Vicent Luna i Sirera

Un 1 de maig  de  1917 naixia, al primer pis de la casa número 7 del carrer Sant Francesc d’Alcoi, Joan Valls i Jordà. Vés per on, justament la mateixa data en què arreu del món se celebra el dia internacional de la classe treballadora. I val a dir que aquest esperit de lluita social que caracteritza la festa del treball, acompanyà per sempre més el poeta alcoià. Valls fou al llarg de tota la seua vida això, un treballador de la paraula que sempre va estar al costat de les classes populars: “[…]¡Oh fraternals silencis que t’assetgen i et corben!/Amb ells cante la tasca de ton braç gegantí/i el meu clam s’encoratja a l’alba amb què matine/perquè treballe i sóc un alé al teu costat”, (Oda a l’home que treballa).

Enguany l’ajuntament d’Alcoi, l’Associació Amics de Joan Valls i altres entitats cíviques i culturals, estan celebrant l’Any Joan Valls. Tot un seguit d’actes, com edicions i presentacions de llibres, concerts, representacions teatrals, etcètera, omplin aquest any, que pretén homenatjar el poeta i donar a conèixer la seua obra.

L’IES Pare Vitòria d’Alcoi també ha volgut participar d’aquest homenatge, dedicant el número 27 de la seua revista, Eines, al poeta alcoià. Un monogràfic coordinat pel professors i escriptor Jordi Botella, i que es presentà a l’institut el passat 15 de novembre. L’acte fou presentat per Botella i el director Toni Gonzàlez. Alumnes, pares, professors i col·laboradors del monogràfic pogueren recollir un exemplar i, ensems, gaudir de dues exposicions,  una de Xavi Terol sobre el poeta, i una altra de Josep Durà sobre la Serra de Mariola. Un total de 13 articles formen aquest dossier, que reflexionen sobre la vida i obra del poeta de La cançó de Mariola. Hi col·laboren: Emili Rodríguez-Bernabeu, Manel Rodríguez-Castelló, Jordi Segura, Francesc Gisbert, Josep Lluís Santonja, Jordi Botella, Joan Borja i Sanz, Benjamín Francés Luna, Pep Jordà, Vicent Luna i Sirera, Joan Jordà i Sanchis, Esther Vizcarra i Fortuny i Lluís Alpera.

Ací teniu la meu col·laboració.

LA CANÇÓ DE MARIOLA o el paradís de Joan Valls

Per commemorar el naixement, “honorar la seua memòria i fomentar encara més la difusió de la seua obra literària entre les noves generacions”, l’Ajuntament d’Alcoi ha declarat institucionalment el 2017 com ANY DE L’ESCRIPTOR JOAN VALLS. Al llarg d’aquest any, i amb la col·laboració d’entitats culturals i cíviques de la ciutat, es portaran a cap tot un gran ventall d’activitats, unes  adreçades a la població escolar i d’altres al públic en general.

Com a ensenyant, però també com a lector de la seua obra, he volgut aportar el meu granet d’arena per dignificar i posar en valor un dels nostres poetes més reeixits del segle XX. Un escriptor que per fer allò que més li agradava, escriure, no ho va tindre gens fàcil en aquella llarga i fosca nit del franquisme. Primer per ser republicà, però també per escriure, ai!, en català. De la seua vasta obra hi ha un poemari, La cançó de Mariola, que personalment em crida més l’atenció per la força i sensibilitat amb la que Valls ens transmet tot un grapat de valors, tant necessaris en una societat com la nostra: atrafegada, individualista, urbana, materialista, d’identitat perplexa… El poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló, un dels que més ha aprofundit en la seua obra, ens diu que La cançó de Mariola és un “cant a la terra i a la gent, d’invitació a estimar les coses pròpies, d’actualització d’uns valors que avui sabem irrenunciables: l’amor a la pau, l’harmonia, el silenci, la quietud, la contemplació, la solidaritat, el misteri […], un poemari, setanta anys després, amb un “alt valor didàctic que podria omplir molts buits a les nostres escoles, a les nostres prestatgeries, a la nostra vida civil”.

I precisament per aquest “alt valor didàctic”, per contribuir a omplir les prestatgeries escolars i també per la gran quantitat de valors que transmet, he volgut enllestir un audiovisual sobre La cançó de Mariola. En primer lloc vaig fer una tria de poemes, cercant aquests valors adés esmentats. Tot seguit calia escriure un text que ho lligara tot plegat. Així, hi ha la veu d’una narradora que fa de fil conductor, contextualitzant els poemes de Joan Valls a la Serra de Mariola. Poemes llegits per una segona veu que simula el poeta i que s’intercalen de tant en tant. Aquesta és la faena que ja està acabada, ara caldrà que un tècnic de so faça les gravacions i un altre el muntatge de les imatges. Tot seguit, i en format article, en teniu un resum.

………………………

L’any 1947, set anys després de ser alliberat de la presó per ser republicà i pertànyer al Sindicat d’Escriptors i Artistes adscrit a la CNT, Joan Valls i Jordà va publicar el primer recull de poemes en català, La cançó de Mariola. Al llarg d’aquests set anys Valls va haver de partir les dures conseqüències de la postguerra, que durarien molts més anys, i l’exili interior com a escriptor en llengua catalana. Així doncs, tacat com a republicà i aïllat dels cercles literaris del cap i casal i de Barcelona, el poeta alcoià cercarà el seu propi univers poètic que identificarà, com ens diu Ferran Carbó, “amb una illa voltada de mar”, una illa que “expressa l’isolament, la solitud en el món que l’envolta i que sovint se li revela com advers”. Diu Valls en el seu poema L’illa solitària: “Enmig del ventijol, pels homes ignorada,/voltada d’un gran cercle de blava immensitat,/filla gris del silenci, s’aixeca en sol nimbada/l’illa humil i perduda en l’horitzó daurat[…]”. I Joan Valls, en aquell isolament interior, com tants altres  escriptors, artistes, pintors, músics, excursionistes, llauradors, ciclistes, boletaires, lletraferits i gent de tota mena, cercarà la seua particular font d’inspiració: la Serra de Mariola. Aquesta serra per al poeta esdevindrà una mena de refugi, lloc d’esbarjo, de recolliment. Per això  La cançó de Mariola és un cant al món de la natura, a la bellesa encisadora d’aquesta serra. Per a Rodríguez-Castelló en aquest poemari Joan Valls s’endinsa “en el terreny íntim” amb “la voluntat d’exaltar la pròpia terra i paisatge com a espai de la soledat, la reflexió i el vol poètic”.

El recull de poemes s’inicia amb Crida, una invocació inicial al gaudi de la contemplació de la natura: “[…]Veniu a mi, homes del camp,/veniu a mi si voleu,/De la Mariola vénen/aquestes cançons i al vent/vaguen cabdellant la viva/corranda dels ocell”. I en aquesta crida el poeta ens convida a descobrir la bellesa i misteris  d’aquesta serra, avui un dels Parcs Naturals més preuats que tenim, a escorcollar els seus racons, a beure de les seues cristal·lines fonts, a contemplar els barrancs i cims, a meravellar-nos amb les postes de sol, a embriagar-nos amb les flaires de coscolles, arboços, ullastres, llentiscles, aladerns, matapolls, estepes, mates, maquis i tota mena d’arbustos i arbrissons que caracteritzen la seua rica flora: ”Ací dalt, on tot és llum/i tot blau de cel en festa,/on vibra l’aura en les mates/de la salvatge foresta. /Ací dalt voldria jo,/una vesprada serena,/quan els núvols encotonen/com a joia l’alta cresta/i talla tires de brisa/la venablina oreneta,/i el sol, amb tristor de l’Àngelus,/té ferides de rosella./Ací dalt voldria jo/morir bevent-me una estrella/diluïda en un bes cèlic/i amb tòxics de ma quimera.”

Una serra, com diu la cançó popular i que tantes vegades hem cantat, “tota a florestes sí, tota a floretes no”.  I és que tota La cançó de Mariola traspua un missatge d’amor a la natura, i just ací serà  on Valls trobarà aquesta pau i harmonia. Mariola per a ell esdevindrà el seu particular paradís: “[…]Mariola és un matern/encís d’eterna fragància./Amb ella s’oblida el pes/de la gran cadena humana,/i sols un respir d’olor/en l’espígol o en la sàlvia/pot donar-me el paradís/menut d’un minut de gràcia[…]”. Un paradís que ho és també per a tots els amants de la natura, i en especial per a la gent que viu en les tres comarques que l’envolten, l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida. Per a la gent d’aquestes comarques, i el criteri del biòleg Josep Nebot és força reconegut, els límits del País de la Mariola estan clars: “per ponent, la depressió de Bocairent […] per llevant, la vall del riu d’Alcoi,[…] pel nord, la velleta d’Agres, amb el riu Clariano  a l’oest i el riu d’Agres a l’est” i a l’oest, justament a Banyeres, s’obrin dues valls que tanquen la comarca de l’Alcoià: la Vall de Biar (amb les serres de la Fontanella i d’Onil) i la Vall de Beneixama (amb la serra de la Solana). Mariola, doncs, arriba just al límit marcat pel Tractat d’Almisrà l’any 1244. Amb aquest Tractat, i la caiguda l’any següent de Biar, Jaume I donà per acabada la seua conquesta per terres de Xarq al-Àndalus. Així doncs, Mariola va esdevindre per l’oest terra de frontera amb el Regne de Castella.

I la gent d’aquest  País de la Mariola s’estima aquesta serra, i quan tenen una mica de temps lliure no dubten en anar-hi, perquè els guareix de tots els mals i els allibera del pes de la ciutat, del dur treball de cada dia, d’una vida estressada. Diu Valls en el seu poema “L’Ànima vola pels cims”: “L’ànima vola pels cims/feta esplai somniador./L’ànima està assedegada/d’aquest blau diví i sedós/de l’alba que, oferta, ens brinda/roses cèliques al front./He encontrat una amorosa/joia silvestre d’amor./L’ànima vola pels cims./Des de dalt albira el món:/vall negra d’homes de pressa/que fan un confús soroll”. És allí, envoltats de pinedes i coscollars, de cingleres i barrancs, allí perduts per sendes i camins  que retornem a la mare natura. I llavors afinem els sentits que sovint perdem a la ciutat, i som capaços de diferenciar l’harmoniós cant de la cadernera, el fugaç crit de la merla, o els precs del mussol al capvespre. I si seiem en un rocam i albirem l’horitzó, de vegades hi podem contemplar el vol ràpid de les cridaneres oronetes, o el planatge d’esparvers, falcons o fins i tot alguna àguila. I de les olors? Déu meu, no hi ha una serra més perfuma que la Mariola, tota ella és com un mocador perfumat: ”Pels cingles de Mariola/vaig igual que un pelegrí./Olc la ginesta, la sàlvia,/l’espígol i tot em diu/una rara melangia/de càntic esborradís/que grava en la pedra grisa/segles de calma. En el cim/l’àguila explora l’immens/amb son vol meditatiu./Pels cingles de Mariola vaig igual que un pelegrí./ Del meu gest de bruixot místic s’ha burlat un teuladí”.

Però des d’aquest rocam, o a sota d’un pi, a Mariola també hi podem escoltar el silenci, copsar la quietud, cercar la pau interior, deixar-nos portar  per les emocions del nostre cor. I això és el que Joan Valls cerca en La Cançó de Mariola: “la solitud lluminosa de bellesa assossegada”, “el silenci que és una estela de pregària”, “una vesprada serena quan els núvols encotonen”, “el murmuri de la brisa”, “la immensa llum del cimal”, “una calma pensativa”. I aquest silenci, quietud, contemplació, aquest escoltar el què ens diuen els batecs del cor de la Mariola, tot plegat i “amb respir d’aire puríssim”. Joan Valls, com un nàufrag en una illa,  coneixia pam a pam aquesta serra que el tenia encisat. I la coneixia en totes quatre estacions. I és que Mariola, que gaudeix d’un clima típicament mediterrani, es vesteix al llarg de l’any amb els quatre vestits estacionals.

Per a la primavera Mariola ens té reservat el seu millor vestit, i tota ella esclata amb tots els colors del verd, tota una farmàcia botànica amb més de mil dues-centes  espècies, algunes d’elles endèmiques de la pròpia serra. Llavors és  allí on “riuen en or i vori el lliri i la margarida”, “on té la flor del romer son aroma més fragant”, on “olem la ginesta, la sàlvia l’espígol”, “les mates aromàtiques” ,les “flairances del bon romer” i “el munt de roselles vives del capvespre”. Mariola primaveral és com una “viva corranda dels ocells” que “crispen  de vidre l’ombria”, que “broden d’argent la blava serenitat”, com els “refilets del rossinyol”. Mariola en primavera, tota ella és, com “la immensa llum del cimal en la petita corol·la d’una flor”.

I si Mariola esclata en colors en primavera, a l’estiu s’inflama “amb aqueixa llum pensívola” i ens cega amb tanta lluminositat. I és que com diu el refrany popular “a l’estiu, tota cuca viu”. És llavors quan “la lleugera oreneta fa rúbriques al blau” i  “el violí de la brisa crispa el càntic dels ocells” i quan escoltem les “burletes granotes des del fons del toll”. Les vesprades d’estiu a Mariola són llargues i caloroses i si bufa una mica de ponent són xafogoses. I els dies que no es mou ni un bri d’aire, si seiem a sota d’un pi escoltarem les cridaneres xitxarres que canten i canten fins rebentar, i veurem les sargantanes prenent el sol, o aquell “fardatxo escapadís que sota un timó s’ha amagat” […] i en la seua cua “tot el solell s’ha nacrat”. Però, i per la nit? Oh quina meravella, les nits d’estiu al cor de la Mariola són úniques. Ens podem deixar portar pel cant dels grills, del caro, del mussol o l’òliba, o també mirar el cel on  “les estrelles llueixen damunt els cims com agulles” i el Camí de Sant Jaume guia els nostres somnis.

“Al juny, la falç al puny”, diu un altre refrany. I és que en aquest mes els camps de cereals de Mariola, blat, ordi, civada… estan a punt per a segar-se. Entre juny i juliol els masovers de Mariola es dedicaven a segar els seus bancals de cereals i en l’era que tenien al mas feien la batuda: “Trill joiós de juliol/bat la daurada gavella/i la palla és un tresor/encatifat damunt l’era./La cobla del llaurador/és un ritme de peresa./Aigua de cànter de fang/a cada moment l’ofega/i hi ha un brunzir de vespers/en la ferrada parella./Quina fecunda suor!/Quina olor d’aspra rosella!/Trill joiós de juliol/ressona a l’esplai de l’era.”

Sens dubte l’agricultura, i també la ramaderia, han estat els dos aprofitaments més importants, i el mas la cèl·lula bàsica i tradicional de les explotacions agràries. Repartits per tota la serra de Mariola en l’actualitat hi ha més de trenta masos. Són coneguts, per citar-ne alguns, el Mas dels Capellans, el de Llopis, el Mas Nou, el del Racó Llobet, el de les Torretes, o el Mas Ulls de Canals. Joan Valls en la seua Cançó de Mariola va voler dedicar un dels seus poemes a les Maseres de Mariola: “Maseres de Mariola,/mosses del mà llunyedà,/balleu al so de guitarra/que el camperol va tocant/aires antics del fandango/que a Barxell nasqué fragant/amb ritmes de la guitarra/i el tabalet redoblat.[…]

I després de tot un estiu sec Mariola està assedegada, però a finals d’agost comencen les tronades, les primeres pluges que els boletaires esperen en candeleta, doncs poden ser el presagi d’un bon any d’esclata-sangs. En canvi, aquestes tronades des de sempre han preocupat els llauradors, doncs sovint fan malbé les collites. L’església va saber buscar uns sants per protegir-los. Són els Sants de la Pedra, Abdó i Senén, l’un té unes espigues de blat i l’altre un sanglot de raïm. Al Camp de Mirra en celebren la festivitat junt amb la de sant Bartomeu, allí tenen un refrany que diu: “si plou per Sant Bartomeu, bona tardor tindreu”. I és llavors quan a Mariola “els núvols formen una ronda negra, endolant la viva claredat immensa”, la “boira al cim (porta) crespó de dol” i de mica en mica “les sendes s’omplin de groga fullaraca seca”. Amb les tronades Mariola ens plora. I és que  l’aigua és una de les grans riqueses d’aquesta serra. Si hem dit que la seua superfície és com un gran mocador perfumat, a sota és un gran dipòsit d’aigua, un immens aqüífer. Aquestes bosses d’aigua poden mantenir-se ocultes, però sovint afloren a la superfícies donant lloc a fonts i brolladors, ullals, rierols…. Així tenim la Font de Mariola, Mont-Blanc, La Cova, La Font Freda, El Sumadoret, El Xorrador, la Coveta, El Sapo, la Boronà, Font del Pouet, Font de l’Heura… Les aigües de Mariola aporten aigua a la conca de quatre rius: al sud el riu d’Alcoi o Serpis que es forma al terme de la capital de l’Alcoià, al nord el riu d’Agres que travessa la seua Valleta, al nord-oest el Clariano, afluent del riu d’Albaida, i per últim el riu Vinalopó que naix al cor de Mariola. El Vinalopó, aquesta “sargantana d’aigua” a la que es refereix Estellés, fa anys va ser un riu fabril, com també ho fou el Serpis. Aquesta Mariola de mil i una fonts, on tots alguna vegada hem anat a banyar-se en un toll,  també encisà el poeta alcoià: “Riuet verdiblau, riuet/que llisca en la pedra blanca/la cançó dels meus deliris/d’anhels cèlics turmentada./Allí, feta un argent viu,/la lluna desmadeixada/el fervor esperançat/del meu romanç de maragda[…]”

Tot i que el clima d’ara no té res a veure amb el que s’hi donà entre la meitat del segle XIV fins la meitat del  XIX, coneguda com la “petita edat de gel, la veritat és que al  cim de la Mariola  neva quasi tots els anys. Al Montcabrer, amb els seues 1.390 metres, l’aire és més fred que a la resta del parc i és més probable que els flocs de neu arriben a terra sense desfer-se. Per això aquestes nevades poden romandre a les serralades de Mariola quasi una setmana. I és llavors que aquest blanc i angelical mannà, de mica en mica va fent saó i omplint la panxa de Mariola. Testimoni d’aquella etapa, i repartides arreu del Parc Natural, hi ha un bon grapat de caves o neveres inventariades pels historiadors Jorge Cruz i Josep Maria Segura. La cava Gran d’Agres, més coneguda com la Cava Arquejada, s’ha convertit en tota una icona de Mariola. Joan Vall, en la seua Cançoneta enamorada ens parla dels hiverns a Mariola: ”[…]Ara, quin desfici/d’huracans i neus/em priven de vore’t/al pinar espés!/El llop hivernenc/de fred em mossega./El paisatge plora/amb gris inclemència./La neu ha cobert/petits vereqüets,/dels que per amar-te/jo a soles conec[…].

Però l’amor no entén d’estacions ni tampoc de riqueses. No, l’amor ve quan ve i amb la persona més inesperada. I efectivament és així, de sobte arriba algú i li dóna per canviar la teua vida, per fer-la un xic menys complicada i una mica més senzilla.  A poc a poc, dia rere dia et fa entendre  que el millor encara està per arribar. I quanta gent ha trobat aquest amor en aquesta serra, en una acampada, excursió, passeig o en la festa d’algun dels seus pobles? Joan Valls, com hem dit adés, el trobà en la persona de la seua estimada Roser Colomer. De fet, una part important de pomes d’aquesta Cançó de Mariola estan dedicats a la seua estimada, com aquet Goig del camperol: “Ben solejada la pell/i cantant la cobla vella,/amb l’alfàbrega a l’orella/i al trau un encés clavell,/jo, llaurador de Barxell, /fins ací pique la sola./El meu sospir d’allí em vola,/puig que els diumenges m’espera/la més bella masovera/de la Serra de Mariola”.

I és que aquesta Mariola, d’origen iber, llatí, àrab o català i que ja hi figura en la documentació de la Carta Pobla de Bocairent i Agres de 1256, és la joia de la corona de tots els pobles d’aquestes tres comarques que l’envolten. El País de la Mariola, la zona sud de les Comarques Centrals Valencianes, ha estat i és el motor fabril del País Valencià, el cor del país fidel a les seues tradicions  i que, malgrat tants anys de persecució i de tota mena d’entrebancs, encara continua parlant la llengua dels fundadors d’aquell regne: el “català de tots” com diria l’escriptor Enric Valor, el “bell catalanesc del món” ens recordaria el cronista Ramon Muntaner. El País de Mariola, als peus d’aquest “matern encís d’eterna fragància”, i malgrat els foscos i sibil·lins projectes de desarrelament que com una taca d’oli s’estenen arreu, resisteix. Així ens ho  recorda el poeta de Burjassot “Aquest és el país que avança/des de la il·luminada frontera.[…] Oh guerrillera Mariola verda!/Amb els genolls clavats a terra, et pregue.[…]Pregue per tu, perquè vigiles sempre,/perquè assegures un futur claríssim,/un dur combat, una dura victòria,/el clar fusell, l’espasa il·luminada./I pregue més: et pregue pels teus fills./Preserva, tu, aquesta raça indòmita,/aquest futur de gegants i senyeres![…]”.

En la perfumada Mariola Joan Valls trobà el seu particular paradís, i ens regalà La cançó de Mariola, un cant d’amor a la natura, una crida on “la pau del paisatge/esbrina l’ànima de sentiment: emoció sense fi/que penetrant dolçament obre un misteri de llum/al pentagrama quiet”. Sí, allí en la Mariola trobà el seu particular paradís, allí “On té la flor del romer/son aroma més fragant;/en l’ondulada carena/de l’horitzó gris i blau;/on volen els soliguers/i va el pacífic ramat/de les calmoses ovelles/les esquelletes sonant;/on els murs d’un vell castell/heura d’oblit tenen ja/i fan niu les orenetes/als merlets arruïnats;/junt al cim de Montcabrer/que s’irisa wagnerià,/allí voldria en la mort/eternament descansar.”

Vicent Luna i Sirera

Alcoi, octubre 2016

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!