Per la seva banda, els socialistes continuen en caiguda lliure. Feia temps que els advertíem que anaven de victòria en victoria fins a la derrota final, però no ens en feien cas. Ara la sentència i la manifestació han fet surar tots els problemes: enquestes que els enfonsen, consellers i conselleres que es desmarquen i, sobretot, cap possibilitat de capgirar la tendència. Perquè això ja ho té, pensar-te que ets el millor: no estàs preparat per assumir que no ho ets. A dos mesos i mig de les eleccions, la crisi encara se’ls pot agreujar més. Estan absolutament fora de joc i ni compten ni comptaran per a res a la propera legislatura.
Una de les metàfores que fa servir Joan Laporta és aquella que diu que aquesta darrera lliga el Madrid ha fet els punts que ha fet perquè el Barça n’ha fet més. O a l’inrevés, tant hi fa. La qüestió és que els uns estimulen els altres. Però també existeix l’efecte contrari, que la manca d’estímuls comporti un relaxament inevitable. I quan dic inevitable vull dir inevitable per molt que s’hi vulgui fer. I això va per CiU. L’estratègia d’aquesta coalició es basa molt en l’oposició CiU-tripartit i en la mateixa dinàmica del “si tu no hi vas, ells tornen”. Però és clar que quan l’adversari està absolutament derrotat l’argument perd tota eficàcia i, si no es vigila, fins i tot se’t pot girar en contra. Ara, des de la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol, el que ven, el que fa guanyar vots, ja no és el rebuig a Montilla i al tripartit, sinó un projecte en positiu. El “començar il·lusiona” o l’espai dels cativistes per al ciberactivisme de costellada són pessigolles al costat del que s’està gestant a cada dia que passa: estem parlant de tenir un estat propi. El país ha començat un gir inesperat per a molts que preveien un esprint plàcid en una recta final. I quan has de fer un gir ràpid amb un camió que pesa tones i que va a vuitanta per hora, o el fas a poc a poc –i perds l’esprint perquè has hagut de frenar al revolt– o bolques. La frenada, doncs, és inevitable. Tothom porta el vehicle que porta, però la gràcia és ser capaç de canviar el traçat de la cursa. És l’única manera de guanyar el qui sortia com a favorit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Discrepo, crec que per RCat el millor és no anar a les primàries de SCI perquè no hi ha garantia de transparència ni seriositat.
RCat ha d’esperar a que SCI demostrin que tenen suport de militants o associats o el que sigui (ja que de fet SCI encara no estan registrats com a partit ni com a associació ni se sap ben bé què són), no tenen estructura, no tenen ideari, no tenen programa ni tenen feina al darrera, mireu la seva pàgina web per a fer-vos una idea.
Com pot RCat presentar-se a unes primàries d’una altra entitat que ni existeix ni se sap quants suports té? Com pot organitzar-se res mitjanament seriós i amb garanties en menys d’un mes?
A mi em sembla més aviat que SCI només l’han creat en Tena, Bertran i Laporta per a donar cabuda a les seves ambicions polítiques i sobretot les seves maneres prepotents i redentores els desqualifiquen.
Primer que escampi la boira, després RCat pot pactar una coalició amb SCI si s’escau.