Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
Quin és el criteri periodístic per fer connexions en directe?
La manifestació d’ahir va tenir una doble virtut. D’una banda, va consolidar la del 18 de febrer. Podria haver ocorregut que la de l’any passat quedés com el gran referent, la darrera vegada que el poble català va sortir al carrer abans de la lenta i irreversible difuminació dins el regne d’Espanya, de la mateixa manera que abans del 18-F només hi havia un referent mític quant a manifestacions: les de l’1 i el 8 de febrer de 1976. No serà així. La història recent del país, la que comença amb la fi del pujolisme, ja té dues manifestacions de marcat to independentista en menys de dos anys. I això ja no ho esborra ningú. Això ja no ho minimitza ningú amb dos dits de front, amb un pessic de dignitat i un polsim d’honestedat.
Sembla, però, que un cop més ha existit l’intent de minimitzar-ho. Jo em pregunto quin és el criteri periodístic a l’hora de decidir quin fet noticiable és digne d’una connexió en directe, a peu de carrer. M’ho pregunto perquè em sorprèn bastant que una munió de gent com la que ahir va desbordar Barcelona no hagi estat motiu per a una connexió en directe a la televisió pública del país on això s’esdevé. Vull pensar que el criteri a l’hora de decidir si es fa o no es fa aquesta connexió és purament periodístic, professional, i per això em sorprèn que 700.000 persones al carrer no siguin motiu suficient. Hi ha un nombre determinat a partir del qual es fa la connexió? O és que s’han imposat altres criteris que no són estrictament professionals? Només un breu reportatge al Telenotícies Vespre distingeix aquest país dels règims en què les manifestacions incòmodes són sistemàticament silenciades. D’una televisió pública pagada per tots els 700.000 que ahir ens manifestàvem, crec que se’n podia esperar una cobertura diferent. Ara caldrà esperar explicacions.
Deia, però, que la manifestació ha tingut una segona virtut a banda de consolidar la del 18 de febrer de 2006, i és que obre un nou horitzó amb una tercera manifestació no sabem encara quan. Entre els fets polítics que tenim assegurats a mitjan termini hi ha les eleccions estatals del 9 de març. Del resultat que en surti podria sorgir-ne un acord PSOE-PP per utilitzar la llei en benefici propi i retallar la representativitat de les forces polítiques que volen transformar l’Estat o, directament, abandonar-lo. Si Bono sona per presidir el Congrés, els averanys no poden ser gaire bons. Hi ha encara massa interrogants per resoldre, però. L’altre fet és la sentència del Tribunal Constitucional. La possibilitat que aquesta sentència sigui restrictiva, combinada amb el record d’aquesta manifestació, ens aboca irreversiblement a una tercera manifestació pel dret de decidir. I a la tercera va la vençuda, perquè aquest cop, si l’Estat ens clava una puntada de peu, no hi ha més decisió possible que el referèndum d’autodeterminació. I aquest és l’horitzó a un o dos anys vista.
La deserció del PSC i del president Montilla en les reivindicacions del país el deixa en una posició més que delicada. La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble. El quintacolumnisme unionista és una nova estaca que cada cop està menys clavada a terra i que amb una ventada caurà definitivament. Després de la manifestació d’ahir, ja no és tan evident que puguem acabar la legislatura. L’esquerra socialista està disposada a sacrificar el benestar i el progrés del país per no posar en risc el PSOE. I això ja és motiu suficient de ruptura. Però l’alternativa ha de ser un front autodeterminista disposat al lideratge, disposat a jugar amb regles pròpies. 700.000 persones al carrer són una base més que sòlida per liderar un procés de secessió. Un 52,7% de ciutadania que vol un estat (sigui federat o sigui independent, vol un estat sobirà), també. La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d’ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l’hora de planificar la recta final.
PS: a la foto, el moment en què Mònica Sabata i Gerard Fernàndez llegeixen el manifest. En Talaiòtic, sempre atent, també m’ha trobat al vídeo de Vilaweb.tv.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. O en Montilla reacciona i deixar d’estar al servei de l’executiva del PSOE, o fora. Jo ho tinc claríssim. Sóc militant d’ERC i crec que el partit ha d’estar molt atent a això després de la manifestació d’ahir. Aquest president de perfil regionalista està provocant molta irritació, i ens petarà a la cara si no el fem passar per l’adreçador.
El que no acabo d’entendre és que, si el Tripartit aquest és un govern de coalició, com és possible aquest nivell de sectarisme sociata a TV3. Sols el PSC hi té veu, a TV3? quina mena de coalició és aquesta? no ho entenc, perquè el pes del PSC al govern equiparable al d’ERC i ICV junts…com s’ho fa per monopolitzar el control mediàtic, i a més fer-ho fins a aquests nivells d’indecència? Als altres els està bé? potser sí, a mi també perquè no cola 🙂 simplement es posen tan en evidència que encara irriten més a la gent, a costa, això sí, de la credibilitat de TV3, absolutament nul·la a hores d’ara.
I els professionals? perquè deixeu-me dir que, si és a les meves mans gestionar un organisme públic com el que gestiona TV3, tots aquests professionals sense ètica professional van al carrer ipso facto. Jo no puc fiar-me de periodistes de tan poca talla ètica o directament abocats a la manipulació més escandalosa per simple adulació o servilisme. Bé que en prenguin nota tots aquests aprenents d’Urdaci.
A part de la poca informació de la manifestació (només algun tall en directe pel 3/24), ahir TV3 es va manifestar com una televisió clarament espanyolitzadora: al telenotícies vespre, després de posar la manifestació en els titulars, van començar informant de la mort del guàrdia civil a mans d’ETA. O sigui, primer la informació d’abast espanyol i la de casa, en segon terme. Ja fa temps que penso que TV3 és una cadena al servei de l’espanyolització de Catalunya, com ha denunciat Víctor Alexandre. Només cal que us fixeu una mica en els telenotícies. O en els d’entreteniment, en què els convidats són tot sovint personatges que s’ha fet populars a les cadenes espanyoles…
Ahir va ser un gran dia, i va valer realment la pena venir des de Mollerussa per participar en un acte semblant. És d’aquelles coses que carreguen les piles. Felicitat per la part que et toca, Xavier!
Sobre la majoria alternativa, deixa’m dir que ho dubto. Els tres partits que s’hi van apuntar ho van fer forçats per les circumstàncies, i en el cas d’ICV-EUiA, a més, van tenir el mal gust de dur pancartes contra un altre dels partits que donaven suport a la manifestació, CiU. També seria un problema greu per l’actual direcció republicana. No dic que en el mig o llarg termini, no es pugui configurar aquesta majoria, però en el curt termini, és ciència-ficció.
He vist un seguiment cronològic de la manifestació minut a minut que és molt interessant, a http://www.naciodigital.cat
Jo el que no entenc és que si ERC està al govern, permet l’espanyolització que està patint TV3. ERC no té la conselleria de Cultura? Carod no és Vicepresident del govern? Crec que ens ho hem de fer mirar. He llegit que el PSC-PSOE des de feia dies que estava pressionant perquè no s’informés de la manifestació, per fer-li la punyeta. I nosaltres en bàvia.
Tant de bo la manifestació d´ahir tingui una tercera virtut: la de saber de qui ens podem refiar a ulls clucs.
¿Que no veieu que aquesta Carolina és una Ciudadana?
Mirant la convocatòria de dissabte des d’un altre angle, m’agradaria comentar una impressió que se’m va quedar.
Diria que el bloc de la CUP era més nombrós que el d’Iniciativa. És destacable el poder de convocatòria de la CUP tenint en compte que a Barcelona no van presentar llistes i que només es presenta a una trentena de pobles.
El doble joc del lema de la convocatòria de la CUP, em va semblar genial "Amb espanya perdem el tren, tirem pel dret: independència"
La tarda del dissabte fou magnífica. L’assistència, impressionant. La gran majoria, com ha de ser, de la gent "normal", la gent del carrer, les families , la gent que no el "verí" de la política a dins, però que se sent, i ho sap ben bé, català,catalanista i nacionalista.
La gernació superà totes les expectatives. Entre tres i quatre vegades més, pel cap baix, que a la manifestació del 18-F 2006. Algunes coses eren diferents. Certament. El desgavell de les infrastsructures, la paràlisi tripartita, les apagades i els transformadors tercermundistes, el col.lapse de rodalies, el despreci espanyol i zapateril, etc. Però també convocava CDC, i arrenglerà una mobilització impressionant. El mèrit, de tothom que hi participà, sense destacar, o només la Mònica Sabata, personificant la Plataforma del Dret a Decidir.
I ara, a que cadascu faci la seva feina. Els politics més representatius (la representativitat, en democràcia, la donen les eleccions catalanes a Catalunya, i per 4 anys) a fer política, que es la seva feina, i ens representen. La gent normal a treballar en les vessants que prefereix, però sense usurpar-se funcions.
Ni els polítics sobiranistes poden , i no ho han fet ni ho pensen, "organitzar" els blocs i els fòrums d’Internet, ni els diaris ni les ràdios privades, ni els blogers o els periodistes poden intentar fer de polítics, quan no tenen cap representació democràtica.
I, sobretot, que ningú vulgui utilitzar aquesta gran jornada catalanista per a opcions partidàrires, o per a opcions que no estaven recollides en el manifest.
Agradi o no agradi, per respecte democratic, ningu pot dir que hi havia 700.000, ó 500.000 persones partidàries de la secessió o de la independència, perque això no constava en el manifest de la PDD. I cal ser molt curosos en les formes democràtiques.
Parlar una mica d’oïdes és un flac favor democràtic i a la causa comuna. Poden lideraar políticament els polítics, i ningú més.
I les/els qui creguin que ho fairen millor, que s’hi posin, full time, Però es pot ser verge i radical sexual, alhora, ni són temps de menxevics ni de bolxevics, que ja fa prop de 100 anys que sortiren, s’acabaren, i la cagaren.
I manifestacions de referència, si us plau, una mica de solvència. De rigor.
Les sortides/mani’s de febrer 1976 foren molt minoritàries (no més de 5.000/6.000 persones) (ho dic perque hi era), i era lògic, perque eren manifestacions no autoritzades i on els grisos antidisturbis del Martin Villa es van empleat a fons i van "disfrutar", per a desgràcia nostra. De referència numèrica, res de res. No fotem. No fotem.
Sant Boi 76-11-S. Concentracio tolerada oficiosament. 80.000 persones, tirant llarg, i fou, en la meva opinió, una de les mes emocionants, en passar a les multituds, per primera vegada.
La del 11-S pro retorn President Tarradellas, fou similar a la del dissabte. Extraordinària, transversal, familiar.
L’Anti-Loapa, no l’oblideu, fou menys multitudinària, però molt important, amb una gran mobilització popular, però més aviat partidària (CDC, ERC), i s’aplegaren prop de 250.000 persones en un clima de gran confrontació amb /contra els socialistes, d’ací i d’allà, que aplicaren les tisores , després de l’ignominios pacte del capó, després del cop d’estat del 81, entre els partits estatals, i amb el 100% d’impuls del Psoe i del psc-Psoe.
La del 2006 fou molt important, però clarament inferior a la manifestació anti-Loapa.
Val la pena, crec, ser honestos amb la història viscuda (els qui l’hem pogut viure) i els qui, per edat o altres circumstàncies no ho han pogut conèixer, valdria mes que preguntessin o s’informessin abans que concloure unes sentències per a les que no estan preparats.