La “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, aprovada el proppassat 23 de gener al Parlament de Catalunya, és un pas endavant d’un gran valor democràtic. A despit dels obstacles que hi han posat el PP, Ciudadanos i el PSC, una majoria àmplia dels diputats hi ha votat que “sí”. La resolució reconeix que el poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà per raons de legitimitat democràtica. Implícitament, apel·lant a l’europeisme i al diàleg amb Europa i el món, també s’acull a la legislació internacional, que està per sobre de l’espanyola. No fa res més, en realitat, que posar els pilars bàsics perquè el poble de Catalunya pugui decidir democràticament el futur. Ni més ni menys.
De fet, els partits polítics que s’atrinxeren en el “dogma constitucional” o en allò que en diuen “la legalitat vigent” o, fins i tot, en el “espíritu de la Constitución” –revifat potser per l’espectre de Franco?– no tenen cap interès en la qualitat democràtica d’allò que tan defensen. Perquè, ben mirat, alguns dels articles de la Constitució espanyola haurien de ser impugnats per les altes instàncies de la Unió Europea per la seva profunda condició antidemocràtica.
En tot cas, si la declaració garanteix limpídament tant el “sí” com el “no”, què molesta al PSC? Ja s’entén que al PP i a Ciudadanos els repugni que els catalans i les catalanes tinguin el dret democràtic a exercir –si volen– l’autodeterminació. Preferirien que aquest dret es prohibís, i punt. Però al PSC, que té un electorat dividit –una part potser votaria “sí”, mentre que una altra part potser votaria “no”–, per què no accepta una declaració que admet, com és de raó democràtica, totes dues opcions? És que pressuposa que tot el seu electorat seria contrari a la independència?
Encastellar-se en la legalitat espanyola és voler avortar de base el procés, atès que ni la Constitució espanyola ni els que la defensen aferrissadament accepten un dret democràtic tan fonamental com el de l’autodeterminació. I, d’altra banda, els governs espanyols han ofegat i menystingut –i continuen fent-ho–, de manera sistemàtica, metòdica i deliberada, el poble català en tots els sectors amb la lectura restrictiva, tendenciosa i interessada de la seva “carta magna”. Aquesta evidència, en una crisi econòmica i social gravíssima com la que vivim, encara s’ha fet i es fa més flagrant. Com podem deixar el futur col·lectiu en mans d’una “legalitat” injusta i discrecional que precisament ens ha dut a aquest present de misèries? Com hem de lliurar el futur a les mans de qui ofega el potencial de la societat catalana? Quina víctima es posaria a les mans del seu botxí?
Les reserves del PSC per al pacte eren tan maximalistes que el feien impossible. No es pot demanar com a “conditio sine qua non” que l’exercici del dret a decidir hagi d’ajustar-se a la legalitat espanyola, perquè això és fer-lo impossible. L’Estat, mani qui mani a la Moncloa, mai no ho ha acceptat, ni ho acceptarà mai. Seria abocar el procés a un atzucac. Com ho és el federalisme; no hi ha cap partit polític espanyol que reculli el guant d’un PSC en caiguda lliure.
Deixant a banda l’enrenou que s’ha creat i les dificultats extremes de consensuar un text tan explícit, cal reconèixer que la declaració és impecable i exemplar en termes democràtics i que, si es pot fer realitat, serà un gran guany per a la vida política catalana. Diguin el que diguin les oligarquies economicofinanceres dirigents, que es beneficien de la situació actual, i els partits nacionalistes espanyols i les seves sucursals, que tampoc no volen entendre res, amb una intransigència vuitcentista aclaparadora.
Un cop aclarit el panorama polític al Parlament de Catalunya, malgrat les turbulències i les pressions que hi ha hagut, la propera fita és la convocatòria del referèndum el 2014. O, si no és possible, perquè l’Estat ho impedeix, la declaració unilateral de la independència des del Parlament. La data no pot ser més simbòlica. I el temps, més adequat. Tal com encoratja la declaració, tothom –les forces polítiques, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència, la societat civil en general– ha de treballar de valent per exposar, amb la màxima claredat possible, els arguments favorables al “sí” a la independència. Queda molta feina per fer, però és l’única manera d’avançar. Tant de bo que, l’any vinent, els catalans i les catalanes decidim, per una majoria àmplia i rotunda, ser un nou estat a Europa.