A Tribuna catalana, al costat de la informació segons la qual Carretero té la intenció de crear un partit per recollir els 400.000 vots independentistes que ara són a l’abstenció, hi ha un extens article d’Uriel Bertran en què es demana si la crisi interna de CiU servirà perquè finalment el partit d’Artur Mas s’apunti a l’exercici de l’autodeterminació. De fet, la jugada de Carretero pot entendre’s com un escac a la direcció d’ERC, però CiU no se’n pot desentendre del tot.
Joan Oliver continua a pinyó fix cantant les absoltes del país: "El que sí que sabem és que la situació actual ens porta a la més
absoluta de les misèries. La misèria econòmica del dèficit fiscal, la
misèria política d’un govern de la Generalitat dirigit en clau política
espanyola i la misèria moral d’un poble que contempla pacientment la
seva mort." Que n’és de romàntic!
Però Salvador Cot no es queda curt: "El PSC ha permès que ERC sigui al govern de la Generalitat a canvi que renunciï a aplicar el seu programa." No està gens malament per començar un article. També deia que "no és estrany que la proposta de Joan Carretero hagi generat una
eufòria instantània entre les bases més sobiranistes de CDC i la
militància no professionalitzada d’ERC". Tanta eufòria? Aleshores, segurament Carretero faria bé de plantejar la seva batalla no pas en un congrés d’ERC sinó a les urnes. On sí estic d’acord amb Cot és quan diu que "El catalanisme ha de decidir si va cap a una estratègia sobiranista,
com passa al Quebec, Escòcia o el País Basc, o s’especialitza en la
gestió d’un dels nivells administratius." Però crec que es torna a equivocar quan escriu "Si els independentistes no posen en qüestió l’Estat ("la llei és la
llei", deia Joan Puigcercós mentre hissava la bandera espanyola a la
seva conselleria) és que, simplement, han deixat de ser independentistes."
Vicent Sanchis també reflexionava sobre la crisi de CiU. Però des de fa uns mesos el més interessant és fer una ullada a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Al cap i a la fi, Carretero dirigeix la seva ona expansiva a aquest sector. Així, Josep Sort ha iniciat una sèrie d’articles sota el títol de "Crida a la dignitat nacional". En aquests articles fa una crida als diputats d’ERC perquè es desmarquin de Carod, proposa el nom de Convergència Independentista de Catalunya al partit que podria liderar Carretero i proposa també a Joan Laporta que passi del Barça a la direcció de l’actual CDC.
Carles Macian es mira la proposta de Carretero en positiu i la canalitza cap a la demanda d’un "procés de reflexió que ens hauria de portar, en un termini no més gran
que aquesta legislatura, a la definició d’una estratègia seriosa cap a
la independència nacional." Però també li critica alguns aspectes i es fa un seguit de preguntes sobre Carretero i sobre La Vanguardia.
Més reaccions: Joan Safont, Marcús, Pere Meroño, Vicent Partal al Mail Obert, editorial d’El Singular digital, el bloc Catalunya 2014, Manel Bargalló, Rafel Santapau, Isabel-Clara Simó, etc.,etc.
De moment, Carretero està rebent els aplaudiments de gent com Joan Oliver, Jordi Cabré. És evident que si no vol fer un simple canvi de jaqueta haurà de matisar una mica més les seves intencions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"De moment, Carretero està rebent els aplaudiments de gent com Joan Oliver, Jordi Cabré"
Tens raó, si realment fes una crítica a ERC pel seu possibilisme i pragmatisme, els convergents encara haurien d’estar més indignats perquè superen en ERC en possibilisme, pragmatisme i genollisme. Però si l’aplaudeixen és que bàsicament és una trabucada sobre ERC.
La llavor d’ERC és la que és i ningú la discuteix.
La llavor del soberanisme és passar de tindre una veu al parlament de Catalunya amb l’abstenció?
1.- Si l’afer Carretero desemboca en la constitució d’un nou partit política amb l’única base ideològica de l’independentisme, s’està reproduïnt l’afer PI del Colom. Per tant pot acabar a Convergència. Vist que els únics que aplaudeixen la seva iniciativa són persones d’aquesta òrbita, no seria difícil imaginar qui hi ha al darrere.
2.- Si aquest afer és capaç d’articular-se com a corrent intern i desenvolupar la seva tasca dintre del partit, servirà per evitar que els sectors més disconformes amb l’actual pacte d’entesa tinguin un referent i apostin per intensificar la seva activitat i manenir el treball dins ERC. Cosa que indicaria un interessant plantejament estratègic de l’actual direcció.
Temps al temps.