Joan Reñé i Huguet, president de la Diputació de Lleida
Fa uns quants anys que l’escriptor Jesús Moncada ens va deixar, però és precisament en aquests moments que vivim quan la seva creació literària se’ns fa més vigent que mai. Sóc incapaç d’imaginar-me què diria l’autor de Camí de Sirga, una de les novel·les més importants de la literatura catalana actual, sobre la greu situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent; o què pensaria, un dels escriptors més traduïts, en veure que la seva llengua ha estat humiliada a la seva pròpia terra i abocada a una desaparició tràgica.
Amb l’aprovació del Projecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i l’esperpèntica decisió del govern aragonès de convertir la llengua catalana en LAPAO i l’aragonès en LAPAPYP (per cert, acrònims que causen la rialla general, des de la comunitat científica i acadèmica fins a la canalla de P3) assistim a una mena de creacionisme lingüístic, encaminat a imposar la supremacia de la llengua espanyola i el trencament de la unitat lingüística, històrica i cultural dels Països Catalans.
Al món civilitzat la llibertat dels pobles i les persones s’accepta com a un magnífic principi universal. A Espanya evidentment que també, però a condició que els catalans no el posem en pràctica. Així ho corroboren les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el castellà sigui llengua vehicular en el sistema educatiu, les reiterades sentències del Tribunal Suprem contra el model d’immersió lingüística de l’escola catalana, les impugnacions dels reglaments d’ús del català i l’occità a les diputacions catalanes, la croada contra el català a València i les Illes i la famosa llei Wert.
La persecució del català practicada per tots els governs espanyols democràtics –amb major o menor visualització, però tots– és una agressió a la convivència i contra els drets dels ciutadans que en aquest estat tenen el català com a llengua pròpia, va contra la realitat social del país i busca la confrontació permanent per desestabilitzar Catalunya i esborrar el que tothom sap i és profecia: que de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer s’hi estén un mateix poble amb una mateixa llengua i una mateixa cultura.
En aquestes alçades de segle XXI és inconcebible, reprovable i intolerable el grau de persecució al que està arribant una llengua minoritzada com la nostra en una Europa que es presenta com a paradigma de la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i que l’any 1992 va crear la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries. Europa no pot mirar cap a un altre costat mentre un dels seus estats membres ataca impunement i des de posicionaments histriònics una llengua romànica parlada per deu milions de persones i amb més de mil anys d’antiguitat.
El Govern aragonès valdria més que es preocupés d’allò que realment interessa als seus ciutadans (frase de moda entre els contraris al dret a decidir), enlloc de difondre mites i dogmes lingüístics basats en l’absurditat del no-res, i que protegeixi el ric i variat patrimoni lingüístic de la seva comunitat autònoma. Altrament, s’estan creant problemes allí on no n’hi ha i on la pervivència de la llengua catalana és un fet natural i una constant que es perd en els segles.
Seria exigible, també, que Espanya s’acostumés a complir els seus compromisos internacionals sense els artificis i tripijocs de costum, com ara la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries que l’Estat espanyol signà l’any 2001, justament per salvaguardar les llengües minoritzades. I caldria que els catalans despleguéssim tots els mecanismes nacionals i internacionals disponibles per aturar els atacs reiterats de l’Estat espanyol contra la nostra llengua.
Si convé, sol·licitant la intervenció del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, perquè els drets lingüístics són una part indissociable dels drets humans. Des de la Diputació de Lleida, a través de la fundació Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) continuarem col·laborant com sempre amb les entitats culturals de la Franja de Ponent i, si cap, intensificarem les línies d’actuació que portem a terme a favor de la cultura i la llengua que ens són comunes per tal de garantir les relacions que, després de segles, hem tingut, tenim i volem continuar tenint a raó del sentiment de pertinença que ens uneix.