Mascançà

Podríem acarnissar-nos amb el patetisme i el ridícul flagrants de la vida pública espanyola, encapçalada per una monarquia depriment i corrupta que ja no sap on amagar les vergonyes, per uns polítics grotescos que profereixen amenaces i insults en lloc d’atenir-se a raons i, per coronar la festa, per un exèrcit de fireta que vol recuperar les essències patrioteres i l’orgull ferit del passat. Podríem recordar les subvencions milionàries que reben fundacions feixistes que haurien de ser prohibides per llei o, fins i tot, denunciar els càrrecs amb què són premiats alguns dels responsables del gran daltabaix econòmic i financer, que, com sempre, paguen els més vulnerables.
    Podríem tornar a insistir en el fet que la “unitat espanyola” i l’obsessió per la “igualtat”, que tan pregonen els dirigents polítics espanyols amb insistència patològica, són una imposició derivada del dret de conquesta. Podríem plànyer-nos, de nou i encara, del dèficit secular d’infraestructures necessàries a causa de les inversions miserables de l’Estat espanyol a Catalunya, de l’espoli i l’ofec econòmics amb què maltracta porfidiosament la societat catalana, dels atacs continuats a la llengua i a les competències transferides, etcètera, etcètera. Podríem parlar-ne, amb nous arguments i noves queixes, però seria continuar, endebades, amb el cercle viciós de sempre.
    L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano afirmava a Ser como ellos y otros artículos: “és l’oprimit el qui descobreix l’opressor”. Espanya ha actuat i actua amb Catalunya amb la incomprensió i el menyspreu de l’imperi envers les seves colònies. No podem, certament, ser com ells. Hauríem de ser capaços de pensar un Estat que no s’assembli gens ni mica a l’espanyol, que n’estigui ben bé als antípodes. No podem caure en els mateixos errors del passat, que ens han dut a aquest present de misèries. Ni tampoc podem continuar amb les ambigüitats, les mitges tintes o les confusions en les paraules, característiques de l’actitud massa poruga i prudent, o sovint excessivament interessada, d’alguns dels dirigents polítics indígenes.
    Ni hi valen tampoc, al segle xxi, els pedaços: el darrer Estatut és paper mullat i qualsevol “negociació” amb l’Estat espanyol està abocat al fracàs, perquè no hi ha cap voluntat d’arribar a acords. Espanya només entén el llenguatge de la imposició i de la claudicació de l’altre. És l’hora, en conseqüència, d’abandonar retòriques obsoletes i de parlar molt clar i ben alt, perquè, a Europa i al món, ens entenguin molt bé, ja que els espanyols s’obstinen a no voler comprendre res de res. Volem, ras i curt, ser europeus, de ple dret, no pas súbdits. 
    La nova Constitució catalana hauria de suposar una ruptura radical amb el passat i, alhora, hauria de permetre de situar-nos en uns paràmetres realment democràtics. Si més no, en dos sentits. 1. Caldria que garantís que els catalans i les catalanes puguin disposar, a més dels drets fonamentals, d’una estructura bàsica i universal de serveis públics (sanitat, educació, cultura, transports), ben dotats i de qualitat. 2. Al mateix temps, la futura Constitució catalana hauria de vetllar per dotar-se dels mecanismes de control democràtic imprescindibles a fi d’evitar al màxim els casos de corrupció, de depotisme o de mala gestió dels diners públics –que massa que n’hi ha hagut en les nostres latituds. De bones pràctiques, del ben obrar, en tenim exemples eloqüents en els països escandinaus, i fins podem millorar-los amb els retocs mediterranis manllevats de l’antigor clàssica o dels precedents medievals catalans més actualitzables.  
    No ens ha de fer por, d’altra banda, la impopularitat internacional de la independència que reclamem i que, si les urnes l’avalen, volem exercir a dreta llei. El poeta Josep Carner –també diplomàtic de reconegut prestigi– escrivia amb ironia a Tres estels i un ròssec: “un problema d’emancipació és, per natura, impopular a tot el món. I la tal impopularitat és tan persistent que, vulguis no vulguis, dura fins a l’hora abans del fet acomplert”. Enyorívola del passat imperial i deutora de l’ombra allargada del franquisme, Espanya és una baluerna a la deriva, desprestigiada en tots els fòrums internacionals, antimodel de la bona praxi democràtica, que ha utilitzat, utilitza i utilitzarà totes les armes, tan il·legítimes com calgui, per frenar com sigui l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. Lluny d’atemorir-nos amb les seves bravates, hauríem de ser capaços, amb astúcia i intel·ligència, d’anar per feina i no perdre el temps en insults ni provocacions.
    Catalunya, els catalans i les catalanes, o almenys una àmplia majoria, pretenem viure universalment pel nostre compte, per dir-ho en paraules de Joan Fuster (Indagacions possibles). Si és així, el millor que podem fer és passar pàgina. Fer el salt endavant. En lloc de viure del passat, hem de començar a canviar de mentalitat, a modificar la nostra ànima de súbdits, a pensar en el futur, a construir-lo lliurement. Si canviem les paraules, comencem a canviar el món. Si definim nous marcs, obrim nous panorames. “No podrem mai ser / si no som lliures”, cantava Salvador Espriu a La pell de brau. O, si voleu tocar més de peus a terra, reportem les paraules que el poeta de Sinera escrivia a Joan Oliver en una carta datada el 2 de desembre de 1982, fa trenta anys: “No ens entendran mai, mai dels mais, i d’altra banda nosaltres, la pretesa ‘gent del seny’, som uns ximples, uns ximples amb xeix, com deia la mare del meu pare, si no ‘quelcom’ de molt pitjor. Això del ‘Estado de las Autonomías’ és un escàndol”.