Per això ens caldrà gestionar aquest proper èxit electoral de CiU de la mateixa manera que vam haver de gestionar el fet que el principal partit de l’oposició quan CiU governava fos l’aleshores PSC i avui PSOE-C. La gestió no ha estat del tot dolenta. L’any 99 Pasqual Maragall va donar 52 diputats als socialistes. Va arribar prou tocat a les eleccions del 2003, amb 42 diputats, i més tocat encara hi ha arribat José Montilla amb 37. Col·locar-los al centre del poder, palesar les seves contradiccions i fer-los patir el desgast de la confrontació amb Espanya ha permès neutralitzar considerablement l’oposició a la independència. Hauria anat de perles que, durant aquestes dues legislatures, CiU hagués completat el seu procés de sobiranització. Ara tornarà a governar sense haver-lo completat i això pot endarrerir el procés, però no ens quedarem pas de braços plegats.
La gestió de l’èxit passa per dues etapes: abans de les eleccions i després de les eleccions. Mirem Montilla: no les avança perquè vol donar temps a Joan Laporta. Vol que Laporta pugui acabar el seu mandat com a president del Barça i que es presenti a les eleccions perquè els escons que pugui obtenir sortiran, en bona part, de CiU. Doncs molt bé: ell marca el camí. Un excés de vots a CiU -que ha descartat un referèndum sobre la independència a la propera legislatura- podria significar frenar o allargar innecessàriament un procés que està en un punt molt dolç. Els vots, tant si van a Laporta com si van a Mas, serviran per fer baixar el PSOE-C per efecte del principi d’Hondt. Perquè l’electorat nacionalista i sobiranista es mobilitzarà, però el socialista no se sent prou motivat.
Passades les eleccions, la gestió passa per tenir prou força per poder condicionar l’acció de govern de Mas i companyia. Si CiU vol governar en solitari, que governi en solitari, però això no vol dir que am 27 diputats independentistes entre uns i altres no es pugui forçar CiU a fer una consulta que inicialment no té previst fer.
Aquests plantejaments aniran a més a mesura que s’acosti la data de les eleccions. Així comença la gestió del proper èxit electoral de CiU.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Creus que el gestionarà algú que no siguin els de sempre?
Creus que hi influiran més els 2 o 3 diputats que trgui LP-Carr i que ja han garantit que faran president Mas a canvi de res, i els seus bloguers voluntariosos i naifs o bé la Vanguardia, les caixes i empresaris, com sempre ha passat amb CiU?
Molta innocència, amb tots els respectes
Com pot ser que tu, que subtitules el teu bloc com la crònica de la creació d’un estat propi, oblidis fer cap apunt sobre la trobada de 1352 persones aquest diumenge al Palau de Congressos de Barcelona ?
Ahhh, és veritat, ja vas fer una piulada el mateix diumenge sobre els crítics de Reagrupament…
Això és tot el que dóna de si per tu Reagrupament dins aquesta crònica de la creació d’un estat propi ?
Quina crònica !
Com pot ser que tu, que subtitules el teu bloc com la crònica de la creació d’un estat propi, oblidis fer cap apunt sobre la trobada de 1352 persones aquest diumenge al Palau de Congressos de Barcelona ?
Ahhh, és veritat, ja vas fer una piulada el mateix diumenge sobre els crítics de Reagrupament…
Això és tot el que dóna de si per tu Reagrupament dins aquesta crònica de la creació d’un estat propi ?
Quina crònica !
Que un govern de CiU és una mala noticia no deixa de ser una opinió, per cert, una opinió no compartida per la majoria dels catalans, pel que es va veient.
Que en Jan Laporta treura vots i escons a CiU també és una opinió que crec que els P$OEmontillistes no comparteixen, d’aquí que s’hagin llençat a mata-degoll contra ells com pots veure <a href=”http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=66409/”>aquí</a> i <a href=”http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=66407/”>aquí</a> per veu de dos destacats comissaris politics del P$C-P$OE.
I si, jo també espero que a banda d’una debacle sense precerdents de tots els que conforman el tripartit, hi hagi un nùmero de diputats independentistes (però no tripartidistes, off curse) juntament amb una majoria sino absoluta, si més que comoda per CiU, de manera que cada vegada que CiU vulgui arrebassar concessions a “Madrid”, serveixin de cohartada i advertiment de que…o concessions…o que s’atinguin a les consequencies.
Aquest és el millor panorama per les dues properes legislatures catalanes.
Queda clar que els 27 diputats independentistes imprescendibles només poden sortir del binomi ERC + Reagrupament (tú dius Laporta, però, t’agradi o no, Laporta es presentarà amb Regrupament ). Aquesta és la realitat. També vull demanar públicament als nombrosos gropuscles independentistes que siguin valents, es deixin de mandangues i collonades i donin suport de manera explícita o bé a Esquerra, o bé a Reagrupament. Perquè això és el que hi ha hi el que haurà. I no hi haurá res més.
Més enllà d’això, penso que la proposta de referendum multiopció que proposa Esquerra és molt interessant. Sobretot, per una raó: Els independentistes catalans no superem, avui, el 40 % de la població. Per això, cal fragmentar, com diu Vendrell, el vot unionista. I jo encara afagiria una quarta opció. Així hi haurien quatre opcions: a) descentralització administrativa. b) comunitat autónoma, c) Estat Català amb relació federal amb Espanya. d) Estat català independent dins la UE. Així ens assegurariem que no guanya l’opció “comunitat autónoma”.
D’altre banda, caldria redactar de manera intel·ligent l’opció federal. Una manera de fer-ho podria ser: Estat Català i que tingui una relació federal amb Espanya. La conjució “i” implica dues accions: La primera seria la creació de l’Estat Català (patapam, ja el tindriem) després hauriem de fer un pacte bilateral (no multilateral com l’estatut ) amb Espanya para decidir conjuntament els termes de l’acord federal. però, per l’inèrca espanyola de segles i segles és més que probable que no s’avingués a fer un pacte federal amb nosaltres…..però L’Estat ja el tindríem….per la qual cosa, però la negació d’Espanya ens “obligaria” a declarar la independència…..
Resumint: Si li donem unes quantes voltes a la proposta multiopció, podriem arrivar a la conclusió que és la solució ideal.
Condicionar CiU? Va, que ja me la conec aquesta. Votem ERC per condicionar CiU, però després ERC fa servir el meu vot perquè sumi el tripartit… Ja me la van fotre un cop l’enganyifa!!
Doncs jo crec que CiU probablement guanyi les eleccions però que RCat amb Laporta (sense ell ho veig més complicat) farà un resultat molt bo per molt que les enquestes precuinades de LV i El Periódico s’entestin a amagar-ho, penso que es mobilitzarà vot de gairebé totes les formacions actuals i que farà molt de mal, pernso que la teva anàlisi és posar-se en el pitjor escenari.
També desitjo que el que estan fent els de les consultes tingui èxit, hem d’atacar per totes les bandes possibles.
I, respecte del tema CIU, diria que aquests tinguin més o menys força, siguin més condicionables o menys, no mouran fitxa fins que no els ho demani un gruix prou nombrós de la població. Aquests no arriscaran. Ni cal que ho facin. Que servin el que tenen -són el mal menys perjudicial-.
La clau de volta rau en la mobilització popular de les consultes i la transmissió de l’argumentari del que disposem. Exercir el democràtic dret de decidir i marcar el full de ruta als polítics des de baix, des de l’arrel, és el que farà que una CIU gosi creuar la línia i encarar un futur ple.
Tots sabem -penso- que els partits ens duran a la plentud nacional, però que serem els que dipositem paperetes a les urnes qui empenyerem aquestes màquines feixugues i diesel vers la direcció correcta.
Mobilitzar el vot independentista, aconseguir notòries participacions a les consultes i aprofitar-les per fer extensiu el missatge i les raons i la conveniència de perdre llast, són eixos que han de guiar aquests temps tan difícils i, alhora, tan engrescadors i històrics que vivim.
No goso a dir si a tocar, però sí que no el tenim gaire lluny l’Estat propi.
Ah, i no descurem zones com la Franja, que també existeix!