p { margin-bottom: 0.21cm; }
per Esteve Mestre i Roigé
DIVENDRES, 11 DE MARÇ.
Estabornit per les
imatges del tsunami al Japó. No és el decorat d’una peli del
Godzila de baix cost o d’una peli MGM a lo Cecil B. Mille. Són
cases que es pleguen com si fossin de paper. Sensació d’irrealitat.
DISSABTE, 12 DE MARÇ.
Plou i la terra ho
agraeix. Mentre, lluny, al Japó, milions de persones viuen amb la
por al cos, entre terratrèmols i perills nuclears i el deute de
Catalunya ha estat classificat com A3 –dolent-, els derivats del
petroli continuen pujant de preu i la taca d’oli de l’atur, i una
previsible impotència ciutadana segueix creixent. Vivim moments
dramàtics.
Plou, i la terra i els
pagesos estan contents i no perquè el món s’hagi encès, deixem
de celebrar el carnaval i no perquè els habitants d’aquest país
estiguem desorientats, el cicle de la terra deixarà de fer el seu
camí invariable: després de l’ hivern, arribarà la primavera.
Avui plou i la terra ho
agraeix. Avui és un dia per escoltar un Rèquiem de Mozart.
DIUMENGE, 13 DE MARÇ.
Les
cases japoneses, ben construïdes, aguantaren el terratrèmol, però
no havien estat fetes per suportar la fúria d’un tsunami, ni menys
l’agressió invisible de la radioactivitat. El món sencer espera
notícies del “desaparegut” poble de Migatyi de 9.500 habitants.
A Linyola, ahir al
vespre, celebrarem un lluït carnestoltes, que ha fet que una part de
la població hagi anat a dormir a les tantes. I avui diumenge poc a
poc, trasbalsats, pretenem tornar a una normalitat que passarà pel
Sevilla- Barça del vespre. Per continuar, necessitem del circ.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!