Les declaracions d’Alfonso Guerra qualificant d’infumable l’estatut aprovat al Parlament de Catalunya són d’aquelles que reparteixen per a tothom. Deixa en evidència els qui afirmen que tindrem un bon estatut. CiU, per exemple. La resposta de Felip Puig ha estat modèlica com a argument recargolat, incomprensible i ridícul. CiU sap que un estatut que agrada a Guerra i a Rodríguez Ibarra s’ha de posar en quarantena. Que Guerra qualifiqui d’infumable el text del Parlament de Catalunya és una falta de respecte a la principal institució catalana i s’hi hauria de respondre institucionalment. El problema, però, és que els primers que han faltat al respecte al Parlament són els parlamentaris de CiU, del PSC i d’ICV per no haver defensat allò que s’hi havia acordat. I el segon problema és que el President de la Generalitat, fins ara, ha callat. Entre tots donen a entendre que això de l’estatut és una collonada. I aleshores no és estrany que la gent se’n despengi i que la meitat de la població no sàpiga ni que s’ha de votar en un referèndum.
Continuo pensant que la major part de la classe política catalana ha tingut molt poca classe en l’evolució de la reforma de l’estatut. Cal dur a terme el relleu generacional d’aquesta classe política amb urgència. Cal una nova generació que posi damunt la taula la qüestió de la sobirania. Ja n’hi ha prou de fer veure que la posició d’ERC en el referèndum és el més greu que li passa a aquest país. És evident que el NO d’ERC, recolzat per una part important de la societat, pot arribar a incomodar molt els altres partits, però això no ha de dur CiU, PSC i ICV ha tractar la societat catalana com si fóssim criatures. Exigim arguments. No pot ser que es doni més importància a unes cartes d’ERC que no pas a la vaga de metges, per exemple.
Aquesta vaga hauria de ser la principal preocupació del govern. Els metges diuen clarament que la sanitat catalana no rep prou finançament, que cal posar-hi més diners. Aquesta és una necessitat urgent de la població, de les persones de carn i ossos, de les quals l’esquerra diu que es preocupa. I resulta que la Conselleria és en mans del PSC, i el PSC ha donat per bo un estatut que no ens permetrà solucionar problemes com el que pateix la sanitat catalana. El PSC, doncs, té un problema: no pot reconèixer les mancances de l’estatut perquè això li trencaria l’estratègia i l’enfrontaria al govern de Zapatero i posaria en risc la seva reelecció. Però aquesta covardia i aquesta connivència amb el mal govern de l’Espanya centralista ens surt molt cara.
El PSC està atrapat entre les necessitats de la societat catalana i les necessitats electorals de Zapatero, que necessita aprovar el nou estatut per incorporar-lo a la seva vitrina d’èxits, encara que sigui insuficient per a Catalunya. El PSC amaga el cap sota l’ala. Si no és amb un fort càstig electoral, no reaccionaran, faran veure que no passa res i continuarem eternament en aquesta situació. CiU també va quedar atrapada quan l’estratègia de la governabilitat d’Espanya els va portar a pactar amb el PP, i haurien estat capaços de justificar-ho de qualsevol manera. Només la fuga de vots oferia una sortida a aquella situació.
Un cop més, doncs, la democràcia ha de posar en funcionament tots els seus mecanismes d’informació, de debat seriós. Si l’estatut no dóna més de si, el que cal per atendre les necessitats de les persones és un estat propi. No es pot amagar el debat de la sobirania. Cal posar-lo damunt la taula amb normalitat i amb respecte per tothom, però com una opció més, legítima com qualsevol altra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Reflexió encertada.