pugui permetre una dosi d’humilitat una mica més gran, que és precisament la seva imatge de sobrat (sigui real o no, que això té poca importància) una de les principals explicacions dels mals resultats.
Au, doncs, ara sí. Finalment els qui durant gairebé cinc anys m’heu estat retraient que no fos crític amb Esquerra teniu l’apunt que esperàveu llegir; extens i complet. Consti, però, que no l’escric per fer retrets a ningú, sinó amb l’esperança que fem el tomb que cal fer al més aviat possible, que netegem tot allò que calgui netejar i que comencem a preparar, amb les màximes garanties, les properes fites. Disculpeu també avui l’extensió de l’apunt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si Esquerra no hagués fet el segon tripartit, el PSOE-C no s’hauria
desgastat com ho ha fet. Hauria estat Mas qui ocupés la posició de
desgast i els socialistes l’haurien fet culpable de tot (…) El preu que calia pagar per deixar en evidència les tensions internes
dels socialistes (…) era perdre també ells part d’aquest suport electoral
Acceptem l’argument. Ara, falta la pregunta lògica, que no veig ben bé resposta i que potser tens pensat respondre en un altre moment: a la vista de com han anat les coses, ha valgut la pena?
Perquè l’alternativa de romandre a l’oposició comportava:
– no generar tensions internes afegides en els segments d’electorat i de militància als quals els és ben igual <em>gestionar el mentrestant</em> i del tipus <em>em són igual les dretes i les esquerres perquè només m’importa la independència</em>;
– que la relació amb un govern espanyol timador l’hagués haguda de gestionar CiU, sense les contradiccions que això comporta essent al govern;
A la vista de com han anat les coses, no creus que havent optat per l’alternativa estaríem millor que no ara, amb 10 + 4 diputats independentistes?
…i completa radiografia de la seqüència d’esdeveniments. Esquerra ha destrossat el PSC (avui inexistent: només una pelleringa de PSOE, en resta) a costa d’autoimmolar-se. Suposo que no hi havia una altra manera de fer-ho.
Sempre ens quedarà el dubte de què hauria passat si no s’hagués consumat el segon Tripartit i Esquerra hagués fet viable un govern en minoria, molt feble, de CiU. Ja sé que un partit que es presenta a les Eleccions s’hi presenta per governar, i escura totes les possibilitats per arribar al govern, i més, en cara, si abans ha tocat poder.
Però si Esquerra hagués optat per romandre a l’oposició, mirant de condicionar amb els seus vots un govern de CiU amb només 48 diputats, potser hauríem visualitzat la Sociovergència abans d’hora, i la irrupció de la crisi -que aleshores no estàvem en condicions de preveure, tret de quatre il·luminats que avui triomfen com a oracles de la catàstrofe- hauria deixat un panorama interessant per a Esquerra. El desgast dels partits de govern se l’haurien endut uns altres, els recursos del PP i les decisions del Constitucional haurien posat el poble català en una tessitura com la present, i Esquerra fins hauria pogut capitalitzar molt més l’èxit de les consultes, que en aquell moment, és veritat, tampoc eren imaginables.
És molt fàcil fer diagnòstics a toro passat, però quan hom va endegar el segon Tripartit, vaig tenir la sensació que es perdia una oportunitat d’or i s’entrava en el conegut adagi: “Pa per avui, gana per demà”.
El que Esquerra -i la crisi, també- ha aconseguit de fer amb el PSC, però, és impagable. El gegant tenia peus de fang.
Gràcies, Esquerra.
Xavier, home, intenta fer una analisi rigorosa, sinó estem fent el pressec.
Quant parles de 416.355 el 2006, has d’explicar que aquests votatns vam anar enganyats a les urnes. Tenint la paella pel manec i podent fer força pq es podia pactar amb uns o amb altres i sempre es tenia majoria, vau pactar a canvi de res. La mjaoria de gent no critica tan haver pactats amb uns sinó haver-ho fet a canvi de res, quant realemnt es tenia la paella pel manec.
La gent també ha castigat tanta incoherencia amb l’estatut: si és no, és No i punt!!!
I per últim si es vol fer pluja fina, quants mitings s’ha fet a l’Hospitalet, a Sant Adrià, a Santa Coloma, a Cornella, a Sabadell, a Badia, etc…
Sóc militant d’ERC.I ara recordo quan ERC es va fer el hara-kiri i va passar de 14 escons a 5 quan Barrera va donar suport a Pujol per a reconstruir la Nació que el franquisme havia quasi aniquilat. Ara ERC s’ha fet el hara-kiri per a cohesionar la Nació i demostrar que un català d’orígen andalús pot ser President.Som més Nació avui que ahir.
Jo ara em trec el barret davant CiU. Es CIU qui lidera el sobiranisme a Catalunya,és CiU qui lidera el catalanisme.El ritme el marca CiU. No puc sinó estar content de tenir a un nou President que SÍ és independentista.CiU s’ha mogut,la direcció convergent d’avui és independentista i no podem tancar els ulls a aquesta realitat. Deia Carod que parlant amb Alex Salmond ,el President escocès, afirmaven que l’excel.lència en la gestió feia sumar l’independentisme. I ténen raó. Tindrem un Govern amb els millors (Salvador Alemany pot ser conseller).Els catalans tenim un país fantàstic i excepcional.Quan van maldades els millors es posen al davant,i si es confirma l’entrada d’Alemany l’anomenada “societat civil” entra amb força a recuperar l’orgull ferit de Catalunya,des del realisme que és la única manera d’afrontar les coses. Avui estem més a prop de la independència que ahir. Hi ha un full de ruta claríssim per aquesta legislatura: el concert. Han dit que NO a l’Estatut que volia Catalunya,i ara CiU es llança a demanar que els impostos dels catalans serveixin pels nostres aturats i pensionistes,per les nostres escoles i hospitals,per les nostres carreteres i aeroports.Aquesta demanda marcarà encara una debacle de la Chacón i el PSC que faran bons els resultats d’ahir pel PSC. L’entrada de SI al Parlament,demostra que la Catalunya cansada d’Espanya apretarà més que mai i posa a CiU contra les cordes quan Espanya digui NO al Concert econòmic… Felip Puig deia que en uns 8 anys estarem en condicions de fer un referèndum. Possiblement tingui raó. Em trec el barret davant CiU, sé que els seus votants ténen procedències diverses, però intueixo un full de ruta molt interessant des del punt de vista nacional. Els vents bufen a favor. El que ens ha de quedar clar,almenys,del resultat d’ahir és una realitat: tenim a un President que és independentista.I la resta el que hem de fer és apretar i apretar i apretar…
La cagada va estar clarament formar govern amb uns venuts com els del PSc i la recagarada tornar-lo a fer per segona vegada, avui sensa aquests dos clars errors Esquerra parlaria molt diferent, solament els queden les sicges perquè el personal es patètic.
Benvolgut Xavier,
Fa massa temps que no escric res en el teu bloc, i la d’avui és una ocasió que no puc deixar passar.
Igual que fas tu, jo també em refermo en la meva postura sobre les decissions polítiques d’ERC, des que va inciar el camí que la va dur a assolir posicions de govern. Continuo dient que s’hauria d’haver mantingut al marge del pacte de govern.
Malgrat tot, potser tot aquest camí, i tot aquest desgast que ha patit ERC, ha servit, mira tu, perquè arribi al Parlament una força que, de moment, es diu clarament independentista.
Però parlem de coses importants i positives.
Ara estem en un punt, opino, més alt i més delicat del procés.
Crec que, per l’independentisme, és més important veure el que farà ara el partit d’en Laporta que no pas ho era què faria ERC abans que Maragall fos president.
Aquesta legislatura serà molt més important per l’independentisme que no ho han estat pas les anteriors.
Ara toca consolidar i anar pel mateix camí que s’ha anat quan no es necessitava consolidar res, que potser és el més difícil. Quaranta ulls estaran ara mirant el partit de Laporta, Uriel, Lòpez Tena i companyia.
La meva opinió, encara que faltaria molta generositat política per dur-ho a terme, és que caldria una bona aproximació entre SI i ERC. I també entre aquests dos i Carretero, que no oblidem que s’ha endut 40000 vots… Al cap i a la fi treballen pel mateix: o no? (esperem que no sigui una pregunta inquietant…)
Si sempre ha estat clau i importantíssima la unitat en el moviment independentista, ara crec que és vital!
I, és clar, el més difícil de tot: recordar el poc que ha aprés d’independentisme a una CiU, ara, emborratxada de poder i segurament poc disposada a parar l’orella…
Manel
fotre el xarnegot ignorant de montilla de president us ha passat factura, i encara no ho reconeixeu.
Ahir em vaig fotre una ampolla de cava per celebrar el clatellot que vau rebre. Espero que mai més sortiu de la oposició i us podriu amb els vostres amics sociates.
Valoració ràpida dels resultats. López Tena i Laporta (!) al Parlament, interessant! Moltes ganes de sentir els discursos dels dos des del podi. Llàstima del Carretero. Haver anat junts no hauria estat només una suma dels dos. Han perdut una gran oportunitat. Espero que Laporta i López Tena ho vegin també. S’haurien ajudat mútuament i haurien tingut molta més cobertura mediàtica.
Haurem d’estar molt atents a com responen PSC i ERC. Una recomposició de l’esquerra a Catalunya no estaria malament, ja s’ha dit en aquest bloc. Castells, Mascarell, Tura (PSC), Ridao, Pere Aragonès (ERC), Raül Romeva i Dolors Camats (ICV) poden estar tots en un partit sobiranista socialdemòcrata, per què no? Seria una fantàstica opció per posar ordre al sistema de partits català. Montillas i Corbachos poden refundar un PSOE a Catalunya i de pas sumar-hi Ciutadans…
Sobre Mas recau ara moltíssima responsabilitat. Esperem que tingui un objectiu clar (màxima sobirania a mig-curt termini) i que entengui quin és el seu paper en aquest moment històric. CiU no pot ara frenar les aspiracions majoritàries del poble català amb l’excusa de la prudència, el seny i el sortir de la crisi. No hi ha pitjor crisi que ser espanyols.
com es repeteix de fa un temps: un bon relat!.
Està bé, hi estic molt d’acord, començem per aquí per no repetir-nos.
Ara, voldria despenjar un parell de coses, la primera és la presència en el moviment independentista d’un personal pre-polític, no vull faltar a ningú però sovint m’aclapara el grau d’irresponsabilitat, de lleugeresa, d’ingenuitat, d’infantilisme… digue-l’hi com vulguis. Penso que estaria bé que algú s’ho mirés, confesso que potser el que més m’amoina de l’assumpte és l’alt grau de manipulació a que estan exposats aquests sectors, que no són despreciables del tot.
La segona és que esquerra no pot evitar de cap manera estar dins la crisi mundial de l’esquerra, ho dic així perquè em sembla un element molt important. La independència la volem per alguna cosa, i els d’esquerra la volem per bastir un projecte de llibertat i justicia. Avui la cosa no pinta gaire bé. Tota la socialdemocràcia ha fet el manta els últims vint anys. L’esquerra no es pot limitar a oferir el repartiment de beneficis sense construir una nova cultura.
Sino el que tenim són societats que acabarán prioritzant la comoditat i la seguretat per damunt de tot. Personal espantat vaja.
Potser en tinc una última: em sembla que el Puigcercós no ha de dimitir avui per avui, ha de repartir més joc, això si. El Carod però val més que estigui calladet, les seves últimes intervencions són directament patètiques, se l’hi ha de reconeixer el que sigui, però que cada vegada que parlava fos tant i tant transparent en el seu ressentiment, la veritat és que fotia patir pobre home.
Xavier, me’n deixava una (ja em permetràs que utilitzi aquest to).
Per mi que el psc també ha acabat arrossegant erc, només s’ha de pensar que hagués passat si psc hagués decidit i anunciat que crearia grup propi al congrés de diputats, que hagués reforçat la seva autonomia.
Erc per justificar el segon tripartit va utilitzar fonamentalment dos arguments, el fet de fer president un català d’origen andalús (en contra del nacionalisme etnicista) i que el psc s’havia finalment mogut cap a posicions més fidels a la nació.
La primera donarà els seus fruits però era difícil de rendabilitzar a curt termini perquè a més, Montilla ha estat un polític gris amb molt poques dots de lideratge popular, hi ha una certa raó, però aquesta descripció malauradament no esgota el personatge.
La segona se n’ha anat a fer punyetes amb una celeritat assombrosa fins i tot per bona part de sectors psc. L’abraçada de Montilla al psoe ha estat un fet d’unes conseqüencies espectaculars.
S’ha suïcidat ell, ha suïcidat un bon troç del psc, s’ha emportat amb la seva caiguda un bon troç d’erc i ha donat un pulmó a ciu: literalment increïble. Ha fet bones totes les crítiques que provinenets majoritariament d’un sentiment etnicista el veien simplement com un espanyolista espanyol.
Déu meu!, això del psc és una creu!. És un fet digne d’anailisi una mica aprofundit això de les dues ànimes, hi són, o tot és faramalla?
Sembla que encara no us n’heu adonat, després del que us ha passat, que els ciutadans no compren sopars de a duro.
Ep!…però res, que després d’una desfeta com la que heu patit, la negació de la realitat forma part del procés d’assumpció d’aquesta realitat.
Amb el temps ja ho anireu assimilant.
ERC ha perdut el vot nacionalista,els que votaven ERC pel seu independentisme.Això no és una tragèdia sinó una oportunitat.El PSC està condemnat a ser PSOE,ja no ténen alternativa.
Per tant,ERC més que mai ha de ser capaç de bastir un discurs ideològic progressista i sobiranista, d’americana i corbata.
Fa poc en el teu bloc, algú ja deixava anar que l’alternativa a CiU era un bloc de progrés i sobiranista que sumés a la millor gent.Citava a Mascarell,Joan Ridao,Raul Romeva,Tresserras… I aquest és el camí. Modificar a més el discurs del sobiranisme posant-lo en una visió global i no pas local.No ens adonem de l’enorme importància que té cap a l’Estat Europeu al Món, que Catalunya,Flandes i Escòcia trenquin els actuals Estats on són. La crisi econòmica,l’amenaça constant de l’euro,el procés globalitzador, ens demostra la necessitat de que Europa sigui un Estat al Món. El poder polític ha de poder regular l’economia mundial,i no al revés.Una veu a la ONU europea val milions de vegades més que 27 de petites europees. S’ha dit i es diu: Espanya és massa gran pels petits problemes i massa petita pels grans problemes. Es això,doncs. Són les propostes europeistes les que obren el sobiranisme a la majoria. Quan veiem a la Chacón i el seu Viva España a l’exèrcit espanyol, ens preguntem què té això de progressista. Que en una Europa d’interdependències, Catalunya s’incorporés a l’actual exèrcit espanyol, obliga a canviar el Viva España!,pel Visca Europa o un Per la Democràcia!. Demanar que les ambaixades dels països de la UE a països de la UE desapareguin i es crei una Oficina Europea, és també una passa endavant colossal. De pas, Madrid perd 25 ambaixades de cop.
La meva aposta és EUROPA,EUROPA i EUROPA. No vull partits que vagin a Europa a defensar la llengua,perquè és absurd sense Estat propi. Vull visualitzar la clau del sobiranisme: canviar Espanya per Europa. I això vol dir que el sobiranisme ha de tenir una visió global i no pas nacional.
ERC -no pas sola- pot iniciar el “repensar” l’esquerra. Cal parlar amb les esquerres europees, cal construir una esquerra europea. La globalització ens porta als treballadors del Món a una lluita a veure qui és més barat i més pobre. Arriba l’hora de que Europa posi una exigència al Món: no hi ha comerç sense Drets Humans, sense drets dels treballadors, i sense el respecte al Planeta.
Pensa Globalment, actua localment.
La proposta que avui fa Portabella demanant que s’incorporin els independentistes a la llista d’ERC a l’Ajuntament de Bcn, va en direcció contrària. ERC a qui hauria de convidar és a Ferran Mascarell a encapçalar el projecte. ERC té una imatge de gent “cutre” i poc formada que no és certa. Però la imatge de Llorente a Tv3, posa a ERC a l’alçada de les Cup i no pas d’un partit de Govern. L’americana i la corbata, senyors, són imprescindibles.
L’anàlisi que presentes sembla coherent però no pas per això és suficientment objectiu, no contemples elements subjectius que han condicionat tot el procés. Són el que jo anomeno factors emocionals. Aquells que omplen la motxilla d’ERC, on hi porta la seva “informació genètica relacional” o els seus “vicis interns”. Xavier, si contemplessis aquests elements cotemplaries el podridam que s’ha instal·lat en les seves entranyes, en les estructures internes. Un mal que ha passat inadvertit durant tota aquesta dècada daurada, però que en definitiva ha estat el causant de l’actual situació d’Esquerra. Aquestes agents, orgànics, han dictat els menús d’un règim alimentari que s’ha demostrat deficient i ha estat l’origen de moltes descompensacions. No oblidis, Xavier com va arribar Carod al lideratge d’ERC, via lluites fraticides. Es va servir de peculiars aliances. En Carod ha estat sempre en fals. Per a uns era només un home de transició. L’atzar dels fets polítics li va permetre perpetuar-se més enllà de la missió assignada pels seus avaladors. Ara el fagocitador arriba on pretenia. La sang li ha pujat al cap i ha perdut capacitat de visió. La bella princesa pretesa d’ahir poc té a veure amb la vella desnodrida que té al davant. Ni els parracs que la cobreixen tenen cap rastre d’aquella esplendor passada. Segurament la meva anàlisi no és prou política però si molt més humana. Cal tenir en compte també aquests elements emocionals en l’ànima d’esquerra. Però poc importa la meva visió. Ens hauria de preocupar que els actuals dirigients d’ERC la segueixin veient com a princesa! Malament rai.