Fa uns anys, el PP va anunciar un gir catalanista. Tots recordareu Aznar brandant una senyera i ensabonant-nos a tots perquè ens creguéssim que el PP havia passat a dir-se PPC com a mostra de l’assumpció de la tradició del catalanisme polític. Quedava enrere l’etapa vidalquadrista de la confrontació i arribava Piquer. Aquella operació, si més no, deixava clara una cosa: si un partit vol guanyar quotes de representativitat a Catalunya ha de fer veure que és catalanista perquè el catalanisme és una exigència implícita en la societat. Fent gala d’un espanyolisme a ultrança no s’arriba enlloc, en aquest país. Com a mínim s’ha de posar a l’aparador el catalanisme, encara que després es facin gols a la població amb una praxi política que vagi en el sentit oposat.
En el moment que es presentava aquella estratègia i es parlava de l’efecte Piquer, els estrategues del PP coneixien bé els problemes de CiU i devien tenir a punt un seguit d’inversions per a Catalunya que fossin fàcils de rendibilitzar electoralment. Així, el pacte CiU-PP podria consolidar-se i qui sap si amb el temps ens hauríem acabat resignant. El gir catalanista del PP podia tenir una arrencada difícil, però si a Madrid jugaven amb habilitat es podria haver anat assimilant el sentiment catalanista com una manera de desactivar-lo. Piquer figurava al capdavant d’aquella operació de centrisme i moderació i tenia un futur prometedor si sabia aprofitar el final del cicle pujolista. Però va passar el que va passar. La ideologia radicalment espanyolista del PP no va aguantar gaire temps amb aquella careta de xai tan incòmoda per a ells i va sortir el llop que hi havia a sota. Com més eufòrics estaven a Madrid amb la seva majoria absoluta, més els costava reprimir el seu anticatalanisme, fins que en les eleccions del 14 de març de 2004 es van clavar una pinya monumental a Catalunya. Tota l’estratègia pensada per Piquer se’n va anar en orris perquè els seus amics de Madrid van tibar massa la corda i el van deixar fora de joc. Avui la distància entre Piquer i Acebes o Zaplana és coneguda. El PPC ha quedat en una posició completament marginal, i les diferències amb Rajoy respecte de la manera d’enfocar la reforma estatutària han comportat ja alguna expulsió a Lloret i alguna dimissió a Osona que segurament no seran els darrers casos. La ferida del PP és oberta i encara no se sap com cicatritzarà.
Aquest moviment del PPC podria repetir-se ara amb un altre protagonista. Quan el PSC va entrar al Govern de la Generalitat al costat d’ERC i ICV ho va fer anunciant a so de bombo i platerets que seria un govern catalanista i d’esquerres. L’aparador ja estava muntat. Als altres dos socis de govern no els calia presentar-se en aquests termes, però el PSC s’hi havia de comprometre si volia governar. La trajectòria històrica del PSC havia portat el partit a definir-se en oposició a CiU i a buscar complicitats molt estretes amb el PSOE, cosa que els ha deixat com un partit espanyolista als ulls de molta gent o com a mers comparses del PSOE per a molts altres. La gran aposta del PSC era l’Estatut. Si eren capaços de liderar un procés de reforma que acabés en un bon Estatut, la seva catalanitat quedava demostrada i el següent pas era intentar assimilar ERC i ICV fins que perdessin prou pes per poder-se’n desempallegar. L’estratègia tornava a ser brillant, i per segellar-la hi havia el compromís de Zapatero d’acceptar l’Estatut que sortís de Catalunya sempre que fos constitucional i consensuat.
Resulta que els amics del PSOE guanyen les eleccions i tenen l’oportunitat de consolidar l’estratègia. L’únic que han de fer és donar marge a Maragall i seguir el joc a ERC per després intentar assimilar-la. Però com va dir algú, el més semblant a un espanyolista de dretes és un espanyolista d’esquerres. El PSOE té por que governar amb els independentistes els passi factura a Espanya en benefici del PP. Alguns barons no se’n refien i comencen a atacar Maragall com ho havien fet amb Pujol. I a partir d’aquí canvien les regles del joc i Zapatero ja no es recorda del compromís. Ni es publiquen les balances fiscals, ni es pot parlar en català al Congrés, ni s’accepta l’Estatut que surt del Parlament ni tantes altres coses. Maragall comença a quedar en fora de joc. El PSC s’ha d’empassar el pacte PSPV-PP sobre l’Estaut valencià, les provocacions sobre el castell de Montjuich, el tancament de Ràdio 4 i tot el que hagi de venir. L’estratègia catalanista que havien muntat s’esfondra. I a sobre, el 18-F els fa un escac que s’ha de tenir molt en compte.
L’entrada al Govern del PSC de la mà d’ERC podria ser l’última oportunitat que tenen els socialistes catalans de demostrar al país que són capaços de fer polítiques catalanistes, que s’hi pot comptar per anar més lluny. Saben perfectament que hi ha una part de la població que no se’ls ha cregut mai, que se’ls hauran de guanyar; i mai no ho tindran tan bé com ara que són a la Generalitat, a l’Ajuntament de Barcelona i al govern de l’Estat espanyol. Però tenen un problema semblant al que tenia Piquer: les amistats perilloses. I, com Piquer, es podrien trobar fora de joc perquè els seus amics de Madrid els han deixat sense rereguarda. El PSC podria quedar escanyat per la centralitat. Té gent descontenta amb la política catalanista que fa, gent que passarà a Ciutadans de Catalunya, i gent que està decebuda i cansada de les ingerències de Bono i Rodríguez Ibarra. Si en altres temps es parlava de l’equidistància d’ERC, ara podríem parlar de l’equidistància del PSC, que és a la mateixa distància d’Espanya que de Catalunya.
El problema és que el socialisme català es va afeblint i qui se’n podria beneficiar és Mas i CiU. A Catalunya li convé un socialisme més independent de Madrid, però qui hauria de liderar aquesta renovació del partit no acaba de fer-se visible. Darrere de Maragall només hi veiem Montilla, Manuela de Madre, etc. On és el sector realment catalanista del PSC? Algú em pot donar referències d’un càrrec del PSC partidari d’un Estat propi per a Catalunya o, simplement, que senti incòmode dins del PSOE i tingui previst un pla B en cas que el PSOE els continuï collant?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo l’he sentit a dir que s’està fent independentista…