“Audaces Fortuna iuvat” (La bona sort ajuda els valents)
Publius Vergilius Maro (70 a.C. – 19 a.C.) Eneida X, 284.
Si he de fer cas del meu GPS particular, que falla més que una escopeta de canya, l’anomenat “procés català” de camí cap a la independència (o no), ara està acabant de passar la Fase de La Paraula. Aquest tram de camí, preludi de tota batalla i farcit de mentides i d’insults, es caracteritza per la guerra de paraules entre els dos bàndols; té dues etapes.
La primera etapa és “argumentativa”. Cada bàndol utilitza la paraula per argumentar i justificar la seva postura i desacreditar la de l’altre. Ningú no tracta de convèncer l’adversari (tothom sap que és impossible), sinó esperonar els seus, guanyar partidaris i, sobretot, buscar complicitats entre els espectadors (en aquest cas, països tercers). En aquest moment de l’enfrontament qualsevol diàleg que no sigui la claudicació de l’altre és impossible, perquè ningú encara no veu res perdut. Cadascun dels contrincants fonamenta el seu argumentari en dues o tres idees bàsiques que es donen com inamovibles. Per als espanyolistes, l’ status quo (la sobirania pertany a tots els espanyols en el seu conjunt) i el principi de legalitat (La Constitución) que el sustenta; segons aquest principi seria impossible qualsevol canvi de fronteres que no fos amb guerres, que ja és trist, però la realitat és que des de 1914 ençà els estats independents del món pel cap baix s’han triplicat; inclús les fronteres d’Espanya, en vida meva, han canviat qui-sap-les vegades (Ifni, Guinea, Sahara, Tetuan…) i encara es pretén canviar-les amb Gibraltar, per damunt del principi de legalitat dels altres. Els independentistes en canvi fem bandera del dret democràtic a l’autodeterminació del pobles. Per a uns, l’estat de dret fonamenta la democràcia (tot allò que s’aparta de la llei no és democràtic); per als altres és la democràcia la que legitima l’estat de dret (la llei no pot anular la llibertat dels pobles).
La segona etapa de la Fase de La Paraula és l’etapa ritual, la cerimònia final que la conclou. Es tracta que cada bàndol vagi al Temple dels Principis Fonamentals del contrincant a que li facin el ritual d’exorcisme i li llancin l’anatema final. Els seus temples són El Tribunal Constitucional i Las Cortes (paradigmes de la seva “legalitat”); els nostres, el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i la consulta del 9N (paradigmes d’allò que entenem per democràcia). Nosaltres ja hem complert: hem anat i hem donat la cara al seus “temples” . Ells no ho faran.
Després d’això, l’etapa de les paraules, amenaces, mentides… crec que ja s’ha acabat. Aviat entrarem a la dels fets. A nosaltres només ens queda la transgressió; a ells, qualsevol cosa que se’ls acudeixi per impedir-la (i no n’hi ha cap de bona). És al començament (i només al començament) d’aquesta etapa quan és possible i no sé si convenient el diàleg, perquè molts de cada bàndol ja palpen allò que poder perdre. Aquí hi hem d’arribar sí o sí, sinó no ens calia començar.
Què farà la UE? Als europeus NO els interessa la nostra independència: no volen crear precedents, desestabilitzar l’economia espanyola, afeblir encara més l’euro i que perilli el deute espanyol; per tant ABANS de la independència, se’ns posaran de cul. Ara bé: davant de fets consumats, per les mateixes raons instaran a negociar que d’alguna manera o altra ens quedem a la UE.
Arribats aquí, a mi em fa por la por, perquè haurem de fer un salt al buit i no voldria que ens arronséssim. Si la majoria vol pactar un nou estatus dins d’Espanya, com a mínim que sigui millor que el basc i ben blindat, perquè ja haurem gastat per dècades el cartutx de la independència, ja que si ara pactem i d’aquí cinc anys tornem a la via catalana, els espanyols es fotran un tip de riure i el món ens engegarà a cagar. “Audaces Fortuna iuvat”. Fins al final.
Josep Binefa Palou