Davant l’allau de reaccions al míting
d’Artur Mas, opto per cenyir-me al text. I vaig directament a la part
on treu el cap el dret de decidir (pàgina 35 del document,
últim dels pilars de la refundació; ergo,
només un pilar
més).
Els qui érem al Palau de Congressos i els qui ho vau sentir o
veure d’una manera o altra, tots plegats vam notar que els
aplaudiments no apareixien fins aleshores. Abans de parlar del dret
de decidir, tot plegat semblava el programa electoral desglossat per
àrees. Al llarg del text hi ha nombroses frases que apunten a
una conclusió per, tot seguit, frustrar les expectatives. I
això és tan recurrent que un arriba a sentir-se una
rateta dins el forat on la casa gran del catalanisme ha situat un
formatget. Un s’hi acosta i quan ja té el formatget a tocat,
cloc!, salta el ferro i ve la garrotada. A què em refereixo? A
coses com aquesta:
?Abans,
ens podíem definir en relació a Espanya i a Europa; ara
ens hem de definir en relació amb tot el món.?
(pàg. 34). Això, evidentment, no lliga amb la
continuïtat dins l’Estat espanyol. Com ens hem de definir en
relació amb tot el món si en molts àmbits no
comptem per res pel sol fet que no tenim estat? Aquest és el
dilema del catalanisme en el punt actual, superada l’etapa de reforma
de l’Estatut. I tot seguit, ?Catalunya
serà fins i tot més tinguda en compte a Europa en
funció de la seva capacitat d?aparèixer com alguna
cosa més que una regió pròspera del sud
d?Europa. Sí aquest rol de principals actors de l?àrea
mediterrània no l?agafem nosaltres, se?l farà seu
França. De fet, ja s?hi està posant, i no precisament
al ralentí.?
Completament d’acord. I com que Espanya persisteix en un model
d’Estat uninacional, no podem comptar amb les seves potents
estructures d’estat per ser més que una regió. Si volem
tenir aquest rol, o ens fem estat o Espanya continuarà
potenciant el centralisme de Madrid. És el discurs d’Alfons
López Tena.
Al
llarg del text hi ha altres exemples com aquest, però quan la
sensació de ratera és més gran és a
partir de la pàgina 35. Mas comença recordant una sèrie
de problemes i conclou que ?el
catalanisme ha d?aconseguir superar d?una vegada per totes
aquesta situació de dependència?.
Tornem-hi. Com que acabem de dotar-nos d’un nou Estatut que ell
mateix reconeix que no és suficient, de quina manera s’ha de
poder superar aquesta situació de dependència si no és
amb la independència? Ja som al cap del carrer. Però
com ho fem? Amb qui comptem per fer el pas? Anunciarà Mas que
està a la disposició d’ERC per treballar-hi plegats?
?La
pregunta és, com ho hem de fer? I qui ho ha de fer? La
resposta sobre el qui és senzilla: ho ha de fer el
catalanisme, o no ho farà ningú.?
Està parlant d’independència? Està parlant de
sobiranitzar el catalanisme? Aquesta és finalment l’aposta de
la refundació? No correu tant que prendreu mal. Si diu que
només ho pot fer el catalanisme, també està
dient que no ho pot fer l’independentisme. Em seguiu? Tot seguit
vénen unes referències a la pedagogia, aquella paraula
que tant havia fet servir Pujol. Sembla que es desestima aquesta
opció i, per tant, s’aposta pel trencament, per la
confrontació. Alerta, però.
Arriben
dues de les frases més importants del text: ?Tanmateix,
hi ha quelcom que no ens farà mai simpàtics del tot:
nosaltres volem transformar Espanya en un Estat plurinacional, i ells
no volen ser canviats i prefereixen exercir com un Estat uninacional.
Gaziel ho va deixar escrit fa molts anys: ni el catalanisme ha estat
prou fort per fer canviar Espanya, ni Espanya ha estat prou forta per
fer desaparèixer el problema català.?
Si es vol entendre la importància d’aquesta frase, queda clar
que no hi ha més camí a recórrer dins l’Estat
espanyol. Si reconeix que ?ells no volen ser canviats? i
desestima l’opció de continuar fent pedagogia, quina opció
queda sinó la secessió? Prenent les paraules de Gaziel,
si el catalanisme no ha estat prou fort per fer canviar Espanya,
potser és hora d’intentar que sigui prou fort per marxar-ne.
Aquest és, un altre cop, el formatget. Ara ve la clatellada:
?La
millor pedagogia que els catalans poden dur a terme és fer les
coses bé, ser millor que els altres?
(pàg. 37). Frenada! Frustració! Coitus interruptus
total! Oblidem la independència i concentrem-nos a fer les
coses bé. Mas planteja el problema de les relacions amb
Espanya com una qüestió clau per al país, però
a l’hora de prendre decisions se’n va cap a una altra banda. I això
és un problema perquè cal prendre decisions amb
urgència. Cada dia que passa Espanya utilitza les estructures
d’estat que controla per fer les polítiques nacionalistes
espanyoles que Mas mateix ha descrit. Al marge de la decisió
del Tribunal Constitucional, cal decidir alguna cosa. Si estem
d’acord en aquest diagnòstic d’esgotament d’opcions en les
relacions amb Espanya, cal fer el pas. Mas no fa una aposta decidida
per la independència i quan entra en el terreny de la
concreció del curt termini, amb la sentència del TC a
la vista, arriba a formular un seguit de propostes que tractaré
en un proper apunt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa el diagnosi correcte però erra amb el remei.
Es com el metge que malgrat és capaç d’esbrinar la malaltia, sempre al final dubte a l’hora d’aplicar el remei i continua demanant al pacient que s’esforci per a continuar treballant com si res. Al final el pacient es mora!.
gràcies pels teus articles, des d’Alemanya t’ho agreixo. Per cert et confirmo que vindré a l’acte d’Òmnium Cultural per les XBS el dimecres.
Manel des de l’Exili
Per sentar unes bases, va ser suficient.
Que no pronunciés la paraula independència no vol dir que fos un plantejament seriós. Cridar independència no et fa automàticament independent. Està empiricament demostrat.
El propòsit és sentar unes bases per sumar-hi més gent. La que crida independència i la que no. A dia d’avui ningú és prescindible. I no són imaginacions del mateix Mas.
Article de David González a l’AVUI sobre la conferència de Mas. Diu: "si del que es tractava el 2003 i el 2006 era de portar algú més cap al sobiranisme, els republicans s’han equivocat de parella". Discrepo: Mas ara obre la porta a la independència (v. també entrevista de Mas a La Nit al Dia amb Mònica Terribas), i Montilla va a Madrid i parla de desafecció creixent dels catalans envers Espanya. Hauria passat mai això amb Mas de President i Montilla a l’oposició? No crec que ERC s’hagi equivocat de parella. Crec que la història jutjarà l’aposta de Carod el 2003 com a clau en el camí cap a la indepèndencia.
Xavier, malgrat tot el que dius, que tens bastanta raó (sembla que CiU sempre ha confós allò del seny i la rauxa amb el coitus interruptus, que al cap i a la fi deixa insatisfet), el discurs de CiU dringa una mica millor avui que ahir (i esperem que pitjor que demà, com deia l’anunci). Dóna’ls una miqueta de crèdit, va.
És molt decebedor veure Mas fent aquest discurs mediàtic on tan sols hi ha una cortina de fum perquè els seus votants no vulguin mirar enrere i veure com va dinamitar l’esforç de tot un Parlament amb el seu pacte amb Zapatero. I tot per intentar ser el President.
Aquest yuppi enclenxinat, que mentre un gran nombre de les persones compromeses amb la llibertat de Catalunya estàvem al carrer, a les places i corrent davant els grisos, ellestava traient-se títols i retítols a les universitats americanes, com tot bon fill de les classes altes del nostre país.
I ara ni és capaç de pronunciar la paraula Sobirania.
Com a racionalitat comparteixo del tot la teva anàlisi. El problema és quanta gent es pot aplegar darrera el lema de la independència i quanta darrera del lema del catalanisme. I quanta gent sent rebuig per un lema o per l’altre.
Si el catalanisme és tan nebulós com en els últims anys (quasi tothom se’n diu de catalanista, com el sr. Rangel, que es passa el Parlament català per on li ve de gust) seguirem la deriva que portem ara cap a l’extinció nacional.
Si en canvi la línia és clara però no s’hi aplega prou massa crítica, el camí serà en la mateixa direcció.
A la Franja de Ponent, tot esperant des de fa trenta anys una hipotètica Llei de llengües que els havia de salvar de la crema, veuen com el català va esdevenint un patois progressivament. A Catalunya, tot esperant dosmilcatorzes, veiem com es va espanyolitzant l’ambient, amb aquella naturalitat, amb aquesta punyetera impotència.
I si el país deixa de ser-ho, personalment tant me fot la independència, el Parlament i tota la posta en escena política. Sobra tot.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/71930
Personalment jo si crec que Artur Mas proposa una refundació de fons perque la reivindicació del ‘Dret a decidir’ ben podria servir com una nova vía per activar el bon funcionament del sistema democràtic, fins i tot per sanejar-lo des de esferes externes a la política, sovint inactiva, sempre "frustrant i cansina" dels partits.
I es que Mas és un dels pocs polítics en actiu que, per molt que una facció significativa de la població i representació política catalana s’entesti en mirar de sumir-lo en el descrèdit, té un marge important de credibilitat política, més enllà d’ambicions de caire personal –i polític– i molt més enllà d’ambicions nacionalistes.
Voluntat de treball. Capacitat de sacrifici personal i polític. Servei al país. DIGNE D’ELOGI
.
(http://sinpararmientes.blogspot.com/2007/11/la-vuelta-al-born.html)