Ahir, a l’hora del dinar de família de
Nadal, el diputat socialista José Antonio Donaire deixava un
comentari en aquest bloc en resposta a l’apunt “Arguments
i pedagogia del PSOE de Catalunya”. Celebro els seus
comentaris. D’entrada, perquè això el diferencia d’altres
socialistes com Miquel Iceta (entre molts altres) que no entren mai
en el debat d’idees. Al llarg d’aquests gairebé tres anys de bloc hi
ha hagut algun exemple més de diàleg amb socialistes en casos com
Joan Ramon, David Gutiérrez o Xavier Febrer (independent pel
PSOE-C). El diàleg és necessari per poder veure quins són els
arguments en què es fonamenten certes decisions i actituds. Si és
que n’hi ha, és clar. Perquè sovint passa que es venen com a
arguments coses que no ho són o que se’n donen uns que exigeixen
resposta per tramposos i mentiders.
Donaire em llança aquesta pregunta
retòrica amb trampa “Per què creus que el PSC (o PSOE-C com
dius tu) va obtenir més diputats al Congrés que la resta de partits
junts? Perquè governi el PP?” Sembla que no es planteja ni per
un instant que els 25 diputats socialistes fossin escollits per
defensar al Congrés espanyol els interessos catalans. Se’ls apropia.
Els interpreta en benefici propi i els utilitza per a la confrontació
PSOE-PP. La resta de consideracions, fora! Que Zapatero va incomplir
l’Estatut? Fora! Que només li calia avançar quinze dies les ofertes
que està fent ara? Fora! Ni es planteja que del 9 de març ençà
aquella por del PP s’hagi convertit, per a molts votants, en
menyspreu envers Zapatero.
D’altra banda, fixeu-vos un cop més en
aquest plantejament tan desastrós que hi ha al darrere: com que la
gent no vol que el PP governi a Espanya, cal estar disposats a donar
suport a Zapatero faci el que faci. Faci el que faci! Fins i tot si
actua deliberadament contra la ciutadania de Catalunya. Això és
abocar la gent a un carreró sense sortida. Cal donar-los l’opció de
trencar aquesta dinàmica perversa i ruïnosa. Hi ha una manera
d’evitar que un govern del PP a Espanya sigui perjudicial per a
Catalunya: deixar de formar-ne part. Si fossin demòcrates, si fossin
honestos, ho plantejarien. Però tenen massa barra i prefereixen
continuar manipulant els vots rebuts.
Quant a l’ús fraudulent de la
terminologia, Donaire escriu: “Tu dius que no hi ha procés de
negociació. T’equivoques. Totalment. T’ho certifico personalment.
Fins a quatre vegades el Govern (i és que les negocicacions les fan
els governs i no els partits) de l’Estat ha ofert un model i quatre
vegades el Govern català ha dit que no. Ho sé. I en dono fe.”
Em dóna la raó, doncs, i no sembla que se n’adoni. Dir que no quan
ens ofereixen una cosa no és negociar, per molt que ell digui que
m’equivoco, per molt que m’ho certifiqui i que en doni fe. No nego
que hagin existit aquestes quatre ofertes. El que dic és que el PSOE
de Catalunya no té res per a negociar. Com que el plantejament de
Donaire respecte d’evitar que caigui el govern de Zapatero és molt
clar, ara s’entén millor que no tenen res per negociar. Seria una
negociació si diguessin, per exemple: “Si abans del 31 de desembre
el PSOE no ha presentat una nova oferta acceptable…” i alguna
cosa creïble com “donarem la paraula al poble en forma de consulta
democràtica”. Perquè això que les relacions internes del partit
no tornaran a ser les mateixes no vol dir res. El PSOE es pot
permetre laminar el PSOE-C i fer que perdi les properes eleccions al
Parlament. Les que compten per a ell són les del 2012. I és per
això, perquè estan atrapats en la seva pròpia estratègia, que no
poden negociar res.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És veritat amic Xavier els catalans vam decidir donar-li al PSOE 1.672.777 vots, i això no els hi pot treure ningú, però d’altra banda catalunya s’enfonsa i aquets catalans en són responsables, et penjo dades del centre d’estudis Sobiranistes:
85% de l’obra pública a Catalunya
pressupostada per l’Estat l’any 2007 no s’ha fet.
L’agost de 2008 Adif només ha
executat 139 milions€ dels 914 milions€ assignats
40% menys rep Catalunya
d’obra pública estatal el 2003-2007.
L’Estat ha licitat obra pública
per valor del 2% del PIB fora de Catalunya, i 1’2% del PIB a Catalunya.
· 100 %, el doble de temps que
en 1982 tarda el tren entre Barcelona i l’aeroport en 2007.
En 1982 hi havia un comboi
directe cada 20 minuts que arribava en 10 minuts a l’aeroport. En 2007, en surt
cada 30 minuts i en tarda 20.
9% es queda Catalunya en 2007 de la
recaptació catalana per a fins socials.
91% de la recaptació a Catalunya140 m . ingressats. Els
per a institucions socials se la queda Espanya: 127 milions € dels
catalans no en reben res dels diners recaptats fora de Catalunya, i només un 9%
del que paguen ells.
· 32.219 milionsla pel 2007.la Generalitat té la meitat per habitant que
€ és el pressupost de
Generalitat
per a 7’5 milions d’habitants,
Escòcia, que en només 8 anys d’autonomia ja té un pressupost de 46.200 milions
€.
6 posicions ha perdut Catalunya en28 a la 34 entre 2003 i 2006.
competitivitat IMD en tres anys, baixant de la
73’3% és la mitjana
d’execució de les obres públiques de l’Estat pressupostades a Catalunya en
2001-2005.
És com si cada tres
anys en vingués un en què no s’invertís res a Catalunya. Joan Rossell,
President de Foment del Treball Nacional.
1 punt perd Catalunya
entre 1995 i 2005, baixant del 19’5% del PIB al 18’5%.
Madrid guanya un punt, passa del
16’5% al 17’5%.
0′90 Km d’autovia gratuïta cada 10.000 catalans, 2′35 km cada 10.000 espanyols
el 2007.
En autopistes de peatge, 0′92 km per 10.000 catalans, 0′59 km per 10.000 espanyols.
S’inclouen les autovies i autopistes fetes tant per l’Estat com per les
C.C.A.A.
4 punts perd el PIB català per càpita de1995 a 2005.
Baixa del 123% de la mitjana al
119%, prenent el conjunt de l’Estat com a 100.
· 6 són les
vegades que multiplica la inversió de Barajas en relació a El Prat
Del 1992 al 2000 la inversió a
l´aeroport de Barajas multiplica per sis l´esmerçada a l´aeroport del Prat.
n’hi ha moltes més.
Els catalans (de moment) com diu en Lopez Tena han decidit viure en un país que està en caiguda lliure en tots els indicadors socials, econòmics, laborals i culturals, per això votem massivament PSOE.
És aquesta manera perversa de fer dels socialistes, que fan com deia el George Orwell a 1984. S’aprofiten i alimenten un enemic terrible per enganyar la gent i perpetuar-se en el poder volent-se erigir com a únics exponents de la llibertat i la democràcia. Ei! I demanen confiança cega (per poder fer i desfer), és clar.
Però és que negociar, no hi ha res a negociar. L’Estatut és una llei orgànica “espanyola” que va aprovar el PSOE, per tant l’ha de complir. Si no ho fan ,el Parlament català hauria de començar a legislar per tal que es facin complir les lleis.
L’objectiu del montillisme és clar, marcar la subordinació de les institucions catalanes a les espanyoles. El que no van aconseguir amb la LOAPA, en Montilla ho està fent realitat, i el pitjor de tot, sense cap mena d’oposició.
Sincerament, no entenc que fa ERC. Si no trenca el govern, és que no és res més que una marca blanca del PSC, és a dir, del PSOE.
Benvolgut Xavier
Fas una tergiversació constant dels meus arguments.
Jo no he dit que l’única raó que té la gent per a votar el PSC és anar contra el PP, és evident que n’hi ha moltes altres. EL que jo volia dir és que als votants del PSC (que no són quatre, per cert) els costaria d’entendre que nou mesos després de les eleccions, els vots del PSC tinguessin com a fi precipitar l’arribada al Govern de Rajoy. Això s’hauria de fer amb un argument contundent, com ara que no hi hagués acord possible. El retard és greu, és preocupant, però no és un argument prou contundent com per a no votar els pressupostos.
Ni jo ni ningú ha dit que cal donar suport a Zapatero faci el que faci, com dius tu. El que dic és que la declaració de guerra és una situació extrema que cal aplicar en un cas extrem.
I no m’equivoco quan dic que el PSC està negociant el finançament. Aquí hauries de fer un acte de fe que no tens perquè fer. Però jo puc afirmar rotundament que el meu partit fa molts mesos que hi treballa en un tema molt complicat, ple d’entrebancs. El nostre objectiu és un bon finançament i això és el que assolirem. I serà possible per la nostra tossuderia, per la nostra fermesa i per la nostra pedagogia.
HI haurà acord abans del 31 de desembre. Jo ja he comentat en molts espais que el debat de la data és un fals debat. De fet, amb l’Estatut a la mà (llegeix-lo) és fals que Zapatero l’hagi incomplert. Si el problema és la data, l’acord hauria arribat molt abans de l’agost. La qüestió és que nosaltres no volem un acord, sinó un bon acord. Un acord que duri molts anys. Si hem de dedicar-hi sis mesos, ben invertits.
No em considero ni trampós, ni mentider ni crec que tingui barra. Sincerament, jo he proposat un debat a deu punts i aquí estem discutint el més intranscendent de tots, que és el vuitè, el tema dels pressupostos. El més important és acotar què és un bon acord, quina és la millor estratègia per assolir-ho i quin altre camí ens hauria portat a una situació millor de la que ens trobem ara.
Amb el temps he après que les valoracions polítiques necessiten repòs. En el seu moment, algú va titllar la gestió de l’aigua del Govern com a desastrosa. Ara s’estan acabant les obres que no s’havien fet en 23 anys i que evitaran per sempre més una situació de sequera. Algú en parla ara?. D’aquí dos anys, quan la crisi sigui només un mal record, i es tanquin els pressupostos de 2011 ningú no se’n recordarà de si l’acord de finançament s’enllestí l’agost o el desembre. Deixarà de tenir rellevància política. Ara bé, si és un bon acord (o si no ho és) això sí que tindrà repercussió. El temps sempre acaba donant i posant raons.