Una de les definicions més simples de la política és “l’afany d’administrar allò públic, allò que és de tots, amb el lliurament absolut a la justícia i a la veritat”, com recorda Emilio Lledó a ‘Los libros y la libertad’ (2013). Des dels orígens de la democràcia, la filosofia grega ja es va plantejar quins havien de ser el capteniment dels polítics i la finalitat de la seva comesa.
Plató considerava que els polítics havien de salvar la ciutat amb una actitud ètica immaculada que evités l’enriquiment o l’ostentació intolerables (‘La República’, III, 417a-b). Aristòtil també creia que els humans, a diferència de la resta de les bèsties gregàries, són “animals socials”, dotats del do de la paraula, i també del sentit del bé i del mal, del just i de l’injust, del dolor i del plaer (‘Política’, I, 1253a10-18). La política havia de tendir cap al bé, la justícia i el benestar, no d’un individu o d’una minoria, sinó del conjunt de la societat. Les lliçons de Plató i d’Aristòtil, actualitzades, encara són vigents.
La política no pot generar desigualtat social, sinó que ha de treballar per a tota la ciutadania amb criteris d’equitat i de justícia. Qualsevol prostitució d’aquest ideal hauria de ser, a dreta llei, punida legalment. Els règims tirànics, feixistes o hipodemòcrates promouen la irracionalitat, la ignorància, la incultura, la manipulació i el conflicte. En canvi, els democràtics haurien de vetllar per l’educació, l’idealisme, la generositat, l’ètica, la pau i la llibertat. Són dos pols, la tirania i la democràcia, oposats, antagònics, que es repel·len l’un a l’altre.
Enfront de posicions fanàtiques, dogmàtiques, reaccionàries, excloents, la democràcia (etimològicament, el govern del poble) té el dret i el deure d’assegurar la llibertat de consciència i de pensament, la voluntat democràtica, el bé públic, la bondat quotidiana, etcètera. És a dir, aquells valors que són o haurien de ser consubstancials a la democràcia. Si més no, en teoria. I tanmateix, aquests valors inexpugnables no poden quedar-se en el nivell merament teòric: reclamen unes actituds i uns comportaments conseqüents. Una praxi.
No ens serveixen de res les declaracions retòriques, pomposes i hipòcrites d’alguns polítics a favor de l’ètica i la moral, de la conducta irreprotxable, mentre de sotamà estan implicats en casos flagrants de corrupció i abús de poder. N’hi ha força, malauradament, entre les files de la política catalana. Molts dels polítics implicats en el malgovern no han assumit la responsabilitat de les seves accions o no han estat jutjats com calia. Hi ha partits, fins i tot, que basen la seva acció política en la construcció de miratges, fal·làcies o mentides per tal d’amagar una pràctica fraudulenta, cínica i indigna del mandat democràtic.
Aquestes reflexions vénen a tomb en uns moments com els d’ara, en què estem a punt de fer el salt democràtic cap a una nova situació política, un nou estat per a Catalunya. La lliçó dels clàssics grecs ens pot servir d’exemple, com suggeria sovint Maria Àngels Anglada. El procés sobiranista, impulsat bàsicament des de la societat civil, però que ha de canalitzar-se políticament, hauria de conduir a alguna mena de ‘catarsi’ que deixi per a la memòria infausta del país l’etapa de corrupció política i voraç especulació financera amb estafes notòries, enriquiments il·lícits i abús de poder que, de manera impune, han protagonitzat alguns dels nostres compatriotes.
Seguint les lliçons de Plató i Aristòtil, l’Estat català hauria de ser una república políticament i èticament exemplar. Des d’una perspectiva d’esquerres, per “imperatiu moral universal” (manllevem la idea de Ramón Cotarelo a ‘Rompiendo amarras’, 2013), també caldrà que sigui socialment justa. No tindria gaire sentit, més aviat seria paradoxal, que ens independitzéssim de l’Estat espanyol, si no som capaços, en realitat, de desempallegar-nos de la seva pitjor herència, de totes les seves rèmores nefastes. Hem d’estar preparats per a fer foc nou. Sobre la base de la llibertat i dels drets humans, hem de construir una democràcia més justa i equitativa.
Francesc Foguet i Boreu