Després d’entrar en uns quants blocs de polítics socialistes i de demanar-los "per quin motiu la socialista francesa Ségolène Royal és partidària d’un
referèndum d’autodeterminació al Quebec i en canvi els socialistes
catalans no volen plantejar-ne un entre la ciutadania catalana", algun blocaire ha tingut l’amabilitat de respondre. Vegem-ho:

Manel Mas: "Doncs,
no ho sé. Sobre Segolène ja vaig fer un
comentari l?u de setembre passat. Sobre els socialistes catalans,
perquè penso que aquí no ens hem d?autodeterminar de res. Suposo que no
és
una opinió compartida per d?altres expressions polítiques, però és la
meva" El Sr. Mas va ser alcalde de Mataró durant força anys.
Per a ell, com veieu, no hi ha tema. Però ben a prop de Mataró, a
Arenys de Mar, el candidat socialista Ramon Vinyes, del mateix partit i
de la mateixa comarca, opina que el dret d’autodeterminació és
aplicable a tots els pobles. És cert que tot seguit afirma que ens
autodeterminem cada cop que hi ha eleccions, però reconeix, si més no,
el dret. Mas, en canvi, decideix en nom de tots nosaltres que aquí no
ens hem d’autodeterminar de res. I tan tranquil. Si féssim com aquells
de Caiga quien caiga i
preguntéssim a algun socialista: "a quin partit polític pertany l’autor
d’aquesta afirmació?" segurament diria "als intolerants del PP!!!"
Coses del talante. Recuperant la comparació amb el dret de separar-se que té qualsevol matrimoni, i ampliant-la si voleu, a l’emancipació dels fills, que feia Pere Alzina en la seva resposta a l’enquesta, m’imagino en Mas dient a la seva dona en una eventual petició de divorci: "tu no t’has de divorciar de ningú"; o als fills: "vosaltres no anireu enlloc sense el meu permís, com si a casa no hi estiguéssiu prou bé!!"

Un altre socialista mataroní, en Ramon Bassas, escriu:
"Diria que per vàries raons, se me n’acuden tres:
Primera:
perquè els socialistes acostumem a respectar les lleis fonamentals dels
països democràtics, Canadà i Espanya inclosos. En el cas de Catalunya,
l’Estatut i la Constitució espanyola, refrendats per la majoria dels
votants catalans. I és en el seu marc constitucional que el Quebec fa
el referèndum (per cert, ja l’han fet vàries vegades i sempre han
decidit quedar-se al Canadà). També crec que Royal ha fet una picada
d’ullet (no sé si massa encertada) a la ‘grandeur’.
Segona:
perquè Catalunya no es troba en cap dels supòsits d’aplicació del dret
a l’autodeterminació que recullen les resolucions de les Nacions Unides
aprovades fins avui. Per sort, diria.
Tercera: perquè, de fet, ja els catalans ens ‘autodeterminem’ cada vegada que anem a votar. També per sort."
Com veieu per la tercera resposta, Ramon Bassas i Ramon Vinyes estan bastant d’acord. Bassas esgrimeix l’estricta legalitat espanyola, que no és més que mirar a una altra banda. La qüestió és que perquè Catalunya es pogués autodeterminar ho hauria de voler la constitució espanyola, i com que a ells ja els va bé, ens podem esperar asseguts. Això és una perversió del dret. Recuperant, com abans, la comparació amb les famílies, seria com si es negués al divorci argumentant "és que estem casats!"

El tercer a respondre ha estat Oriol Vaquer, també nascut a Mataró, però resident a Argentona. Ha respost això:
"Respecte la Ségolène Royal, és molt fàcil parlar si no
t’afecta a tu. Fixa’t que en cap moment ha plantejat res semblant per
la Catalunya nord, el País Basc francès o Còrsega."
D’això se’n diu una crítica entre socialistes. Entenc que li retreu certa hipocresia, i en això estaríem d’acord, però de la palla de Ségolène a la biga de Montilla, quan hi arribarem?
"Nosaltres no
considerem oportú plantejar-ne cap perquè creiem que no és una demanda
social, ni tampoc està en el nostre ideari."
Doncs, això: que no és una demanda social. Aviat farà un any, el 18 de
febrer, una munió de gent es concentrava a Barcelona per reclamar el
dret de decidir, però ell encara no ha detectat una demanda social. No
diu que la demanda sigui feble. Diu que no hi ha demanda. Perquè si
digués que la demanda és feble el remetria a l’enquesta del CIS que
teniu entre els enllaços de la vostra dreta. Amb les dades que hi ha
allà, la consulta es revela com a absolutament pertinent. En tot cas, això que no hi ha demanda social ha de servir perquè ens fem sentir més, perquè els independentistes passius s’activin.
"Per nosaltres és més
important parlar dels catalans i les catalanes que de Catalunya com a
ens abstracte."
Em pregunto si el socialisme europeu, quan governa als més diversos països, ho fa pensant que té a les mans un ens abstracte. També em pregunto si és que l’Oriol es pensa que en una consulta a la ciutadania sobre l’autodeterminació seria un ens abstracte qui dipositaria la butlleta a l’urna. El que ja no em pregunto sinó que és una cosa que m’indigna, és aquest "per nosaltres" a l’hora d’establir les persones com a prioritat de govern, com si no ho fos per a tots els partits, una prioritat; com si una cosa i l’altra fossin incompatibles. Com si l’exercici de la plena sobirania no hagués de repercutir directament en una millor qualitat de vida de totes les persones.
"Si mires les últimes eleccions, només ERC parlava, en
algun moment, no com a eix central del seu programa, de
l’autodeterminació. CiU no n’acaba de parlar massa, i IC-V defensava la
possibilitat que n’hi pogués haver, però no que ells ho defensessin."
Si ERC en parla i ICV no s’hi nega, l’únic soci de l’actual govern que s’hi nega és el PSC. Que l’autodeterminació no sigui l’eix central de cap programa és normal si tenim en compte que els programes estan formats per mesures i polítiques concretes. Però pot estar segur que aquest és un objectiu d’ERC. D’altra banda, l’opinió de Vaquer sobre CiU posa de manifest l’escassa visibilitat del sobiranisme dins de la federació, cosa que haurien de tenir en compte els al·ludits.
"També
es va veure en el referèndum de l’Estatut, on va guanyar el SÍ de
carrer."
Això és un excés sensacionalista que no suporta la mínima anàlisi política. Tots sabem quin va ser el resultat, però també recordem quina va ser la participació. El percentatge de població que va donar suport a l’estatut va ser irrisori. M’agradaria saber si els socialistes donarien com a bones aquestes condicions aplicades a un referèndum d’autodeterminació.
"Tanta gent que va anar a la manifestació de fa un any, i
després no queda reflectit en les urnes."
L’explicació d’això és ben senzilla. Després d’un gran cansament fruit de més de dos anys de parlar-ne, i davant del risc que el NO allargués la discussió (total per un estatut, no pas per la independència), molta gent va pensar "val més això que res" o, decebuda, es quedés a casa. Però ningú ha renunciat al dret de decidir pel fet que hagi dit SÍ a l’estatut.
"A més, ja n’estic fart de
confondre "autodeterminació" amb "independència""
Completament d’acord. Són coses diferents. En l’autodeterminació hi hauríem de coincidir tots perquè és un dret internacional i un signe de maduresa democràtica de qualsevol estat. En la independència no hi coincidiríem tots. I què? Algun problema? S’accepta el resultat de les urnes, sigui el que sigui, i llestos.
"El passat 18 de juny,
els catalans i les catalanes ja vam determinar per nosaltres mateixos
(o sigui, ens vam auto-determinar) que acceptàvem un Estatut
d’autonomia."
Insisteixo en allò dels percentatges totals de població. I, per favor, no barregem conceptes ni fem jocs de paraules. Que ja no som criatures.
"Els qui defensaven el NO desde tesis independentistes van
fracassar estrepitosament."
I tant! Quin estrèpit! És un fracàs semblant al dels qui van promoure el sí a la constitució europea que Europa mateixa no ha volgut.

L’Àlex Valiente, de la Garriga, també ha tingut l’amabilitat de respondre. És l’únic cas en què s’ha generat un mínim debat, perquè algú amb el nom d’Anna, que ignoro si visitava el bloc de l’Àlex en qualitat de garriguenca, de socialista o de simple lectora, li ha replicat. Ho podeu llegir aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!