Mascançà

La creació del Procés Constituent a Catalunya, impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, és una molt bona nova. La iniciativa fa confluir els dos grans eixos que expliquen allò que som com a poble: la qüestió social i la qüestió nacional. Forcades i Oliveres, dues persones d’una gran autoritat moral, d’una gran dignitat intel·lectual, formulen un programa raonable i valent de transformació sociopolítica, basat en la definició d’un Estat català que agermani una democràcia més completa i un estat del benestar molt més ple.
    En el camí sinuós cap a la independència política, sovint s’ha trobat a faltar, més enllà de les declaracions retòriques, la importància de l’eix social que per força caldrà abordar quan es defineixi la nova Constitució de l’Estat català. Procés Constituent a Catalunya ha tingut l’encert de posar sobre la taula, ni que sigui de manera modesta, la necessitat de no oblidar que, en la futura República catalana, serà imprescindible de trencar amb unes inèrcies que han beneficiat a determinats oligopolis de poder i que han anat en contra de les classes mitjanes i populars.
    L’efervescència que viu, en aquests moments extrems, la societat catalana és, malgrat tot, malgrat tot, admirable. La greu crisi que patim no és únicament economicofinancera, sinó sobretot sistèmica. Forcades i Oliveres són molt clars i contundents en aquest punt: cal canviar de cap i de nou, davant de l’evidència del seu fracàs, “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític”. Quan es modifica el “marc” i es tracta allò essencial, canvia la perspectiva i es pot començar a pensar en llibertat i a oferir alternatives viables.
    Les propostes que suggereixen Forcades i Oliveres –resumides en dues pàgines– són democràticament revolucionàries. Parteixen de dues persones amb un cap molt ben moblat, que saben perfectament de què parlen i que no es mouen per interessos personals ni partidistes, sinó perquè la seva consciència social, molt esmolada, els empeny a prendre partit. Com? Fent una crida a la ciutadania perquè s’uneixi, des de la base, per convocar “un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja”.
    Procés Constituent a Catalunya s’afegeix a les nombroses iniciatives que, en aquests darrers temps, aspiren a un canvi polític i social de gran abast a Catalunya. Cada vegada el consens sobre això és més gran, més unànime, encara que hi hagi posicions diverses sobre com dur-ho a terme. Ara bé, Forcades i Oliveres adverteixen que no ens podem acollir a “les fórmules del passat”, sinó que s’imposen formes noves d’“autoorganització” i de “mobilització social”, atès que “només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund”.
    En coherència amb aquests plantejaments, tots dos promotors volen impulsar la confluència de diversos col·lectius en una plataforma unitària que “cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model”. Defensen, en aquest aspecte, una Constitució per a la República catalana que impedeixi que “els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria”. Les mesures d’urgència que enumeren per tal de promoure la ruptura política i el canvi social que propugnen –sintetitzades en deu punts molt breus i diàfans– són d’una radicalitat democràtica exemplar.
    És difícil de saber quin impacte real tindrà la crida del tàndem Forcades Oliveres, perquè la ciutadania catalana conscient de la cruïlla en què ens trobem està molt cansada de lluitar contra tantes adversitats i tantes giragonses, i també perquè els moviments socials i els partits polítics de l’esquerra nacional estan molt, massa atomitzats. Impertorbable, l’Estat espanyol continua la seva política d’assetjament en tots els fronts contra Catalunya i n’accentua com més va més la virulència, tractant-la adés i ara com una colònia, com una terra ocupada. No hi plany esforços ni mitjans. En contrapartida, la reacció de les forces polítiques catalanes és sovint lenta i, segons com, massa vacil·lant.
    Des de l’Onze de Setembre del 2012, d’altra banda, fa la sensació que ens trobem immersos en una frenètica i incerta espiral de fets que són d’assimilació complicada. Costa de fer-se’n una idea clara davant de tant de soroll mediàtic, de tanta cerimònia de la confusió. Ara, si bé és l’hora de la política, la societat civil, sigui com sigui, és bo que vetlli de prop el procés. Els partits polítics implicats no tan sols en necessiten el suport majoritari per garantir la legitimitat democràtica, sinó que aquest és imprescindible i cal que sigui condicional. Si més no, per quatre raons: tibar encara més la gosadia política, impedir de caure en errors ja comesos, accentuar la dimensió social del nou Estat i assegurar que el desenllaç s’ajusti a les expectatives creades. No badem: és el model allò que cal canviar.