Vicent Luna i Sirera

                                          El Barranc de Manesa

L’amic Ernest Canet de Llutxent, un dels millors pilotaris que hem tingut els valencians, feia temps que volia que anàrem. Vicent, t’he d’ensenyar un barranc que t’agradarà molt -em deia moltes vegades. I és que aquest estiu, i gràcies a l’equip dels Indomables, estic fent-me un fart de pujar a cims, trepitjar serres i baixar barrancs. Així que amb la companyia de Rafa, el meu cunyat de Llutxent, Salvador de Quatretonda i Hilari de Montitxelvo hem quedat aquest dimecres per fer aquest barranc que tant bé m’han parlat d’ell.

Ales 6:00 hores, com sempre, quedem al Bar Paloma de Llutxent per fer-se un café i distribuir-nos en cotxes. Avui amb només un cabem tots cinc. Des d’aquest bar, des d’aquest poble, “oh capital de farinosa gràcia”, que diria el poeta Vicent Andrés Estellés, és des d’on ixen totes les excursions que anem programant. La majoria dels membres dels Indomables són d’aquest poble, del poble dels Corporals:

“Oh corporals de la dolcesa extrema!

Remors d’acer entre els tomellos, poltres.

[…]Oh corporals, oh poble corporal!

T’assumirà, en cos i ànima el cel,

i et lloaran totes les guitarres.” (1)

És encara fosc quan agafem el cotxe que ens ha de portar a l’inici de l’excursió. Hem d’anar al poble que està més a l’extrem nord-oriental de la comarca de la vall d’Albaida, i que limita amb els termes municipals de Llutxent, Barx, Gandia i Quatretonda. Recorde haver vingut a aquest poble un parell de vegades i per buscar esclata-sangs. No l’hem de confondre amb Casa Pinet, el bar més conegut de Tàrbena. Pinet, com diu Estellés és:

“Terra de pins i nafrada odissea.

Pel pi de l’aire que navega el dia,

per l’assemblea en rotgle i remorosa,

per becs i brins, pel sarment que més vola,

coloms i ocells, bancals, sols tortuosos, […] (2)

Des de Pinet agafem un camí que ens ha de portar al capdamunt de la serra, lloc des d’on comença el nostre itinerari. Ernest té molt clar on hem de deixar el cotxe, però la resta insisteixen que cal continuar una mica més, fins al Pla dels Garbollers. En baixar del cotxe, tot i que el sol encara està eixint, ja podem gaudir de les vistes. Ens crida l’atenció el reflex de les aigües del riu Albaida en l’Embassament de Bellús. Aquest poble fins a mitjan del segle passat va tindre un balneari, i fins i tot les seues aigües eren envasades i comercialitzades. Bellús, poble d’aigua, poble que recorda els agermanats, derrotats per les tropes reials l’any 1522 durant la guerra de les Germanies:

“[…]El dia és clar, intensíssim el cel.

aigua també, que venia segura

amb els turmells de més secreta música:

profús, profús l’or, el cristall, el signe.

vénen rocams de nova germania! (3)

Molt aviat ens trobem la primera senyal de l’itinerari i hem d’escollir aquella que ens ha de portar a l’Alt d’Aldaia, el Pla de la Nevereta i Barx. La vegetació és la típica d’aquestes serres: coscolles, argelagues, pins, ginebres, margallons, garrofers… i ens crida l’atenció les abundants i verdes mates de matapoll. Tornen a trobar una nova indicació per anar a l’Alt i a la Sima d’Aldaia. Aquest avenc de 138 metres és impressionant i a les parets del seu interior trobem uns quants exemplars d’un arbre que necessita més humitat, el fleix. A la boca de l’avenc, d’uns 20 metres, ens fem una fotografia. Continuem la nostra ruta, a una banda i l’altra de la senda el paisatge és preciós i de sobte al nostre davant podem veure les antenes del cim del Mondúver, “el pastor que vigila” que diria el poeta:

“[…]Al Mondúver

canten els ocells matiners del dia

muntanya amunt i les nits

són extenses i nombroses.

[…]Al Mondúver

floreixen els gots d’aigua

els juliverts.” (4)

A poc a poc anem pujant i gaudint del paisatge: ací un barranc, allà un cingle, més allà un cim… i al fons, allà lluny i com si emergís del fons de la mar per saludar-nos i convidar-nos a anar-hi, l’imponent Montgó:

“Montgó

recorde la teua poderosa alçària

tota florida de vinyes

i lloses.

[…]Montgó

et trucaré per telèfon

i eixirem una nit d’ametllers i oliveres.” (5)

Tots cinc hem quedat que aviat haurem d’anar a pujar al seu cim. Seguim l’itinerari previst i arribem al Forat de l’Aire. La boca d’aquest petit avenc no és massa gran, tot i que té una profunditat d’un 106 metres. Estem força acalorats i és tot un plaer posar-se a sobre de la boca de l’avenc per refrescar-se una mica amb l’airet que ix del seu interior. Aquest fenomen és degut a la diferència de pressió entre dins i fora. Continuant per la senda albirem al nostre davant la Drova i al capdamunt de la serra Penyalba. Molt a prop d’ací, a la falda de la vessant sud del Mondúver i en la carretera comarcal de Gandia a Barx, al paratge anomenat La Caldereta, s’hi troba la Cova del Parpalló. Les excavacions arqueològiques ens han proporcionat una informació molt valuosa de l’evolució de les cultures del Paleolític Superior del mediterrani al llarg d’uns 25.000 anys. S’han localitzat més de 6.000 plaquetes calcàries amb variades representacions d’art moble. És un dels jaciments arqueològics més importants del País Valencià.

“ El meu País

és un país de coves

i rius.

[…]Evocaria coves, diria indrets de coves.

[…]l’esgarrany sexual

com aquell

com l’entrada a la cova del parpalló “[…] (6)

La senda ara fa baixada, la vegetació és més frondosa en aquesta cara ombrívola de la serra, dues espècies vegetals en són una prova evident: el marfull i la falaguera. En un no res hem arribat a la Font de la Drova, lloc on tenim previst esmorzar. Mentre esmorzen, dues o tres persones han vingut a omplir garrafes d’aigua que s’emporten en el maleter dels seus cotxes, prova evident que aquesta aigua és ben bona. Amb noves forces, i una mica més fresquets, continuem el nostre itinerari previst. Ernest, que avui fa de cap dels Indomables, és l’encarregat d’obrir pas. Així que entre garrofers, falagueres, arítjols i arbocers ens obrim camí, tot i que hem de fer una parada inesperada. Un ramat de cabres creua el camí i hem de deixar-les passar. En l’actualitat, malauradament, no és massa corrent veure cap tipus de ramat. I dic malauradament perquè anys enrere, i gràcies al pasturatge d’aquests animals, el sotabosc de les serres estava molt més net. Hi ha alguns ajuntaments que ja estan plantejant-se introduir el pasturatge de ramats en els seus termes municipals. Seguim la senda, a la nostra dreta la Cava de Barx i una mica més endins el poble. Al darrera, i al capdamunt, tornem a albirar Penyalba.

De mica en mica ens anem allunyant de Barx i seguint la senda ens trobem, ara va de bo!, una indicació per anar al Barranc de Manesa. Per fi ha arribat el moment esperat, la part més bonica, segons l’Ernest, de l’excursió d’avui. El barranc, d’un quilòmetre aproximadament, té una altura de 450 metres i per recorre’l calen uns vint minuts. Això no és res, si tenim en compte el que fins a aquestes hores del dia hem fet. La veritat és que el barranc no ens decep. La senda va pel mig i la vegetació és frondosa a una banda i l’altra. Pinedes, garrofers, coscolles, ginebres… i dues espècies que caracteritzen aquest barranc. Per una banda les sureres que, segons els especialistes, són les més meridionals del País Valencià. Però, és que a més a més l’altra característica que les fa úniques és que han crescut sobre sòls calcaris, quan en realitat les surers creixen sobre sòls silicis. L’altra espècie que ens fascina són les falagueres, tant altes que en caminar entre elles no hi veus res més. Continuem barranc amunt, ara som les mates de murtra i mata les que ens criden l’atenció i una altra que tampoc pot faltar en un barranc: el baladre.

“Baladre, lladre del camí, baladre

precipitat, de lluminosa flor,

ha lliri fals de contingut verí,

flor capital de capitell doctíssim,

oh fill darrer d’entranyes de barranc,

funesta arrel i generosa gràcia,”[…] (7)

Una vegada arribats al capdamunt, un cartell de la Generalitat Valenciana ens recorda que aquest barranc, el Barranc de Manesa, és una microreserva de flora. Abans, però, de tornar al lloc on de bon matí hem deixat el cotxe, anem al Pla de Neveretes per veure’n una. Aquests gran dipòsits de neu, construïts entre els segles XVIII i XIX, ja ho hem dit altres vegades, que formen part del patrimoni valencià, haurien de contemplar-se mesures de protecció, consolidació i reconstrucció.

Ara sí, hem arribat al lloc on al dematí hem iniciat la nostra excursió. En la foscúria del matí no ens hem adonat, però ara l’olor és inconfusible . I és que al voltant del cotxe podem veure mates i mates de l’olorosa pebrella. Abans d’anar-nos-en encara tenim una estona per contemplar les vistes. Si al matí només véiem l’aigua de l’Embassament de Bellús, ara albirem un fum de pobles. Carrícola, el poble de les escultures: “Didal, didal. Didal d’aigua i cançó,/ fil de cosir, fil de tomello, mel/[…]el clar estiu, les lluminoses festes”[…] (8). Castelló, encara avui conegut per les seues gerres: ”Gerres profundes, enterrades, gerres/com el cresol caminant a la nit,/cremant el dia treballosament”[…] (9). Parlar de Montitxelvo és parlar de vi: “[…]de les collites i les andanes/[…]forment i dacsa, de bocois d’oli,/bocois de vi, per olives partides[…]”(10). Otos, o com fer dels rellotges de sol un atractiu turístic: “ […]llum combatuda, debatut estel,/melic de l’aigua de l’oculta fonda,/per tu l’arrel apegada a la pedra[…]” (11). Terrateig, primera localitat de la Vall d’Albaida i fronterer amb la Safor i el Comtat: “Oh nom mollar, terra color de carn,/terra que ha pres la color dels geranis, altiva galta de mirar al sol[…]” (12). La Pobla del Duc, senyoriu que fou dels Borja, dels Ducs de Gandia: “Un remor penetrant de trabucs,/una ducal memòria que vol/com un passat, unes dolgudes honres,[…]” (13). Montaverner, banyat pel riu Albaida i el Clariano: “[…]per extremats bancals, per corrent d’aigua,/per món i món, per olives partides,/per sacs de vi, per l’aladre remot,[…]” (14). I més i més pobles d’aquesta meravella de comarca que és la Vall d’Albaida.

Amb ganes d’arribar a Pinet, on ens espera una, o més!, cerveses ben fredes, pugem al cotxe. Ha estat una excursió fantàstica, he aprés una nova ruta a cavall entre la Safor i la Vall d’Albaida. Tenim tot un país per conèixer. No cal que cerquem indrets i amagatall secrets, el País Valencià, el nostre país, està farcit de barrancs, serres, serralades, paratges, parcs naturals, fonts, avencs, cingles, cims…. que paga la pena descobrir. Avui l’amic Ernest, ens n’ha ensenyat un: el Pla de les Simes i el Barranc de Manesa. Moltes gràcies Ernest pel teu interès i la teua simpatia.

Nota: Els fragments dels poemes de Vicent Andrés Estellés estan extrets dels volums I,II i III del Mural del País Valencià. (MPV).

(1) MPV II, pàg 500, (2) MPV II, pàg 507, (3) MPV II, pàg 125, (4) MPV 1, pàg 91, (5) MPV I, pàg 88, (6) MPV III, pàg 81-82, (7) MPV I, pàg 571, (8) MPV II, pàg 127, (9) MPV II, pàg 497, (10) MPV II, pàg 501, (11) MPV II, pàg 502, (12) MPV II, pàg 502, (13) MPV II, pàg 508, (14) MPV II, pàg 501,

Platja de Gandia, 15 d’Agost del 2013

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!