Mascançà

Amb l’adhesió de tots els pobles del Pla d’Urgell a l’Associació de Municipis per la Independència, la nostra comarca ha proclamat virtualment la secessió de l’Estat espanyol i, des de la base, ha començat a posar els fonaments d’una Catalunya estat. Segons la retòrica de la por dels dirigents que governen a Madrid, tots els pobles de la comarca –és a dir, tots els seus representants escollits a les urnes– podrien ser jutjats per “atemptar” contra la incommovible Constitució espanyola, interpretada des de la mirada filofranquista, totalitària, que els caracteritza.

Davant del desafiament català, els governants espanyols han reaccionat amb la tergiversació del procés i la incomprensió més hostil, ofensiva i barroera. No s’han estat de prodigar-nos un rosari clamorós de falsedats apocalíptiques, desqualificacions, amenaces, insults i negatives. Tot un exemple d’“obertura de mires” i de “bon govern”. En paral·lel a aquesta resposta antidemocràtica, efectuen sense cap mena de vergonya –a cop de BOE– una laminació lancinant de les competències autonòmiques, fins al punt de deixar la Generalitat reduïda a la mínima expressió.

Afortunadament, a Catalunya, no tan sols ja estem curats de prepotències, mentides i ensurts, sinó que, per primera vegada des de fa molt de temps, hi ha vida i esperança, perspectives obertes i nombroses raons per lluitar i treballar, malgrat les adversitats. Feia massa temps que vivíem, contents i enganyats, en el bany maria i el miratge pervers d’allò que no érem. El procés cap a la independència ha estat i és una “sacsejada” que ho qüestiona tot i que ens ha obligat a un “examen de consciència”, del qual moltes i molts catalans han conclòs que calia triar el camí de la democràcia i de la llibertat.

No és ben bé mèrit de la classe política, que ha anat a remolc de la societat civil i intenta de canalitzar-ne, massa lentament i amb interessos massa partidistes i curts de mires, els anhels que la fan bategar. Ja ho deia l’impetuós Dr. Stockmann d’‘Un enemic del poble’, d’Henrik Ibsen: “Un partit és com una trinxadora… capola tots els cervells fins a fer-ne una pasta, per això tots plegats no són res més que trinxadures i farinetes de cervells. […] Els programes dels partits no fan sinó escanyar les veritats novelles i plenes de vida…”

Les entitats que abanderen aquesta il·lusió col·lectiva –des de l’Associació de Municipis per la Independència fins a l’Assemblea Nacional Catalana, tot passant per Òmnium Cultural, Procés Constituent o Súmate– coincideixen a voler la independència per poder construir un país radicalment nou, d’acord amb uns paràmetres polítics, socials, econòmics molt més democràtics i molt més justos. Aquesta unanimitat dins de la diversitat de plantejaments i propostes és la millor notícia que podem consignar en la nostra història recent.

L’heterogènia societat civil catalana, tan diversa com complexa, té –en general– un ímpetu, una gosadia, un esperit obert i una capacitat de treball que causen l’enveja de les seues homòlogues europees. En són una bona mostra les manifestacions massives, pacífiques i fins festives, d’aquests darrers anys, inimaginables avui a cap altre país d’Europa. Fóra molt bo que aquesta vitalitat es mantingués –i augmentés– en el temps, tant abans com després de la proclamació real de la independència. Segurament, seria una garantia que el país que en resulti s’acostarà molt més a allò que n’esperem.

Si la societat civil catalana, que ha esdevingut, és i serà clau per aconseguir la sobirania plena, deixés que la seua classe política, tan limitada, definís l’Estat que volem, malament rai: hi perdríem bous i esquelles. Hi ha de ser també present, hi ha de participar d’una manera activa, decidida i decisiva. Caldria, tanmateix, que aconseguís un consens mínim, una actuació unitària –tan difícil d’aconseguir entre les forces polítiques– perquè el procés constituent no semblés una olla de grills. D’aquesta manera, el nou Estat català respondria millor a les expectatives i a les il·lusions generades.

Amb la màxima ambició i valentia polítiques, espolsant-nos la por secular i la moderació assenyada de sobre, els catalans i les catalanes hem de ser capaços de construir un país millor. Molt millor. L’hem de repensar de cap i de nou. L’hem de fer més just, més culte, més lliure, més feliç. Radicalment democràtic, no cal dir-ho. La classe política catalana ja pot preparar-se per aixecar el llistó. Molt més amunt, perquè el tenim massa baix. Se li gira una feina ingent i esperançadora, en la qual hauria de comptar –lleialment– amb la societat civil per dur-la a terme.

És l’hora de tirar a terra una casa vella i pujar-ne una de nova. Amb la independència s’acaba un món i en comença tot un altre. Als responsables polítics del nou Estat, la societat civil ha de reclamar-los la màxima dedicació, la màxima honestedat, la màxima vocació de servei, la màxima exigència. En aquest salt cap a la radicalitat democràtica, la joventut hi té un paper crucial. És la joventut la que ha d’encapçalar la renovació de la vida política –local, comarcal, nacional– per tal de fer-la més digna del que ha estat i és encara.

Contra una societat civil organitzada i activa, com a garantia del nou Estat català i de la seua vitalitat democràtica, l’Estat espanyol actual no hi té res a fer. Les amenaces d’actuar-hi en contra per la via judicial o policial vulneren d’una manera flagrant les llibertats bàsiques i l’exercici de la democràcia. La reacció del govern de Madrid davant del desafiament català és una nova mostra de la seua incapacitat per comprendre res del que passa a Catalunya. Si, en un cop de follia, Espanya arriba a actuar amb mesures de força, perdrà el poc crèdit que encara té i haurà de ser sancionada per la Unió Europea o, fins i tot potser, ser-ne expulsada.

Francesc Foguet i Boreu

En contrast amb l’actitud anacrònica, resclosida i arrogant de l’Estat espanyol, que reacciona com si fos un imperi irat, la premsa internacional assisteix, atònita, estupefacta i perplexa, a la gesticulació patètica dels dirigents polítics del govern central. Quina credibilitat pot tenir un govern, podrit de corrupció, retrògrada i ineficient, que s’entesta a defensar-se amb l’“argumentari” de la força, l’amenaça i la por? Al món no s’entén que, en una Europa democràtica, en ple segle XXI, l’Estat espanyol –talment com si fos Xina o Turquia– rebutgi que els catalans i les catalanes votin legítimament per decidir el futur.