El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El sol entre els núvols grisos i l’amistat amb gust d’ametlla tendre
Convé de fer encontres amb els amics i les amigues, celebrar l’amistat, actuar-la, fer-la present amb una litúrgia xalesta del goig de viure. Avui hem anat a dinar a un restaurant de cuina marinera, prop de la mar, però arrecerades de la calor, dins el local amb aire condicionat. És impossible una altra cosa al migdia, la fresca de les taules de fora només arriba a la nit.
Érem onze. No us atabalaré amb els noms ni amb les inicials, deu al·lotes i un al·lot, que viu com vol, amigues amb les que me veig sovint i d’altres que feia un any que no topava, dues que no coneixia, però ens sabíem els noms de bon grat.
Tots hem sortit més prest de la feina , ben bé uns 40 minuts i hem fet cap allí. Abraçades llargues, dolces, autèntiques, alegries, novetats , éxits, nostàlgies, fracassos, emprenyos, separacions, parts… polissonades, un seguit de noticies amunt i avall de la taula, amb gust d’ametlles tendres.
Sempre m’ha semblat que les ametlles tendres, aquelles que ens podem menjar directament de l’arbre , mes o manco per aquesta época de l’any, duen sabor de veritat i olor de vida renovada des de la infància fins aleshores, com l’actualització immediata dels bons moments, el somriure en ample, els comentaris agradables, la tendresa, el bon menjar i el bon beure que acompanya les diverses trobades, les bromes i aquella alegria que ens bé, perquè ja hem fet les vacances o perquè aviat les farem o perquè sí. Menjàvem de musclos torrats i popets i paella de peix, però a mi m’ha vingut aquest gust d’ametlla tendra, antic i novell a la vegada.
El brindis més divertit l’ha fet n’A.: “Que aquest agost ens pugui durar dotze mesos” Ni que només fos per aquesta amistat perllongada en el temps, per aquesta alegria genuïna de topar-nos i actuar-nos totes, treballar no és una maledicció. Hi ha bons moments i vincles perdurables. Ara mateix tenim al cap un projecte en comú…
En tornar a casa el sol s’estava entretenint entre els núvols, amb contorns de llum i blancor encegadora i moments de cobriment. Llençava raigs en totes direccions, cap a les voltes del cel i cap a la mar i les muntanyes, amb aquells colors de les pintures d’en Miquel Ángel, i no m’importava la calor que feia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La propera volta que dinem juntes, recorda’m que t’explique una història dels blaus de Miquel Àngel.
Per la banda de Tarragona i barals en diuen “ametles”. “Anem a fer ametles” diuen quan en van a collir. Ametles i aoulives. Unes a l’estiu les altres a l’hivern. Podríem viure de pa atmeles i aulives, i aigua. Menjar frugal i mediterrani.
N’has anat mai a plegar? (collir-ne en diuen “plegar”). I després a triar i pelar les ametles al porxo gran, amb arcades que donen vista als ametlers que s’estenen sobre la terra rogenca.
Al voltant de la taula tota la afmilia de “plegadors” los tios, cosins, fills, l’avia, lo mosso…. I l’avia conte( contava abans de morir-se) contes als xiquets mentre pelaven les closques de les clofolles verdes que tenyeixen els dits de negre…
Estampes rurals que encara es veuen en alguns pobles i on he participat manta vegada. Les ametles tendres, les ametles suaument torrades al forn amb pela que es desprén fàcilment mostrant el fruit torradet que fa salivera…
Sabies que a la cambrea de gas, l’última olor d’aqueust mon que s’emporta el reu es la d’ametles amargues?.