Mascançà

per Francesc Foguet i Boreu

Érem molts. Més d’un milió i mig o vora dos milions de persones? En tot cas, molts. Érem molts els que hem assistit, contents, il·lusionats, a la manifestació de l’11 de setembre de 2012, a Barcelona, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana amb el lema unitari “Catalunya, un nou estat d’Europa”. El poble ha tornat a manifestar-se, de manera rotunda, clara i inequívoca. Ara és l’hora de la política. De la política ambiciosa, que no faci tombs ni marrades. Que no tergiversi gasivament el missatge amb falses rutes, com el pacte fiscal o el federalisme. Que no ens vinguin ara amb romanços, ni evasives, ni miratges. Els interessos espuris no poden abaratir el somni de llibertat. La fita és clara: la independència política.

La manifestació de l’11S no és una febrada conjuntural. No és una rauxa momentània que deixa de banda el món real per tornar, l’endemà, al seny dels covards. És la culminació d’un procés que ens ha dut a reclamar, amb convicció i realisme, l’exercici de l’autodeterminació, un dret reconegut internacionalment. Tenim tantes raons i tants arguments a balquena per adduir a favor nostre que, fins i tot, podem regalar-ne als qui no en tenen. Ens hem pensat i repensat del dret i del revés: ens coneixem tots els defectes i totes les virtuts, els nostres punts forts i el tendó d’Aquil·les. Tenim, malauradament, una llarga història de fracassos, deslleialtats i traïcions. Hem rumiat tant i amb tanta intensitat en el nostre cas, hem pres tanta consciència de la nostra condició colonial que ja només ens cal passar a l’acció.

Érem molts, de totes les edats, de totes les procedències, de tots els punts cardinals dels nostres països. Amb un estol immens d’estelades per tot arreu i un clam unànime ben diàfan: independència!! És evident que no hi érem tots, però hi érem molts. Com a poble, som molts els que pledegem pel dret a decidir el futur lliurement i dignament. Érem més que el 1977, més que el 10-J del 2010: una manifestació tan massiva, tan unitària, no s’havia vist mai en la història contemporània de Catalunya. Una allau de persones que, amb la il·lusió als llavis, amb l’esperança en la mirada, reclamàvem la llibertat per al nostre poble. A les pancartes es podien llegir missatges tan variats com ara aquests: “Proclamem la independència ara”, “La regió de l’espoli / o la República del carquinyoli”, “Espanya, emancipa’t, ja n’hi ha prou de mantenir-te”, “Si nosaltres som independents, ells també ho seran”, “Mas: heroi o traïdor”…

Catalunya es podrà vantar en el futur d’haver-se constituït en estat de manera pacífica, democràtica, després d’una manifestació multitudinària –històrica!– que va impulsar i legitimar, des de la societat civil, el procés de secessió. Els partits polítics catalans de tot l’espectre ideològic no poden fer el sord al clam del poble a favor de la independència. Ni tenen cap dret a instrumentalitzar aquest anhel per interessos partidistes o per estratègia electoralista. Ha arribat l’hora de treballar, de valent, per començar a fer possible la independència. El poble català no està per brocs, ni per més enganys, ni per cofisimofis. En moments tan difícils, les polítiques de la por, els egoismes de classe o la manca de coratge són tòxics: van en contra dels interessos de la nació.

Els catalans ja no creiem en un destí fatal, ni ens considerem víctimes de res. Ni tampoc millors que ningú. Però volem ser com qualsevol ciutadà d’Europa, amb els mateixos drets i els mateixos deures. I hem decidit que ja n’hi ha prou. Que volem ser lliures, que volem la independència. Volem ser un nou estat d’Europa, perquè no hi ha altra manera de ser-hi. Volem decidir el futur. Si pot ser demà, millor que demà passat. La manifestació de l’11S, culminació de moltes lluites, és el revulsiu que calia. Pot interpretar-se com l’acte de ruptura democràtica més important que han fet els catalans d’ençà del 1931. És un pas endavant gegantí, d’aprofundiment democràtic i de llibertat col·lectiva. No hi ha, doncs, marxa enrere.

El procés cap a la independència és un projecte de present i de futur no tan sols necessari, sinó també inevitable i irreversible. El poble català –la majoria conscient que era ahir a Barcelona i la que hi era en esperit o hauria volgut ser-hi– ja ha dit ben clar allò que vol ser: un nou estat d’Europa. Ras i curt. Ara és l’hora de fer-ho realitat.