El pèndol de petites oscil·lacions

Avui se n’ha anat Montserrat Figueras, la dona que ha brillat amb llum pròpia devora Jordi Savall, avesada a sentir el brogit de la terra i el xiulet poderós del vent entre les pedres – el delicat tremolor del qual ningú no ha parlat, avesada a comprendre la llengua dels àngels i a vibrar amb els tresors de l’àntiga memòria musical. Ens deixa la veu i el cant que esborrona la pell.

Per a ella he cercat aquest poema, extremidor i actual, de la poeta anglesa Denise Levertov (1923 – 1997 ): Sospir urgent…

Podria ser el bufec del pit comprimit de la Terra, que dorm
amb els pulmons castigats per antigues febres;

però els sismògrafs no en donen cap notícia,
el pèndol de cristall
penja aplomat al seu eix;

tanmateix, de vegades ( i ho dic baixet, perquè
és espantós el que us explico ),
un breu calfred vingut de fora
se m’endinsa en els ossos,

em puja amunt des de la terra sota meu,
de sota aquesta casa, de sota
el carrer i els arbres:

un silent i delicat tremolor del qual ningú no ha parlat,
com si una criatura bufetejada o un animal captiu
temés ser fustigat de nou.

Prové de la Terra mateixa, us ho dic,
de la mateixa Terra. Ho dic ben baix
perquè me n’avergonyeixo. Oi que la Terra és la nostra mare?
Oi que som nosaltres qui li hem dut aquest terror?
                        
Traducció de Montserrat Abelló a l’antologia: Cares a la finestra