Per Francesc Foguet i Boreu
Divendres passat, 17 de maig, va tenir lloc a Vilanova i la Geltrú la I Conferència de l’Aula Molas dedicada a debatre sobre el passat, el present i el futur de la catalanística (entesa com l’estudi científic de la llengua i la literatura catalanes) en el marc de l’“acadèmia global”. Sens dubte, aquesta trobada va evidenciar la necessitat que la catalanística emprengui un nou impuls per situar-se en un lloc visible en el context d’un món de globalitzacions imposades.
El professor Joaquim Molas, puntal de l’Aula, hi va abordar les diverses tradicions de la catalanística (sobretot l’alemanya, la francesa, el lul·lisme i els estudis rodoredians), els grans noms de la filologia, els investigadors de la literatura, els historiadors, els estudiosos de l’art o de l’arquitectura, etcètera, i les iniciatives catalanes més remarcables per projectar internacionalment la llengua i la cultura indígenes.
En el marc del declivi de les humanitats, i també de la tendència cap a un món globalitzat, la cultura catalana en marxa, amb voluntat de futur, té moltes dificultats, segons Molas, per trobar un espai per atènyer la internacionalització. A més a més, Molas va apuntar que, en un moment de grans transformacions, fóra necessari almenys que, d’una banda, els estudis de llengua i literatura catalanes o de cultura en general s’incloguessin en els plans d’estudis de cada país i que, de l’altra, la literatura catalana pogués accedir als grans públics de les cultures més importants, a través de la traducció a l’anglès i, més secundàriament, al francès.
Des d’una perspectiva històrica, és evident, com va explicar August Bover, que la catalanística ha gaudit i gaudeix encara, malgrat no disposar de cap ajut estatal, d’una xarxa d’associacions, entitats i catalanistes, especialment als continents europeu i americà, molt activa. Andreu Bosch, de l’Institut Ramon Llull, va exposar una panoràmica triomfalista de l’actuació d’aquesta institució que, segons la seva opinió, fa una tasca ingent de “diplomàcia cultural”, tot i que també va comentar les dificultats pressupostàries amb què han de treballar i la urgència de buscar nous marcs de promoció (europeus, mediterranis, feministes, etcètera). El professor Patrizio Rigobon va defensar la necessitat d’introduir la llengua i la literatura catalanes en els plans d’estudis de les universitats com a llengua viva, va constatar el canvi positiu que hi ha a Itàlia en l’àmbit de les traduccions del català a l’italià i, finalment, va reclamar un eixamplament dels conceptes i les idees en relació amb la catalanística per poder guanyar més espais d’influència per a la llengua, la literatura i la cultura catalanes.
Una de les qüestions que es va tractar inevitablement en la I Conferència fou l’efecte que tindria un hipotètic nou estat en la catalanística. Les respostes dels diversos especialistes van ser concloents i unànimes. En primer lloc, el fet de disposar d’un estat per a la projecció de la llengua i la cultura catalanes a l’exterior seria d’una gran ajuda, perquè el món funciona, ens agradi o no, a partir dels estats: de cara enfora, per més trist que sigui, no s’entén que els catalans vulguin una llengua, una literatura, unes arts, una cultura reconeguts internacionalment sense disposar d’un estat. A Europa i al món no s’és res, si no s’és un estat. Si volem un reconeixement internacional, els europeus es pregunten per què no som un estat amb tots els ets i uts. En segon lloc, el marc estatal espanyol no hi ha ajudat gaire o gens, perquè ha negligit per sistema o ha actuat amb manifesta hostilitat pel que fa a la promoció de la llengua, la literatura i la cultura catalanes, tot i que hi té l’obligació per mandat constitucional. En tercer lloc, la possibilitat de disposar d’un estat permetria d’ampliar la “diplomàcia cultural” que duu a terme l’Institut Ramon Llull –com a suplència pel fet que, insistim-hi, les institucions espanyoles no ho fan– a una altra “diplomàcia institucional” en rang d’igualtat amb les altres i amb molts més recursos a l’abast. Un nou estat, ben administrat, podria ser una eina molt potent per a la projecció a l’exterior.
La I Conferència es va cloure amb la magnífica intervenció de José María Murià, una autèntica “institució” a Mèxic que ha treballat intensament per afermar els lligams catalanomexicans. A més d’evocar l’exili dels catalans a Mèxic, Murià va denunciar, amb coneixement de causa, el menyspreu i l’animadversió de la diplomàcia espanyola (si això no és un oxímoron) envers la cultura catalana, va recordar que les amenaces espanyoles són les mateixes que va patir Mèxic al segle dinou quan va aconseguir la independència i va reivindicar la necessitat d’anar “a l’atac” (no pas “a la defensiva”, com en els anys de l’exili) per projectar-nos millor al món. Al seu albir, als catalans ens ha faltat una activitat col·lectiva més coherent, audaç i generosa que permeti de coordinar millor les entitats, les persones i els projectes, aprofitar molt més les relacions i els contactes particulars i institucionals i, amb amplitud de mires, donar més suport a les iniciatives que es duen a terme a l’exterior, favorables a la internacionalització de la catalanitat.