Quadern de Terramar

Una de les coses que més em va impressionar de Mercè Rodoreda va ser l’explicació que en un determinat moment de la seva vida es va dedicar a copiar el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Deia que hi va disfrutar molt. Ho entenc, perquè jo que en tinc una edició entranyable, que és la del 1968 de coberta vermella i lletra daurada i d’homenatge l’any del centenari del mestre, sovint m’hi embadoco llegint-lo. El Fabra (alguns li deien el Pompeu…), publicat per primera vegada per l’Institut d’Estudis Catalans el 1932, ha estat peça d’artilleria major de moltes taules. Molts el tenim en un altar, i altres en voldrien fer una peça de museu.
La continuïtat de l’obra de Pompeu Fabra per part de l’Institut d’Estudis Catalans, que és qui exerceix l’autoritat lingüística reconeguda el 1991 per llei del Parlament de Catalunya, va comportar la posada al dia del diccionari l’any 1995 i va ser publicat amb el nom de Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Fins el 2004 se n’han fet vuit reimpressions. La vitalitat de la llengua i el món canviant comporten que, periódicament calgui adaptar les novetats lèxiques sorgides dels canvis i de les noves realitats, de manera que el català, com tota llengua viva i moderna, tingui la capacitat d’expressar-se amb propietat i amb correcció. Un dels reptes més atractius del fet cultural, entenent la cultura en tant que concepte de gran abast, és la capacitat de regeneració i de renovació que tenen les llengües i dels mecanismes científics que en fan possible la seva realització. El treball que ha portat a terme l’IEC des de 1995 fins l’actualitat ha estat continuar l’actualització del diccionari incorporant-hi tota la riquesa filològica i lèxica amb que podem explicar el món i l’univers en llengua catalana. L’elaboració del diccionari és l’obra més emblemàtica – per bé que no l’única- de l’Institut d’Estudis Catalans. El seu president Salvador Giner ha definit el nou DIEC com «l’obra senyera de la corporació acadèmica i de la llengua catalana, fruit de la tasca de normativització i codificació de la qual l’Institut n’és dipositari» assumint tant la missió històrica de la institució com el repte que comporta mantenir i projectar vers el futur el català des de tots els vessants. Giner ha deixat clara la necessitat de l’obra: «Hem de menester el diccionari normatiu i general (…) que avui publica de nou, substancialment enfortit i millorat, el nostre Institut, no solament per a defensar la nostra antiga i noble llengua catalana, sinó també com a instrument per a conrear-la i fer-la prosperar (…) Amb aquesta nova edició, l’IEC, continua defensant i protegint la llengua i la fa prosperar al servei de la comunitat catalana». Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l’IEC, precisa que, amb la segona edició del diccionari normatiu, la llengua catalana es modernitza i s’actualitza «sense perdre mai de vista els principis que mogueren [Pompeu] Fabra», l’any 1932, quan va publicar i prologar el Diccionari general de la llengua catalana. Comptem, doncs, amb gairebé setanta mil articles, amb 132.460 accepcions i amb un total de cinquanta-mil exemples; un conjunt de xifres que depassa amb escreix la quantificació de totes les edicions anteriors. Però, més que els números, el que més m’agrada és veure la llista de paraules que aquests dies els mitjans de comunicació han destacat com a signe de modernitat i d’inclusió definitiva al llenguatge normatiu: grappa, col.leccionable, pírcing, xat, zàping, píxel, urbanita, bric, càsting, bàrman, progre, …, a més de la impagable definició de “persona que fa males jugades” corresponent al “cabró” tant sovintejat, i passant per la també impagable nova definició de “morrejar”, que, juntament amb l’anteriorment citada ha donat peu a algun dels titulars més divertits que he llegit sobre l’esdeveniment. El DIEC 2 s’ha posat a la venda a finals de març en un tiratge inicial de 30.000 exemplars, mirant vers la Diada de Sant Jordi com una de les seves fites de consolidació immediata. Alhora, ha iniciat la seva presentació des de diversos fronts: els mitjans de comunicació, el president de la Generalitat, les autoritats de les terres de parla catalana, les altres tres acadèmies de la llengua existents a l’Estat espanyol (la basca, l’espanyola i la gallega), als professionals, als escriptors. També el veurem en espots televisius a les mans de tres famosos que el faran seu. Surt amb voluntat presencial i expansiva, i ja s’han fet algunes apostes, com, per exemple, si anirà a parar al prestatge d’ús freqüent del president Montilla, o si serà un dels bestsèlers de Sant Jordi. A mi m’agradaria guanyar-les totes dues. (Publicat a "El Marge Llarg", L’Eco de Sitges, 31.III.2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!