Moltes coses haurien de canviar els actuals partits d’esquerra valencians, fonamentalment en l’estratègia, si volen impedir, com diria Alcaraz, que el PP persevere en el seu model que tants èxits li està donant.
Hom pensava que per la importància i actualitat de la temàtica del llibre, així com per la rellevància de l’autor, la sala estaria a vessar. Res d’això. Tret del diputat alcoià a les Corts Valencianes per EU, Lluís Torró, cap més representant polític local. És una pena, doncs les reflexions que aquest professor de Dret constitucional, ex regidor de Cultura de l’ajuntament d’Alacant i ex diputat a les Corts Generals són força interessants. Alcaraz des de la seua experiència política, que no és poca, i des de l’actual independència , ja que no milita a cap partit, no s’ha mossegat la llengua i ha reflexionat sense embuts sobre la realitat política valenciana. No haguera estat gens malament que alguns dels actuals regidors a l’ajuntament d’Alcoi feren acte de presència en l’esmentada presentació. Els puc ben assegurar que la lectura d’aquest llibre els hi donarà moltes pistes per dissenyar la propera campanya electoral i intentar fer fora el PP de l’alcaldia de la ciutat. Aquesta absència em fa pensar que hom té la frustrant sensació que la crisi no solament és econòmica, més aviat també és ideològica, d’idees, de líders…
L’autor d’aquest “pamflet sobre política valenciana” comença deixant clar quina és la seua opinió sobre els actuals partits d’esquerra parlamentaris. Així, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) diu que “ s’ha quedat sense un discurs articulat i identificat pels seus electors”, del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) que “ està en una situació millor que en altres moments (…) però no acaba de sentir-se totalment a gust amb la seua ubicació en l’esquerra”, Per altra banda, a Iniciativa del Poble Valencià (IPV) “ se li plantegen dos interrogants (…) tancar l’arxiu de dimonis familiars “ i decidir si manté “ la relació actual amb el Bloc”. I darrerament la seua opinió sobre el partit majoritari de l’esquerra valenciana és que “el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) ha aconseguit presentar-se davant la societat valenciana com el millor aliat estratègic del PP en la recerca de la certesa que es tradueix en vots per a la dreta”. Tenint en compte aquesta realitat Manuel Alcaraz rebla el clau afirmant que “… el gran problema de l’esquerra valenciana, per damunt de qualsevol altre, és la seua incapacitat per apendre”
Efectivament, sembla que l’esquerra no aprén de les derrotes. I una de les conclusions d’aquestes derrotes és que separats no és possible guanyar al PP. Si a la dispersió de tants partits li afegim la injusta barrera del 5%, arriben a la conclusió que és necessari i inajornable apostar per l’interés comú i deixar de banda el de partit. El PP se n’ha aprofitat d’aquesta trista realitat i ha anat portant endavant la seua política. Una política basada en quatre pilars fonamentals: la construcció especulativa, els grans esdeveniments, el control dels mitjans de comunicació i un artificial valencianisme basat en la hipòcrita i demagògica crítica al Govern central del president Zapatero. Mentre els partits anomenats d’esquerra es perden donant voltes a les essències ideològiques o multiplicant-se en famílies cercant el poder, el PP s’ha centrat a crear riquesa desenvolupant un model urbanístic especulatiu. Un model amb grans dosis de corrupció, tràfic d’influències, suborns, pagament en diners negre, destrucció del territori etc, etc, sí tot això i molt més , però que la gran majoria dels valencians i valencianes veuen com a mals menors , doncs al cap i a la fi és un model que genera beneficis. O és que els partits de l’esquerra ofereixen una nítida alternativa al model econòmic del PP? Segons Alcaraz no, el mateix PSPV “ … ha estat absolutament incapaç, en els anys de l’acceleració especuladora, de mantenir-se incontaminat del mateixos problemes que ha pretès impulsar el PP” Així doncs, davant aquesta crisi “… una multitud de petits i mitjans empresaris, treballadors autònoms i treballadors assalariats angoixats i delerosos que necessiten, de bona fe, prolongar les situacions viscudes que els donaren prosperitat i deutes “ tornaran a votar en les properes eleccions al PP. Un partit que malgrat tots els casos de corrupció continua sent, per a la majoria dels valencians i valencianes, el partit que genera riquesa, que és capaç de portar al Papa, convertir València en un circuit de fórmula 1, treure la gent al carrer per reivindicar l’aigua que necessitem. Un partit que, quan li interessa, s’embolcalla amb la senyera i és capaç de fer nàixer els sentiments identitaris valencians, per després atacar i criticar el Govern central que ens tracta tant malament. El PP tot això ho sap fer molt bé i perquè tot continue igual, a sobre, té al seu servei un fum de periodistes, empresaris, intel·lectuals, esportistes, directius… que mengen del pessebre i que dia a dia malden per reproduir aquest model.
Que la societat valenciana, i espanyola, està en crisi és una realitat inqüestionable, però també és veritat, si tenim en compte les enquestes d’opinió, que el PP no ho està . El PP instrumentalitzant el moment de crisi econòmica actual comença a acaronar un nou èxit. Moltes coses haurien de canviar, fonamentalment en l’estratègia, els actuals partits d’esquerra valencians si volen impedir, com diria Alcaraz, que el PP persevere en el seu model que tants èxits li està donant. Personalment ho veig molt negre i estic d’acord amb l’autor del llibre que l’esquerra valenciana és incapaç d’aprendre dels seus propis errors. Per tot això, i si s’hagués de fer una segona edició del llibre d’Alcaraz, proposaria, ja que estaria més encertat “ De la crisi a un nou èxit”.
Tot i així, i aquesta és la principal crítica que personalment li faig a l’autor del llibre, alguns pensem que el problema no rau en la manca d’unió de l’esquerra, sinó més aïnes en la maca d’unió dels partits nacionalistes valencians enfront dels partits nacionalistes espanyols. Però això, amics i amigues, encara està molt més verd.
Vicent Luna i Sirera
Alcoi, 19-06-2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Podrien ser com les del PP a la C.A. de Múrcia, on guanyen a les esquerres per golejada i qué no són altres que una major confiança en la coherència alhora del manteniment de les possibilitats i creació de riquesa, junt una major austeritat en la gestió pública, amb un nivell sostenible de serveis socials basics sense gaires malbarataments de cabdals públics respecte les esquerres.
Però que al País Valencià no semblen tant clares donada la gestió dels governs valencians tant socialistes com populars, més aviat sembla una conjunció empírica valenciana de la dita ‘no canvies sendes velles per novelles més dolentes’ i de la castellana ‘vale màs lo malo conocido, que lo bueno por conocer’. I amb el fet nacionalista valencià, es a dir, que la regió murciana no està amenaçada pels governs o ciutadans de cap altra semblant, en canvi el Païs Valencià viu sota la síndrome de l’amanaça política catalana i dels governs intervencionistes Principatins i els catalans del nord.
I el fet de la desconfiança amb els polítics i la política en general i de que els seus canvis al País Valencià sempre seràn per a pitjor i beneficis aliens, quan major pressió i intervenció política de les administracions de l’Estat en la direcció econòmica pitjor per la ciutadania que són els que sempre acaben pagaran el plats trencats dels seus erros i despropòsits.
I amb aquest sentit l’esquerra encara sembla més intervencionista i amb major pressió per part de l’Estat i externa de interessos aliens als valencians.
Abans de res, admetre que no he llegit el llibre d’en Manuel Alcaraz i per tant l’única refència que conec, n’és la vostra senyor Vicent. De tota manera també ho he de dir, el motiu d’aquest comentari no n’és cap altre, sinó algunes de les valoracions que heu fet del seu pamflet sobre política valenciana.
Estic d’acord en la inajornable aposta per l’interes comú i deixar de banda el partit o partits, organitzacions que a hores d’ara, no amaguen gensles essències que els caracteritzen, verticalitat en l’organització i qui no estiga d’acord, no va en la llista. Allò de la barrera del cinc per cent resulta per mi, una questió anecdòtica. Redundància en el problema de fons, un règim oligàrquic on tot està decidit d’avant ma, o si preferiu una metàfora, una manilla on les cartes són marcades.
No arribe a veure cap confrontació ideològica a la recerca de teories socials que promoguen millors resultats en l’organització de la nostra societat. Ningú no pot dir el mateix d’aquelles picabaralles que a dreta i esquerra pugnen per assolir millors posicions a l’hora d’assaltar direccions. Direccions que al cap i al fi, pengen d’entitats financeres, també sota el control polític oligàrquic que maldem per denunciar-hi.
Us mostreu d’acord amb l’autor del llibre en que l’esquerra valenciana és incapaç d’aprendre dels seus propis errors. Vull fer-li una crida a la reflexió, senyor Vicent, pot ningú passar-se trenta anys sense aprendre a corregir errors contraris als seus interessos? La resposta és clara, no, rotundament no i això ho sap perfectament el senyor Alcaraz professor de Dret Constitucional. Per tant, aquest no afiliat en l’actualitat a cap partit polític, no denuncia cap motiu contrari als interessos del poble, que en són l’arrel del problema, ans vol instruir-nos en el descabdellament d’una troca perfectament ordida.
La troca Consntitucional espanyola estableix les bases gràcies a les quals, aquells partits delerosos de poder polític després d’una llarga dictadura, i un poder esgotat i anacrònic pactaren tot foten-se de la llibertat política que ens pertocava a la ciutadania. Només així han pogut tancar el cercle viciós indicador de tirania, tot concentrant en el poder executiu, el legislatiu-parlamentari i judicial. No, la política espanyola no és democràtica per molt que s’anomene; És pura i dura corrupció des de els estaments bàsics de l’administració local fins a les Corts parlamentaries on roman segrestada la llibertat de vot sota l’eufemisme de disciplina. Desenganyés senyor Vicent, a Espanya no hi ha llibertat política car només hi ha partitocràcia i per tant marxandatge i corrupció lógica.
En tot aquest merder la manca d’unió entre tots els partits nacionalistes valencians com catalans i illencs de dreta o esquerra no indica altra cosa que la lluita per les engrunes que tota maquinària ben greixada deixa anar-hi en profit dels corifeus. Primer perquè la nació al sud del pirineus és el conjunt de tots el territoris dels catalanoparlants i no les diferents autonòmies per on s’escampen i segon, perquè en el marc Europeu de desenvolupament els termes dretes o esquerres resulten quelcom noucentista i mancat de realitat.