Vicent Luna i Sirera

Mai cap poeta valencià com Vicent Andrés Estellés ha estat i està sent tant homenatjat pel seu poble. I és que l’Any Estellés 2013 està farcit d’actes de tota mena: presentacions, edicions de llibres i materials curriculars, sopars homenatge, projeccions audiovisuals, inauguracions de places i carrers, cursos, conferències…. Tot un seguit d’iniciatives institucionals, cíviques i populars per recordar la figura i obra del nostre millor poeta. Un poeta que va voler ser “un entre tants“, però que al País Valencià ha esdevingut el poeta més estimat, conegut i llegit de la nostra literatura. Heus ací un poema que pretén ser el nostre particular homentage al poeta que ens ha ajudat a estimar més la vida i el nostre País.

Quan la nit era com una llarga polseguera

(em trobaran al servei del País)

Vicent Andrés Estellés

Quan la nit era com una llarga polseguera

perduts cantàvem les esperances

i ploràvem la poca fe.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan ens sorprenia la Moral d’uniforme

o era a la platja la Moral a cavall

i ens reprimien paraules d’amor senzilles i tendres.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan la por tocava a casa nostra

i algun amic ens deia: benvinguts,

passeu, passeu que de les tristors en farem fum.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan no ens alimentaven molles

i volíem el pa sencer

maleïnt els Sí senyor! Té la raó, senyor! Mane’m, senyor!

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan l’opressió ens unia en la lluita

i tots estiràvem per aquí i per allà

per veure si l’estaca ben corcada estava ja.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan al carrer ens jugàvem la vida

i les mares amb el cor en un puny inquirien:

Què volen aquesta gent que truquen de matinada?

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan la resposta era Déu,

la consigna pàtria, i alçar el braç

i el càstig era server, era la por.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan menyspreaven tot allò que ignoraven.

“- Que inventen ellos- deien

cofois de la seua “ unidad de destino en lo universal”

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan ens déien: “Háblame en cristiano”

i aguantàvem burles i paraules agreujades

com li passà al tio Canya a València.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan les cançons estaven plenes de metàfores,

els preníem el pèl amb allò de tu ja m’ entens…

i cantàvem: ai la censura, valga’m Déu quina incultura.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan ens mossegàvem la llengua

i cautament a cau d’orella déiem:

si els fill de Buda volaren no veurien mai el sol.

Assumiràs la veu d’un poble.

Quan tot això passava, i més i més, i més

tu vas estar despert, vetlan per tots,

filant com els cucs de seda el nostre futur,

assumint la veu del teu poble.

D’un poble que volem unit, alegre i combatiu.

Susanna Francés i Tomàs

Vicent Luna i Sirera

6 de novembre del 2012