Quadern de Terramar

Un mataroní savi, educat i d?una timidesa proverbial que esdevenia, segons com, un dels seus grans atractius. Un home compromès amb la llengua i la cultura catalanes fins les darrers conseqüències, que va ser el primer catèdràtic de Llengua i Literatura Catalanes del país després de la guerra civil, des de 1965 fins la seva mort, el 1981, i el primer Cap de Departament de Literatura Catalana (1967) a la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978).

Un treballador incansable, amant dels llibres, de la literatura, i de la bibliofília, investigador rigorós i professor amatent. Un cristià de pedra picada que, amb motiu de la supressió de la festivitat del Corpus va publicar un article a l?Avui que, amb un títol de lirisme preclar, ?Què en farem, de la ginesta?? acabava exclamant, com una premonició: ?A quin destí de tristesa és abocat el cor de l?home!?

Antoni Comas va viure uns anys crucials per a la cultura catalana i per a la consolidació del sistema literari català. Hi va contribuir amb obres de referència imprescindible, com el quart volum de la Història de la literatura catalana dirigit per Martí de Riquer, dedicat íntegrament a la llengua i literatura al llarg dels segles de la denominada ?decadència?, on va demostrar, entre altres coses, la riquesa de la literatura popular, o com l?assaig sobre Joan Alcover.

Va escriure molt sobre autors catalans ? Verdaguer, Maragall, Carner, Foix, Espriu? – i sobre autors castellans. Compta amb una bibliografia elaborada i sistematitzada, però no encara amb la compilació total i general de les seves obres, necessària tant per a la transmissió de la seva contribució als estudis literaris com per a la interpretació i estudi dels escriptors i etapes que va analitzar amb visió rigorosa i crítica.

Aquests dies ha estat objecte d?una jornada d?homenatge universitari amb motiu del vinticinquè aniversari de la seva mort. La seva personalitat i la seva obra van ser evocades en les intervencions de Josep M.Torras i Ribé, Joan Alegret, Andra Battistini, Jospe M. Pujol, Ricard Salvat, Tomeu Terrades, Jordi Llovet i Carles Miralles. Ara que fa vint-i-cinc anys, volum commemoratiu d?aparença simple, constitueix un retrat de l?home i de l?intel.lectual en totes les seves dimensions, des de l?autobiogràfica fins un a un breu mostreig de l?estimació i de la valoració que li manifestaren escriptors com Salvador Espriu, J.V.Foix o Joan Fuster, on tampoc no hi manquen testimonis familiars i d?amistats diverses.

La meva evocació és molt generacional i un punt distant, pel fet d?haver estat alumna en una de les èpoques més irregulars, per dir-ho així, de la vida acadèmica, com va ser l?etapa entre 1975 i 1977. Ell anava vestit
amb trajo fosc, camises blanques, unes corbates més aviat serioses i un montgomery que va fer època. Alt, ben calçat, elegant, cartera en mà, no és que sempre anés de bòlit però sovint feia cara d?home ocupat, com de debò n?era. Les seves classes eren un devessall de coneixements. Li dec els fonaments adquirits d?història de la literatura catalana des del segle XVI al XX, en les que ell feia les incursions que creia necessàries, sovint apassionades, tant si era en favor d?Erasme de Rotterdam com de Salvador Espriu. En aquells moments en què la temptació de dispersió vers els esdeveniments i les expectatives del moment semblava que s?ho havien d?endur tot, Comas representava la voluntat de l?estabilitat acadèmica, la solidesa del saber, la vocació de l?investigador que treballa a llarg termini per al ple desenvolupament de la llengua i la cultura. De primer això no ho véiem ben bé així potser, però ben aviat va quedar força clar.

?- I vostè que voldrà fer, d?ara endavant??, em va etzibar al darrer examen. Li vaig respondre que era bibliotecària i que la literatura m?agradava més enllà de que pugués esdevenir una feina. S?ho va prendre amb curiositat i, em sembla, amb simpatia, i amb l?atenta cordialitat de sempre. M?havia examinat sobre l?Espriu, que era l?autor que jo havia triat, i em va insistir en el valor literari dels Goigs del Vinyet, preguntant-me si els sabia. Li vaig respondre afirmativament i això li va agradar perquè, deia, que ?avui dia ningú no els sap, els goigs??. Ho deia amb recança mig religiosa mig cultural, perquè el professor Comas era així, d?una sola peça.

El vaig veure per darrera vegada un vespre d?hivern, caminant pel carrer de la Palla, potser sortint del cau d?algun llibreter de vell. Em va preguntar si encara era bibliotecària. Vam parlar breument i va marxar amb passa apressada. El vaig trobar trist i taciturn. Va morir al cap de poques setmanes. ?A quin destí de tristesa és abocat el cor de l?home!?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!