Avui toca felicitar-nos per la notícia d’aquest alto el foc permanent. Esperem que sigui l’inici d’un procés de pau que deixi enrere per sempre més l’ús de la violència per reclamar un Estat propi. Però amb aquesta notícia canvien les regles del joc de la política espanyola. Ara Zapatero té un problema. La renúncia a la violència i l’aposta per la via política comporta que una gran quantitat de persones, potser una majoria absoluta de bascos i basques, poden manisfestar la seva voluntat que Euskadi s’autodetermini. Si això passa, el govern espanyol ho haurà d’acceptar, perquè serà democràtic i legítim. Però hi ha un precedent en l’Estatut català que genera certa desconfiança. Si Zapatero no accepta la decisió del poble basc, el procés de pau podria fracassar, i ni ell s’ho pot permetre ni nosaltres li ho podem permetre.
En qualsevol cas, ara Catalunya i Euskadi comencen a assemblar-se una mica més. Si abans la violència alterava les relacions i les anàlisis polítiques, ara es veuran cada cop més com dues nacions que volen emancipar-se d’Espanya, i els respectius processos d’independència s’alimentaran mútuament.
Segurament l’independentisme basc ha vist en el camí seguit per Terra Lliure i en l’evolució imparable d’ERC un camí a explorar. No m’estranyaria gens que un dels primers passos del procés fos la creació d’un partit únic que aplegui tots els independentistes bascos i que renegui de la violència. A aquest partit s’hi podria sumar EA, que iniciaria una nova etapa sense el PNV. No m’estranyaria que traguessin uns resultats excel·lents que condicionarien enormement la política basca. Com en el cas de l’Estatut, i recordant un cop més Carod-Rovira, el Pla Ibarretxe que un dia van rebutjar podria ser, en el proper pas, una declaració d’independència.
Vénen temps en què les idees clares, expressades democràticament, però sense por i sense subterfugis, aniran arraconant la tebior, les mitges tintes. Al País Basc i a Catalunya han començat processos, ara sí, paral·lels. Ahir va ser un dia simbòlic en aquest procés. Avui, també. Si no hi ha res de nou, el proper serà el 18 de juny, perquè les especulacions sobre la futura independència del País Basc donaran ales al NO en el referèndum. Ara més que mai, definitivament, l’opció no és el vot NUL sinó el NO. Les possibilitats de guanyar són cada dia més grans.
L’independentisme basc partidari de la violència no comptava fins fa gaire en l’estratègia política, perquè qualsevol declaració d’ETA era desacreditada i obtenia com a única resposta, evidentment, l’exigència d’abandonar les armes. Però ara canvien les regles i tenim un altre element en joc. Potser aquest anunci d’alto el foc ja forma part de l’estratègia, i aquesta estratègia serà ara netament política.
El PSOE intentarà arribar a les properes eleccions amb dos asos: la reforma de l’Estatut català i la pacificació del País Basc, però l’aposta és arriscada i en algun moment la qüestió ja no serà si Zapatero té un tarannà millor que Aznar o Rajoy, sinó que hi haurà un altre tema damunt la taula: com fer pedagogia de l’autodeterminació perquè els espanyols l’acceptin amb normalitat i no votin el PP per castigar Zapatero. La reacció intel·ligent a aquests processos d’independència hauria estat la promoció d’un estat federal, però ahir mateix aquesta possibilitat va quedar descartada. Espanya encara no ho sap, però ja no hi és a temps.
Ens veiem a Europa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fins ara sols ha demostrat fer-li el jo a l’ultradreta espanyolista, per a través de la violència, despertar el brou antinacionalista arreu de l’Estat.
La única cosa que no li podem permetre a Sabatero, Xavier, és l’estatutet que ens ha deixat, amb les col·laboracions actives i passives que tots sabem.
M’han agradat unes declaracions de Martxelo Otamendi sobre els sobiranistes bascos. Diu que guanyar la Champions, que ara comença, "dependrà de la capacitat de treballar en conjunt aparcant temporalment les disputes domèstiques".
Ho ha clavat, també per als catalans. No entenc com pot avalar-se el vot nul al referèndum, ni l’abstenció, per part de sobiranistes catalans.
Dividiu i vencerà… el sí.