Wu Ming.cat

Dins del marc de la política politiquera que mana avui, aquí i pertot, (…)

la jugada d’Esquerra a la capital dels Països Catalans hi conté dues possibilitats: és, primera hipòtesi, un moviment tàctic per tal de guanyar-hi pes al govern local o, segona hipòtesi, es tracta d’una jugada estratègica consistent en enfortir-se des de l’oposició.

Opció número u. Tots els socis de l’equip de govern han patit una bona clatellada electoral. Deixant a banda els socialistes, Esquerra i ICV-EUiA, han perdut entre el 30 i el 40% dels seus votants anteriors. Atès que tots tres han baixat, el PSOE, que és qui de debò remena les cireres, ha anunciat una minva de les atribucions i el pes d’uns socis tan obedients i bonets. Al seu torn, la cap de llista d’Iniciativa ha dit que, ja que n’ha tret més vots que Esquerra, en vol més pes.

La jugada d’ERC tindria, doncs, l’objectiu d’aturar en sec aquest doble moviment. Alhora que visualitzaria -en faci o no ús, que no en fa-  que Esquerra és qui té la clau del tripartit local. Més encara: la pretensió consistiria en mantenir el seu pes com a partit tot mirant d’eixamplar-lo amb alguna cosa en termes d’imatge pública.

Opció dos. Esquerra estaria decidida a passar a l’oposició. Raó? Diverses. Tots tres grups politics reculen seriosament. La pèrdua del PSOE arrossega també els socis. Si el nou alcalde i el seu jove equip ho fan bé, hi haurà socialistes a Barcelona durant 20 anys més. D’altra banda, i a nivell nacional, cada cop té més cost per Esquerra el tripartit d’en Montilla i és per això que es vol assajar, als municipis i ens locals, una maniobra cosmètica de lleugera diversificació de les aliances. La maniobra d’Esquerra, tindria, per tant, diverses virtualitats. Les més importants: dinamitar la recuperació del PSOE local i enfortir-se des de l’oposició per tal d’aparèixer com la veritable alternativa.

Ni canvi en el model de ciutat –basat en l’ordre, la confrontació amb diversos moviments socials, i la tradicional aliança i subordinació al Capital-, ni nova política, doncs. Tan sols, pura política politiquera. Ja ho va dir prou bé el personatge principal de la novel·la “El guepard” del príncep de Lampudesa: que canviï una mica per tal que res d’important o fonamental no canviï.

Nosaltres ho veiem diferent: el que li cal a Barcelona, i a totes les viles i ciutats del nostre país, és la definició de nous models i noves polítiques en benefici de les grans majories. Polítiques sustentades en conceptes com ara: participació ciutadana, pressupostos participatius, cogestió amb la ciutadania i la societat civil de cada municipi…

I això només ho farà una esquerra amb tots els ets i uts. Una esquerra alternativa, antiliberal i nacional. Una esquerra que està en gestació. Aquest és el repte. Construir polítiques des d’altres bases ideològiques i programàtiques i una forma radicalment diferent de concebre i administrar l’acció de govern i dels partits. La d’ara, cansa, enfargega, atipa i, a més, fa pudor.

+ sobre Wu Ming.cat:

        BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!