Fòrum Narcís Monturiol

L’Espanya que no va saber convèncer una part del seu territori allà al Carib (així sentien i actuaven ells a Cuba) no és capaç ara d’entendre, després de 35 anys, la seva plurinacionalitat. Però això no és el més greu: l’enorme separació entre allò que al segle XIX eren els blocs del caciquisme i dels servils, dels que manaven i els que eren manats que a Espanya va fer tan de mal i va portar a l’erupció de la guerra civil, segueix ben present avui en dia.

“Em dol Espanya”  s’exclamava Miguel de Unamuno, potser el referent més clar de l’evolució de les idees espanyoles de l’època: del socialisme al conservadorisme, del respecte a la imposició. I tot perquè Espanya era, és. Però no serà.

Altre cop Espanya afronta un moment crucial en la seva història. Enmig d’una crisi econòmica global indigna (però d’efectes molt localitzats al sud d’Europa), amb un procés engegat cap a la independència d’una de les seves regions-nacions més dinàmiques encara, Espanya prefereix posar damunt de la taula tota la seva passió desbordada i destapa tot allò que li ha de fer més mal a canvi d’evitar alçar la vista, reconèixer els errors i cercar-ne les solucions de la manera més assenyada possible.

Sempre he dit que respecto Espanya, la seva ànima, la concepció de la vida i del món. Però sempre advertint que l’ànima catalana prové d’uns orígens del tot diferents i amb unes característiques molt peculiars que ens distancien. 

Anava a escriure un post sobre la corrupció espanyola i el gran parany que representa per a nosaltres, els catalans. I crec que me n’ha sortit una declaració d’amor per aquest país veí. Però prové d’una emoció freda, amb ulls, si em permeteu, d’observador europeu aliè a la seva història. No puc ara parar-me a pensar en tot allò que ens ha malmès aquesta passional Espanya; creu-me, amic, que l’”adéu, Espanya” maragallanià hagués esclatat molt abans arreu del país. 

Però sí que els meus ulls mediterranis, molt més temperats pel vent del Nord i encara irritats pel fum de la fàbrica tèxtil, exhausts de la literatura francesa del segle XX i enlluernats per les idees innovadores del disseny italià dels setanta, veuen que tot això de destapar la corrupció ara només confirma que l’Espanya eterna torna; com aquella dona que rep hòsties i més hòsties i per fi és capaç de denunciar el “seu” marit a la policia, així nosaltres alliberarem la nostra servitud.

És clar que l’ànima catalana tampoc no és perfecte i que li cal també una profunda regeneració democràtica i de valors; com a la resta d’Europa. Però aquesta regeneració cal basar-la en la nostra manera de veure el món; amb menys passió, amb més rauxa, i amb una gran dosi de pactisme. Només així ens en sortirem. Tots plegats.

El càtar de La Granadella