Vicent Luna i Sirera

Porte uns dies que no puc dormir massa bé i em passe les nits llegint i rimant versos. No sé si és degut a aquestes nits quasi ja primaverals o a aquesta màrfega que demana un canvi.

No, aquesta nit he de dormir i procurar descansar, doncs m’esperen uns dies de cavalcada. La veritat és que no m’acostume a deixar, encara que per uns dies, aquesta dolça Xàtiva i les seues nits:

“[…] La carn vol car. Ajagut a terra, nuu, com tu, de

cara al cel, et temptava una cuixa amb la punta dels

dits, el grapat de safrà del sexe, em besaves com

d’amagat, ens preníem les mans i tornàvem a

amar-nos,[…]

amor!”

 Porte uns dies que no puc dormir massa bé i em passe les nits llegint i rimant versos. No sé si és degut a aquestes nits quasi ja primaverals o a aquesta màrfega que demana un canvi. No, aquesta nit he de dormir i procurar descansar, doncs m’esperen uns dies de cavalcada. Demà a hora prima he d’estar preparat i ho he de tindre tot enllestit .La veritat és que no m’acostume a deixar, encara que per uns dies, aquesta dolça Xàtiva i les seues nits:

 

“[…] La carn vol car. Ajagut a terra, nuu, com tu, de

cara al cel, et temptava una cuixa amb la punta dels

dits, el grapat de safrà del sexe, em besaves com

d’amagat, ens preníem les mans i tornàvem a

amar-nos,[…]

amor!”(1).

 

 

T’espera tot el meu amor, l’afany de sembrar i collir.

 

Fa uns dies que el meu rei, el beneït Jaume I, va rebre un missatger de l’infant Alfons de Castella, pregant-li que vaja a trobar-se amb ell a Almisrà. La veritat és que no li va fer massa gràcia, “ens feia tort” digué, això d’haver de deixar Xàtiva. S’estima molt aquesta ciutat, tant o més que la Balànsiya que fa vuit anys conquerí, encara recorde les seues paraules:

 

“[…] Molt recorde el moment que vaig descavalcar

a la rambla i em vaig agenollar i havent-te mirat

i havent mirat el cel, em vaig vinclar a la

terra i la vaig besar, humilment en silenci.

Fou una besada casta, però també fou una besada

furiosa i les meues mans varen escarbotar la

terra i la varen pujar als meus llavis[…] ”(2).

 

I és que aquests castellans, que mai no en tenen prou, ocuparen fa unes setmanes Énguera i Moixent, dos pobles de la pertinença de Xàtiva. El meu rei, que ja coneix molt bé com les gasta el seu gendre, en resposta a aquest desafiament prengué Villena, Saix, Cabdet i Bugarra. La qüestió és que sembla que aquestes desavinences entre rei i infant volen llimar-les en un encontre a Almisrà, allí on està la frontera entre ambdós regnes.

El dia comença a clarejar i ja puc sentir l’atrafegament dels criats i el moviment del bestiar. A contra cor he hagut de deixar l’amada que tant m’estime:

 

“[…] Vine, t’esperen els meus ulls,

també la meua soledat,

el meu treball, les meues mans

que es cansen massa sense tu,

t’espera tot el meu amor, l’afany de sembrar i collir,

de la llavor que es perd contenta,

vine![…]”(3)

 

Tot preparat: els cavalls, les mules, ases i carretes per encetar el camí que ens portarà a l’encontre. A la host hem deixat uns dos-cents cavallers, i els homes d’a peu que hi eren, perquè estiga ben protegida. A més d’una part de la seua estreta companyia, el rei ha volgut ser acompanyat per Guillem de Montcada, el mestre de l’Hospital, Eixemén Péreç d’Arenós i en Carroç i jo mateix, Guillem. El meu senyor em vol sempre al seu costat i no he de perdre detall de les coses que em conta i que he d’escriure.

 

 

Grapat de fang d’on brotava la flor.

 

A poc a poc anem deixant les terres planes de Xàtiva i ens preparem per pujar la Serra Grossa, serralada que discorre paral·lelament entre el riu de Montesa i el d’Ontinyent. Els cavalls, i també nosaltres, comencen a notar el cansament del viatge i ens cal descansar. El lloc escollit és a l’Alqueria de les Olles, un llogaret que està situat sobre una zona elevada dins de la plana del terme, on és evident l’empremta sarraïna, els seus cultius, l’artesania del vidre i del fang:

 

“Causa central, causa de pins, de pàmpols,

causat de llum, de penombroses pomes,

al cim del port com al cim de la vida,

al cim del port com al cim de l’amor!

Els capaltards, els migdies, la vida

trancorre en pau i guerra il·luminada

entre el metall barallat amb la brisa,

entre el metall de la convocatòria!”(4).

 

Aquesta parada m’ha sabut a glòria. La gent d’aquesta alqueria ens ha obert les portes de les seues cases. Hem pogut refrescar-nos i donar a beure els animals. Mentre descansava, ajagut al terra, m’he quedat bocabadat contemplant el treball d’un terrissaire:

 

“Grapat de fang d’on brotava la flor

rabent del got, del pitxer o del plat;

grapat de fang pregon, originari,

vertiginós grapat d’argila tendra

des d’on les mans habilidoses trauen

roses, gesmils, les flors de l’escudella,

multiplicant com davantals alegres

els cossiols, les cassoles domèstiques,

plats i perols, l’àmfora decisiva,

perfecció del plat de l’ensalada.”(5).

 

 

Una escalfor, una sentor de pins.

 

És l’hora de continuar el viatge, i a mesura que ens allunyem de l’alqueria va descendint l’altitud. Creuem el riu d’Ontinyent i ens dirigim a una altra alqueria on, segurament, serà el lloc on dinarem. El camí per on anem, i els seus voltants, està prou transitat i ens hi trobem gent de tota classe i condició: llauradors treballant els seus camps, comerciants que van a fer mercat a Xàtiva i algun que altre artesà a la recerca de feina. El rei i els seus consellers van tot el viatge parlant de l’encontre que tindran amb Alfons. No paren de fer cabòries sobre quines seran ara les intencions que tindrà l’infant. Jo intente gaudir del paisatge i omplir-me d’aquesta incipient primavera: camps d’albercoquers, vinyes, oliveres i sobretot dels florits ametlers. Al fons, no massa lluny, ja podem veure cinc o sis alqueries: Cayren, Zihueva, Pursonex, Afif… Nosaltres ens dirigim a l’Alqueria d’Ayello  on, com us he dit, pararem a dinar. No és la primera vegada que hi he estat, recorde

 

“[…] al capaltard el ramat de teulades,

al capaltard un amor de floretes.

Recorde pins, evoque una masia” […]”(6).

 

“Cremant secà de pins, massa quiets,

una escalfor, una sentor de pins,

de garrofers i de pedres que cremen.

No has vist l’aljub i entres a la masia:

t’han oferit un got d’aigua en un

platet de flors que recordes encara.

Ho has agraït, i has tornat al camí”(7)

 

 

Plets fronterers […] les fronteres batallen

 

El dinar ha estat més aviat lleuger, no ens convé menjar massa, doncs encara ens hi queda un bon trajecte fins on passarem la nit. El rei en Jaume vol que ho fem al castell hisn Untinyân. Si tot va bé arribarem al capaltard, en llum suficient per acomodar-nos. Ontinyent és una altra cosa, res a veure amb les alqueries per on hem passat. Algunes d’aquestes terres, des de l’eixida de Xàtiva fins a Almisrà, el nostre destí, han estat conquerides pel meu senyor fa molt poc temps, però algunes de les seues alqueries i pobles encara són controlades pels musulmans. És per això que hi veiem famílies senceres de sarraïns. Molts d’ells han preferit quedar-se, altres han marxat o marxaran aviat. El rei, si es queden ací, els ha promés que es respectaran les seues creences, la seua manera de viure, la seua cultura…. Ara bé, ja sabeu que una cosa és la promesa d’un rei, i val a dir que el meu senyor és complidor de la paraula donada, i una altra el que fan o deixen de fer amb els seus vassalls els senyors feudals que, tot siga dit, la majoria de les vegades els tractem molt malament. Tant malament que no és gens estrany que vulguen revoltar-se, al comandament del seu cabdill Al-Àzraq. El dels ulls blaus, com el coneix la gent del seu poble, que se l’estimen molt i amb ell van, si és precís, fins la mort:

 

“[…]Per tu, roder, sempre tu.

Per aquest foc que has encés ara.

Pel batec furibund del cor.

Sempre a l’aguait.

Sempre a l’aguait, sempre assetjant

les clares hores combatives,

el tir directe, la corbella,

metalls preclars.[…]

Perquè ets tu sempre i sempre tu.

Perquè vas al costat dels pobres.

Sempre et té aquell que et necessita.

Per tu, per tu.[…]

Per tu aquests versos socarrats[…]

A tu et cante, només a tu”[…](8).

 

Per assegurar el control de totes aquestes terres, el rei insisteix en recordar-los als seus nobles que cal portar famílies, d’arreu de la Corona, per repoblar-les. Tot i així, de vegades no és gens fàcil trobar algú que vulga vindre a viure, en una zona tant insegura com aquesta:

 

“[…] Plets fronterers, calitja,

la plana, l’estupor, la terra.

Cúmul i castell, vinyeta.

Pujava el jorn amb peus de música.

Mirall de parres, finestres.

Mirall d’aclarida fondària,

l’ofegat en el vi, els plets,

les fronteres batallen.[…]”(9).

 

Hem anat seguint més o menys el llit del riu, i al davant de nosaltres ja podem veure el que els sarraïns anomenem hisn Untinyâ. Encara com que ja hi som, doncs el meu cavall comença a coixejar. Abans d’eixir de Xàtiva vaig insistir al ferrador que em mirés bé les ferradures del cavall, trobe que no em va fer massa cas. Ja tinc ganes d’arribar-hi, aquesta nit sens dubte que dormiré.

Ja hi som en aquesta vila d’aigua:

 

“Ullal, anell de claredat perfecta,

[…]floreixen fonts en braons poderosos.

[…]Et mire, et veig, gose temptar-te a penes

els murs d’estancs, lligams impenetrables,

dia florit, llaurades pedres, lluna.

T’endevinava el capitell secret,

t’endevinava el matrimoni d’aigua

tot salpassant, amb sedassos, el dia

que et ve amb les mans reblertes de floretes,

perdudes flors per la muntanya amunt,

pel precipici remorós, arrels,[…]”(10).

 

 

Mariola en el migdia d’or

 

A gosades que he dormit aquesta nit, les estances d’aquest castell són confortables i el meu cos ha agraït aquest llit de glòria. Anit, abans de gitar-nos, el rei em va fer cridar per anotar uns pagaments i unes donacions a uns cavallers de la vila. Avui ha eixit un dia esplèndid i ens disposem a reprendre el camí que ens ha de portar a la mateixa zona fronterera amb Castella. Eixint de la vila, i després de creuar el riu, ens disposem a travessar els barrancs que separen Ontinyent de Bekirén. És ben curiós el grup de coves artificials que s’hi troben en aquests barrancs, Covetes dels moros en diuen, destinades pels camperols a manera de graners o magatzems. Creuar aquests barrancs és la part més dura del viatge d’avui. En pujar al capdamunt la vista és impressionant, a l’esquerra la Serra de Mariola i a la dreta la Serra de la Solana. Entre ambdues serralades les Valls de Mariola.

 

“Oh Mariola de guardat designi,

oh Mariola, ventura de fonts,

oh Mariola, cobles de floretes,

oh Mariola en el migdia d’or!

Guaites com pètal, vigiles el poble,

mare total de la comarca extensa,

amb un amor d’extensa consistència,

guaites els dies i les nits, amant!”(11).

 

A l’esquerra, i al fons, on s’hi troben més a prop aquestes dues serralades comença una de les seues valls, formada per tres nuclis urbans: Agres, Al Fawwara i Bocairent. Aquest darrer és el més important , destacant el seu castell. Aquest és un bon lloc per fer una parada i descansar, i han decidit que és el lloc on dinarem.

 

 

“Cap de lleó, fil de teixit, antic

antic renom, antic el vi, perdudes

les pedres, senyals, oh laberint del dia.

Com els batalls de campanes de foc,

com rams de foc, com covetes dels moros,

com foradant, com rosegant la roca,

eclesial, eclesial moment,

com escalons desgastats de la Pàtria!”(12)

 

 

Un rierol o sargantana d’aigua

 

Després de donar el darrer cop d’ull a aquestes terres, continuem el camí que s’endinsa pel centre de la vall, i que ens ha de portar a les portes d’una altra vall, però aquesta més ampla i frondosa. Així que, arribant a l’alçada de Beniheres, el primer que ens crida l’atenció és el seu magnífic castell, i que la vall s’obri al nostre davant. Tant aquesta població, com les altres alqueries i llogarets que vorem fins a Almisrà, depenen i són tributàries totes elles de Bÿar. Els sarraïns donen nom a aquestes terres de la vall com Hammam Bÿar, les Fonts de Biar. I és que com us he dit:

 

“La Mariola està molt ocupada

amb la seua fillada de fonts que corren

muntanya avall i rodolen per terra.”(13)

I al seu cor, entre els termes de Bocairent i Banyeres, a tocar del castell, també de nom de Mariola, naix un riu que travessa tota la vall:

 

“[…] Un rierol o sargantana d’aigua]…” (14)

 

És el mateix riu que divideix aquesta ampla vall en dos: a la part de la dreta, la situada al nord, anomenada vall de Bäni- o ben äsSahm– Bani Xaima, i la de l’esquerra, la del sud, vall de Biar. Paral·lels al riu, i seguint el Camí de Biar, ens disposem a recórrer tota la vall que ens ha de portar a Almisrà. A una banda i l’altra del camí camps i camps de conreu: blat, ordi, vinyes, olivars, ametlers, i vora de la llera del riu arbres fruiters. L’aigua del riu, distribuïda en sèquies, canals i assuts és una font de fertilitat per a la gent d’aquesta vall. Contrasta la vegetació ombrienca de les muntanyes de la Vall de Biar amb la de solana de la Vall de Beneixama. A la vora del riu, i a mesura que ens endinsem en la vall, podem veure alguns molins fariners. A poc a poquet ens acostem a l’Alqueria de Beneixama, un nucli de cases al voltant d’una torre sarraïna, abans, però, molt a prop i dintre del seu terme, dos petits llogarets ens criden l’atenció. El primer nucli de cases a l’esquerra, i no massa lluny del riu. Una mica més avant, i a la dreta, unes poques cases al voltant d’una fortificació, la Torre del Negret. Des d’ací, quasi al centre de la vall, podem albirar el Castell d’Almisrà al capdamunt d’un petit turó.

 

 

Per un amor més alt que el d’una princesa

 

De Beneixama a Almisrà hem tardat no res, i ens hem dirigit directament al castell. Només descavalcar he quedat admirat d’aquest lloc privilegiat. He pujat al capdamunt del castell per contemplar les vistes. Des d’aquest petit turó, enmig d’ambdues valls, albire a l’esquerra (al nord) la Vall de Beneixama, i a la dreta (al sud) la Vall de Biar. Però, a més a més, des d’aquest castell també hi puc veure la Torre de Beneixama, la Torre del Negret i els castells de Banyeres i Biar. Amb aquestes construccions fortificades els sarraïns tenen ben controlada l’entrada i l’eixida d’aquestes dues valls. Des d’Almisrà, continuant pel camí de Biar, i després de travessar el riu, hi podem anar a aquesta població que tanca la vall que porta, com ja he dit, el seu mateix nom. Bé, la veritat és que ara no ens convé anar, doncs està encara en mans dels sarraïns. El seu castell és quasi inexpugnable. Però, des d’ací també podem agafar el camí de al-qabdag que segueix per la Vall de Beneixama. Abans, però, deixarem a l’esquerra l’alqueria de Benisamayo  i al final de la vall ens hi trobem Bilana. Assabentats que ja hi som al castell, ha vingut l’Infant Alfons de Castella a saludar el rei i la reina. El meu senyor li ha ofert passar la nit al mateix castell, però l’infant no ha volgut i ha decidit acampar fora, als peus del puig. Tot i estar cansats del viatge, el rei, la reina, l’infant i altres cavallers han passat una llarga estona parlant amb alegria i solaç. Han deixat per demà els assumptes a tractar:

 

“L’Infant recorria la sala

aixafant els taulells

de fang.

Per un amor més alt

que el d’una princesa.

Per un amor

A les nits

els promesos s’acaricien els cossos

amb gran amor.

Pujols dels pits,

cuixes de terra, pubis de pols,

ventre de terra, muscles

de vent,

cabellera endevinada!

Amor”.(15)

 

 

Vent de ponent. Crema la vorera de les fulles.

 

Aquesta nit encara he dormit millor que la passada a Ontinyent. Només m’he llevat, he volgut tornar a pujar a un dels merlets. Aquest castell i aquestes vistes em tenen bocabadat. Respire i intente entreveure què ens depararà aquest dia. Avui ha de vindre Alfons per dir-nos el motiu de l’encontre. Coneixent com les gasta l’infant, i com és d’arrogant i ambiciós, no podem esperar res de bo. I és que la Corona de Castella sembla que mai no en té prou:

 

“Vent de ponent. Vent de ponent.

Crema la vorera de les fulles,

crema les parpelles.

[…] La sal espargida. Qui

ha espargit aquesta sal

per damunt les collites?

Vent de ponent. Vent de ponent […]”(16)

 

Des d’ací dalt puc veure on han acampat els castellans. A hores d’ara han d’estar preparant l’encontre, i l’infant donant les darreres ordres als seus missatgers:

 

“Barbat Infant. Mires

l’extensa plana insolidària.

Lentes pedres amuntegades en

graons d’estupor perenne.

Barbat Infant, veies transcórrer

un rierol o sargantana d’aigua.

Miniades anotacions.

Inventaves l’arbreda, l’aire. […](17)

 

L’infant ha vingut de bell nou a saludar a la reina, però curiosament no ha volgut quedar-se a dir-nos què volia. Ho han fet el mestre d’Uclés i Don Diego de Biscaia, ells ens han dit el motiu de l’encontre. I com us deia abans, les pretensions de l’infant són ben curioses. Resulta que ara vol que el meu senyor li done Xàtiva, segons ell com a dot de casament, és a dir per haver-se casat amb la seua filla. Ja us podeu imaginar quina ha estat la sorpresa per al rei i els nobles cavallers. Però, com que el meu senyor intuïa quines eren les intencions del seu gendre, ha tingut una contestació molt intel·ligent. Els ha dit que quan ell es casà amb la infanta Dona Elionor de Castella, la tia de l’infant Alfons, no li donaren ni terra ni béns, i a més a més Xàtiva és de la nostra conquesta segons els tractats. Sembla que la contestació no els ha agradat gens, i se n’han anat descontents. Al vespre han tornat insistint en el mateix, i el rei els ha dit que no segesquen per aquest camí, perquè no arribaran a cap acord. Ha estat un dia intens, d’anades i vingudes dels castellans. A hores d’ara tots, o quasi tots, estan dormint. Tanmateix a mi avui em costa agafar el son. No faig més que pensar en aquestes negociacions, i és que em fa l’efecte que ens hi juguem molt:

 

“Alliberats

miren el dia. Les pedres

cremen.

Alliberats

guaiten la nit. Les pedres

canten.

[…]Alliberats

els combatents de front altiu,

d’acte segur.

Una voluntat solidària

com una pols que s’acumula.

Una voluntat solidària

o decisió de país! […]” (18)

 

 

Aquest és el país que avança des de la il·luminada frontera

 

Avui farà tres dies que som aquí i encara no hem arribat a cap acord. Els representants de l’infant han tornat i insisteixen en demanar-nos Xàtiva. A més, ens han dit que si no els la donem, els hi la donarà el seu alcaid. Aquesta amenaça ha enfurismat el rei Jaume, que els ha dit sense contemplació: “Ni l’alcaid no la pot donar, ni ningú no gosarà pendre-la, car qui a Xàtiva voldrà entrar, sobre nos haurà de passar”. És més, tot seguit, i encara que la reina s’ha posat a plorar, ha manat ensellar i arranjar les atzembles per tornar-nos-en a Xàtiva. Quan tot estava preparat i disposat a marxar, ha tornat a vindre el mestre d’Uclés i Don Diego de Biscaia, dient-li al rei que no estava bé que ell s’enfurís. Doncs bé, això ha estat el que li faltava sentir, i no s’ha mossegat la llengua en dir-los que l’infant Alfons és un orgullós, que sempre vol eixir-se’n en la seua, que no en té mai prou amb les terres que té i que no hi ha home al món que ell no el traga de mesura. De bell nou se n’han tornat a anar amb la cua entre les cames. Després han tornat a vindre i per fi han arribat a un acord. Acord que jo he tingut l’honor d’escriure com a escrivà.

El Tractat d’Almisà, aquest és el seu nom, s’ha signat en aquests termes: l’infant Alfons ha deixat de demanar Xàtiva, i ens ha tornat Énguera i Moixent. El rei Jaume li ha tornat a l’infant Villena, Saix, Cabdet i Bugarra. A més a més, han delimitat una zona fronterera que va des de Biar fins a Busot. Des d’aquesta línia cap al nord és de conquesta catalanoaragonesa, i cap al sud de la Corona de Castella. Sembla que amb aquest repartiment ambdós, rei i infant, estan més o menys satisfets i en pau, de moment. I és que, si ho analitzem amb deteniment, la insistent petició de l’infant en aconseguir Xàtiva portava afegit un objectiu enverinat: frenar l’expansió de la nostra Corona, en benefici, és clar, de la de Castella. Si el rei hagués cedit a la petició de l’infant, tot el territori que va des de Xàtiva fins ací mateix, seria afegit a la Corona de Castella pel mateix infant. Alfons, avesat al joc d’escacs i mats, tenia una jugada ben estudiada, però aquesta vegada ha perdut la partida. I és que el rei en Jaume s’estima molt aquesta terra i sap molt bé que

 

“Aquest és el país que avança

des de la il·luminada frontera.

Aquest és el país que camina

amb gaiatos de terra

[…]Aquest és un país de coves

i terrasses. A la nit

les donzelles es pentinaven

nues a la llum de la lluna.

Alfàbregues, baladres,

caminant.

Parets humides de l’aljub,

aquest país no espera! (19)

 

 

Cohesió, que és comanda ancestral

 

Abans d’emprendre el retorn a la nostra benvolguda Xàtiva, he volgut pujar una altra vegada al capdamunt d’aquest castell que ens ha allotjat aquests tres dies, i ha estat testimoni d’aquest històric acord, per donar el darrer cop d’ull a les terres d’aquestes fèrtils valls:

 

“[…] Des de la frontera

el guaita mira el penell.

Ni un bri d’aire.

Com un munt de pols, com un munt,

com un pit de pols que una mà

amorosa acumula.

És l’hora! (20)

 

És l’hora de tornar a casa i ens anem amb les mans plenes, perquè avui el vent, el nostre llevant, ens ha estat favorable. Me’n vaig desitjant que aquest vent us porte les flaires de la Mariola:

 

“ Oh guerrillera Mariola verda!

Amb els genolls clavats a terra, et pregue.

Oracions de perduda memòria,

perduts fragments, com perduts grans de blat.

Pregue per tu, perquè vigiles sempre,

perquè assegures un futur claríssim,

un dur combat, una dura victòria,

el clar fusell, l’espasa il·luminada.

I pregue més: et pregue pels teus fills.

Preserva, tu, aquesta raça indòmita,

aquest futur de gegants i senyeres!

He agafat, amb una mà, una terra,! i m’he

senyat, molt lentament, el rostre.

Mire segur els dies que vindran.”(21)

 

Dies difícils, segur que ho seran, però aquesta gent de la Mariola són de pedra picada:

 

“[…] Caminen els pobles de terra,

de cansament, de set.

Cauen, s’aixequen, tornen a caure.

Dempeus!

[…] Combat de parles diferents

combat! (22)

 

Adéu pobles de la Mariola, raça indòmita que guaita la frontera. Com a testimoni de les conquestes i vicissituds que he viscut al llarg de la meua vida, voltant per totes les terres de la nostra Corona, només us puc deixar un petit consell:

 

“[…] Cohesió, que és comanda

ancestral” […] (23)

 

Alcoi, 26/27 de març del 2013

Susanna Francés i Tomàs

Vicent Luna i Sirera

 

 

Nota 1: L’itinerari seguit i narrat, per l’imaginari escrivà Guillem, només és una excusa per poder lligar els versos de Vicent Andrés Estellés. Hom és conscient de la manca d’informació/formació per apropar-nos al rigor històric de l’autèntic itinerari que va fer el rei Jaume I aquell mes de març de 1244.

 

Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià (MPV): (1) MPV III, 507; (2) MPV I, 69; (3) MPV III, 468; (4) MPV II, 128; (5) MPV II, 168; (6) MPV II, 123; (7) MPV II, 471; (8) MPV II, 551-553; (9) MPV II, 102; (10) MPV II, 503; (11) MPV III, 247; (12) MPV II, 126; (13) MPV, I, 89; (14) MPV II, 102; (15) MPV, II, 109; (16) MPV II, 107; (17) MPV II, 102; (18) MPV, II, 108; (19) MPV II, 110; (20) MPV II, 105; (21) MPV III, 248; (22) MPV II, 106; (23) MPV II, 105.

 

Nota 2: Aquest article ha estat publicat en el Programa de Festes de Moros i Cristians 2013 del poble del Camp de Mirra (L’ Alcoià), celebrades  de 21 al 26 d’Agost.