El pèndol de petites oscil·lacions

– Les vuit menys dotze, corre que perdrem el bus.

– Agafa el paraigües que està encapotat

Hem pegat quatre gambades i no l’hem perdut. Hem pujat a l’autobús de les vuit menys 10, com cada dia. Feia fosca

Hem arribat a les 8 en punt a la Porta des Camp.

He agafat l’altre bus que ja venia. Trobo la B. Se’n va a Tailàndia i Cambotja. Em posa les dents esmolades, quin crac!

Està desconcertada a la feina. Trista, no. És de la meva mena – m’està malament dir-ho- forta i optimista, valenta dona. Duia posat, al manco per a mi, aquell esguard lleuger i juganer, els cabells descambuixats, i l’olor de net al cos i a l’ànima, inconfusible. És capaç d’estar a dalt o a baix, obeint o manant, out side o in , segons hi cregui, o segons la col·loquin. Ja l’havien separada “abans, els altres” dels llocs de decisió, no quadrava, feia falta el seu lloc de feina per a un altre…

Tant d’anys que hem fet feina plegades i no us podeu imaginar com ens ha alegrat trobar-nos. Ara no estem ni al mateix sector ni al mateix edifici, però ens uneix la força femenina, l’amistat, el creure en les persones i allò que fem, millor o pitjor, amb ganes. Eugues verdes, moltes vegades poc enteses…què hi farem! 

Quan l’he vista se m’ha il·luminat la mirada i a ella també. Hem quedat per dinar la setmana que ve.

Inevitable conversa, parlem dels qui ara manen, dels qui ara ocupen càrrecs de responsabilitat i confiança. Em diu que et fan saber aviat allò que no volen sentir. Va més enllà de la censura explicita. És amarg veure que una vegada més has cregut que les coses podien ser diferents i t’erraves. 

Me n’he recordat d’un amic que em deia: Avisa’m quan vinguin els meus per a saber qui són. Els d’ara són els nostres…ve a ser…i…ja ho val. Torne-m’hi i torne-m´hi. Calla i balla.O amb mi o contra mi. Lliure pensadora no pots ser, et fan la barrina devora dels peus i s’estableix un fossar difícil de vorejar. 

Això és la part surrealista del post. Ara ve la real…

Després un arc de sant Martí, enfilant-se des de la serra de Tramuntana cap a les torres de núvols més altes, m’ha enganxat la mirada. Era magnífic, increïble. De cop ens hem posat de bon humor. Na B. ha baixat

Vet aquí que val la pena collir l’autobús – he pensat, trobar les amigues, veure l’arc de sant Martí, que plogui, i potser continuar votant allò que creiem, per surrealista que sembli, per poc favorable que a la fi ens estigui resultant. Tot té un preu i poder riure quan veus l’arc de sant Martí i trobes una amiga també té el seu, és impagable.

Demà sortirà el sol. Com deia en Sissa, qualsevol nit ho farà. I no perdrem ni l’ànim, ni els amics, ni el carrer, ni les buganvíl·lies. 

Estic contenta per Frankfurt, i per la noticia que de nou entrarem al Ramon Llull. No es pot tenir tot, companyes i companys, no es pot tenir tot. Potser només per això paga la pena…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!