Vicent Luna i Sirera

Com era d’esperar el ministre Wert se n’ha eixit amb la seua, la coneguda Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) ha estat aptovada al Parlament amb els vots del PP, i la connivència d’UPyD, UPN i Foro d’Astúries. Malgrat les massives manifestacions i protestes de la Comunitat Educativa, que s’han donat arreu de l’estat, el Govern del PP ha volgut acontentar a l’església, a l’ensenyament concertat i privat i als sectors més conservadors del seu partit.

            La LOMCE, diga el que diga el PP és una llei reaccionària doncs: limita la participació de la Comunitat Educativa, fomenta el negoci educatiu i aprofundeix en la privatització, atempta contra el model d’escola pública i gratuïta, es generalitzen les subvencions a les escoles privades i concertades, equipara l’educació a la superació de proves, recentralitza els currículums, segrega l’alumnat per sexes, elimina l’Educació per a la Ciutadania i consolida l’assignatura de Religió i tantes coses més.

            De la transició ençà, i en només trenta anys, la Comunitat Educativa ha conegut cinc lleis d’educació: Llei Orgànica del Dret a l’Educació ( LODE, 1985), Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990), Llei Orgànica de la Qualitat Educativa (LOCE, 2002), Llei Orgànica Educativa (LOE, 2006), Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE, 2013). A propòsit de tantes lleis, he recordat un article que vaig escriure sobre aquest tema l’any 2005. La veritat és que vuit anys després tot continua igual.

LODE-LOGSE-LOCE-LOE

            Diuen que per copsar el grau de desenvolupament d’un estat no cal que ens hi fixem en el seu PIB, en l’estructura dels seus sectors de producció ni fins i tot en les balances fiscals. A banda d’aquests aspectes econòmics, que per descomptat ens donen una informació molt valuosa, si volem conéixer de primera mà una societat no tenim més que fixar-nos i escarbar una mica com funciona el seu sistema educatiu.

            Doncs bé, qualsevol observador extern que es parés a analitzar el nostre sistema es meravellaria a l’observar els canvis que, en només 20 anys, ha experimentat. Ni més ni menys que quatre lleis d’educació. Així, l’any 1985 el PSOE va fer la LODE ( Llei Orgànica del dret a l’Educació) que intentava, per primera vegada, posar al dia l’ensenyament i eixir de l’endarreriment que patia el sistema educatiu, regit per l’encara llei franquista de 1970 i anomenada Llei General d’Educació LGE). Cinc anys després, la nova majoria socialista va impulsar una altra llei, la LOGSE. Aquesta aportarà un bon grapat d’innovacions que paga la pena comentar. Entre d’altres, va augmentar l’edat obligatòria fins als setze anys ( ja ho voldrien molts estats); descentralitzava el currículum, tot i cedint-ne a les Comunitats Autònomes al voltant d’un 40% ; apostava pel constructivisme, una de les darreres i més capdavanteres corrents d’ensenyament i, a més a més, proposava l’avaluació comprensiva, una de les innovacions més criticades i, al mateix temps, menys enteses. Aquesta llei, que il·lusionà una bona part del món educatiu, va tindre, entre altres, un problema fonamental: no va anar acompanyada d’una llei de finançament. El que va passar, com era d’esperar, va ser que una gran part de les innovacions que hi proposava no s’hi van poder portar a la pràctica.

            Bé, però com sempre passa en el món de la política, les majories acaben en minoria. La pujada del PP al poder va significar un nou canvi, i com ja és ben conegut per tots, a l’Estat espanyol cada vegada que hi ha un canvi de govern ha d’implicar un nou model educatiu. L’objectiu de tot ministre d’educació és fer una nova llei que porte el seu nom (recordem, entre altres, les lleis de Villar Palací., Maravall….). I així va ser com l’any 2003 el PP va impulsar la LOCE ( Llei Orgànica de Qualitat Educativa), una llei que tenia com a principal objectiu frenar, aigualir, i en última instància liquidar els avanços i innovacions que havia aportat la LOGSE. Entre altres, pretenia implantar una revàlida al finalitzar el batxillerat i portar a cap el famós Decret d’Humanitat de la ministra Pilar del Castillo, que tenia com a finalitat reduir el percentatge de currículum propi de cada Comunitat Autònoma, tot amb la intenció d’uniformitzar més el currículum. L’obsessió del nacionalisme espanyol ha estat, des de sempre, el d’assegurar-se que tot l’alumnat rebera, fos d’on fos, els mateixos continguts i fonamentalment els de Geografia i Història. Com que mai han volgut admetre la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat, no poden permetre que cada Comunitat Autònoma adeqüe el seu currículum a la seua realitat històrica, cultural, lingüística… L’altra dèria que sempre els ha preocupat molt ha estat el de l’adoctrinament religiós. I és que controlant els continguts lingüístics, històrics, geogràfics i, a sobre, inculcant l’adoctrinament religiós, han tingut controlat generacions i generacions de ciutadans fidels a una identitat determinada. Perquè, anem a veure, d’on dimonis ix tant anticatalanisme i antibasquisme? S’ho han preguntat alguna vegada? Doncs molt senzill, de la manipulació històrica i d’amagar sistemàticament, als llibres de text, la realitat plural de l’Estat. A generacions i generacions d’espanyols se’ls ha educat per a tindre una idea determinada de la realitat espanyola. Per què si no l’obsessió de tot nou govern en canviar la llei d’educació ? Doncs per això, per a fer-la d’acord amb els seus interessos.

            Ara, instal·lat de bell nou al poder, el PSOE vol implantar una nova llei educativa, la LOE (Llei Orgànica d’Educació), que congelarà, de moment, algunes de les propostes del PP. I dic de moment perquè quan la dreta torne a governar passarà més del mateix. El sistema educatiu espanyol continuarà com un pèndol, donant bandades d’ací cap allà. I és que mentre no s’hi consolide un model territorial d’Estat estable, un model federal on tots ens hi sentim còmodes, i que implique una reforma constitucional ampla i sense complexos, l’ensenyament continuarà el moviment pendodal del govern de torn. Mentre, els autèntics perjudicats són els alumnes i professors. L’alumnat perquè han patit, al llarg de la seua escolarització, els canvis educatius capritxosos producte d’uns polítics que només pensen en els seues interessos. I el professorat perquè no tenim temps de pair, reflexionar i portar a cap tantes reformes contradictòries i tants disbarats en tant poc temps.

            Els polítics de dretes, d’esquerres i de tots els colors, s’haurien de posar d’acord, una vegada per totes en quin model d’Estat volen, i en conseqüència pactar unes mínimes bases, una columna vertebral que guiara el sistema educatiu. L’alumnat, el professorat i la població en general els ho agrairíem Segurament, qui sap!, així aconseguiríem ser un Estat desenvolupat.

Alcoi, 13 de desembre del 2005

Publicat :

Al periòdic Ciudad de Alcoy 17-12-2005

A El Punt 25/31-12-2005