L’Alba de Valor

LA FRASE: “És una autèntica inquisició lingüística que no ens agrada gens al PP ni als centres educatius” (Beatriz Gascó, portaveu popular d’Educació a les Corts Valencianes, Diari la Veu, 13-08-2019). En ple mes d’agost, i això que encara no ha començat el nou curs escolar, el PP ha tornat a traure a passejar el fantasma de la llengua. Han estat els darrers quatre anys tirant foc pels queixals, intentant desgastar i cremar el conseller Marzà, la “bèstia negra” per als partits nacionalistes espanyols de dretes: PP, Cs i Vox. Però com que no ho han aconseguit, ara tornen de nou amb declaracions que clamen el cel. S’ha de tindre la cara molt dura per acusar el conseller d’inquisidor, ells que són precisament hereus de dictadors, mafiosos, corruptes, lladres i tota la pesca. El que no ha dit aquesta senyora és que, efectivament, la nostra llengua ha patit al llarg dels segles una autèntica inquisició espanyolista, portada a cap per reis, regines, vàlids, corregidors, governadors, dictadors, militars, ministres, presidents suposadament demòcrates, directors generals, inspectors…, tots obsessionats en fer desaparèixer el català. I no ho han aconseguit!. Ara, quan la nostra llengua comença tímidament a reviscolar, a guanyar espais escolars i socials, quan comença a competir en un món cada vegada més plurilingüe, els hereus de tots aquests veritables inquisidors no ho poden suportar. I amb la falsa excusa del suposat “dret a escollir la llengua” per part de pares i mares, el PP cerca el suport dels seues amiguets, fonamentalment el d’algunes escoles concertades i privades que mai han fet res per la nostra llengua, que l’administració no els ha exigit mai el compliment de la LUEV i que han viscut molt còmodament sense implementar l’ensenyament del català a les seues aules. Aquesta gent seguiran atiant el foc lingüístic, alimentant l’odi i sembrant mentides, però la immensa majoria de la societat valenciana no els farà cas. Els valencians i valencianes n’estem farts d’aquest inventat conflicte, ja en tenim prou d’aquest color. El valencià és llengua oficial al País Valencià i per tant tots els ciutadans que viuen al nostre territori han de, com a mínim, entendre’l. Els treballadors de l’administració pública, a més d’entendre’l, també l’han de parlar i escriure amb normalitat. I perquè açò siga possible el sistema educatiu  ha de garantir que l’alumnat siga competent en la nostra llengua, entre altres. I precisament açò és el que intenta el conseller Vicent Marzà, posar ordre a un sistema educatiu que en l’actualitat no ho garanteix. Sabeu el que en realitat els preocupa a aquests partits, on està el moll de l´os? Mireu, la identitat de les persones, com tantes altres coses, es fa i es refà al llarg de la vida i la llengua és un dels trets més fonamentals. Els veritables inquisidors, aquells que estan alerta com uns mesells perquè no perillen “las esencias patrias”, són els Cantó, Bonig i companyia .El PP, Cs i Vox són els guardians de la identitat espanyola, la resta, per a ells, són identitats menors que cal tenir-les ben controlades. Per això volen un valencià de museu, a dintre d’una vitrina, un “valenciano bien entendido”.

LA IMATGE. Des de l’Alt de Guisop, un grup de valorians celebrant l’Alba de Valor (Foto de Francesc Verd). I enguany han tornat a pujar a l’Alt de Guisop, allí a la Serra del Maigmó. L’activitat, anomenada l’Alba de Valor, és una iniciativa del col·lectiu Gent de Valor. Pujar a aquest cim per veure l’eixida del sol, just el mateix dia que va nàixer l’escriptor de Castalla. Un petit homenatge a l’autor de les Rondalles Valencianes. Jo enguany no he pogut anar-hi, però m’he permés la gosadia d’escriure aquests versos, que dedique a tots els valorians que, a trenc d’alba, somnien un país nostre:

L’Alba de Valor//La data per tots és ben coneguda:/matinada del vint-i-dos d’agost./Uns eixiran de l‘Esplanada de Petrer,/d’altres des de la Creu de Castalla/i encara uns altres ves a saber d’on:/una processó de lectors, mestres,/lletraferits, tots valorians de mena,/que com lluernes en la nit d’estiu/van, a les palpentes, serra amunt.//Entre carrascars, pinars i ginebrars,/pel país de Cassana i Planisses/tot cercant el cim de l’Alt de Guisop./Un petit paradís entre comarques,/l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alcoià,/un balcó del Maigmó, territori valorià/entre Castalla, Agost, Tibi i Petrer.//A les fosques hi ha qui reconeix veus,/la sorpresa després, en fer-se de dia./Des del cim estant, i tots plegats,/els valorians, dempeus o asseguts/i mirant vers l’orient, van copsant/les primeres clarors, i a trenc d’alba/contemplen com va llevant-se el sol./És llavors, que entre muixerangues,/cançons, poemes, escrits i parlaments,/que s’homenatja l’escriptor de Castalla,/en el natalici de l’autor de les Rondalles./I es fan brindis amb cava i herberet/i a cadascú se’ls hi apareixen animetes,/dimonis banyuts, ferrers, frares i velletes,/envejosos, gegants, pollastres, Nabet,/valents prínceps, patges, serenos i Peret./I per compensar l’estiuenca matinada,/ que a tots i a totes ha obert la gana,/els valorians amicalment esmorzaran:/xarrant, compartint projectes, recordant/aquell caçador de pèl i de paraules/i somniant que un altre país és possible:/lliure, amb dignitat, com l’Alba de Valor.//

 LA XIFRA. “393 valenciana van morir als camps de Mauthausen-Gusen” (Diari la Veu, 9-08.2019). Tot i que la xifra és encara provisional, el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha publicat el llistat de valencians i valencianes que van morir, entre els anys 1940-1945, en aquest camp d’extermini. Pel que respecta a tot l’estat, sembla que supera la xifra de 4.427. Cada vegada que sent la paraula Mauthausen em ve a la memòria l’alcoià Paco Aura, supervivent d’aquest mateix camp i que faltà en novembre de l’any passat. I recorde aquell 13 de maig del 2008 que vingué al nostre institut, al Pare Arques, a contar-los la vida als nostres alumnes. Una vida de pedra picada, farcida de vicissituds de tot tipus que impressionà a l’alumnat. Al pati del centre, per recordar la seua visita i el seu exemple, plantàrem un Ginkgo biloba, l’arbre supervivent d’Hiroshima, un tipus d’arbre que és tot un símbol d’esperança, com ho ha esdevingut Paco Aura. Aquests quatre versos són el meu petit record:

Una aura de serenitat/ De ben jove defensant la República/però va vindre l’exili després,/una ignomínia, vergonya bèl·lica/deportat a Mauthausen com un pres.//Quina persecució diabòlica/aquells camps d’extermini fets exprés,/maleït Füher, quimera germànica/d’aquella bogeria hem aprés!//Supervivent d’aquell silenci injust/d’aquell aborronador holocaust,/ets com un pont entre la nit i el dia/com una llum que a tot arreu irradia./Un exemple de lluita i dignitat,/t’envolta una aura de serenitat.//

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *