Tot just, quan acabem d’encetar el 2013, diverses institucions culturals i cíviques han iniciat tota mena d’actes per commemorar l’Any Estellés. I és que Vicent Andrés Estellés és, sense cap mena de dubte, el poeta més conegut pels valencians. Qui no ha recitat alguna vegada algun dels versos del poema Els amants? Qui no s’ha emocionat escoltant a Ovidi Montllor mentre recitava Coral romput? Qui no ha vessat alguna llàgrima en cridar amb ràbia Assumiràs la veu d’un poble”?
Estellés, per mèrits propis, s’ha convertit en el gran homenot de la nostra poesia, estimat, valorat i força llegit pel nostre poble. La seua senzillesa, el seu llenguatge directe i planer, la quotidianitat de la temàtica dels seues poemes, l’apropament als problemes de la gent del carrer….. tot açò, i molt més, l’han fet ser un poeta accessible. No debades el poeta de Burjassot sempre va voler ser “un entre tants”, un poeta del poble, doncs “el poeta és poble ell mateix[…] és el mateix poble”.
I com a poeta d’un poble oprimit, que maldava per sobreviure en la llarga nit del franquisme, calia anar per feina i no plantejar-se “gaire les qüestions del formalisme”. Així doncs, la seua voluntat és la de convertir-ho tot en poesia, perquè com diu Jaume Pérez Montaner “tot ha de ser possible en els seues versos”. I, com que tot era possible, calia que la gent l’entengués, i per entendre’l calia, almenys, dues coses. En primer lloc fer-se entendre: “Trencarem les paraules com si fossen olives, i ens deixarem ben aspres la llengua i les genives”. I en segon lloc parlar sense pèls a la llengua, i sense por, de les preocupacions, passions, emocions, desitjos, frustracions, neguits, sofriments, somnis… d’aquest poble :”Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.”
En esclatar la Guerra d’Espanya Estellés només era una xicon, però no per això deixà de patir les conseqüències d’aquest conflicte: “Jo vaig patir la guerra brutalment,/la gran dolor del meu poble vençut,/l’enorme fam dels dies de pa escàs,/[…]els falsos déus, les hores peremptòries./ La guerra fou com un arrap llarguíssim”(Mural del PV I, pàg 108).
Però, si la guerra fou com un arrap que marcà a molts per a tota la vida, la postguerra encara fou pitjor per al poble vençut, i Estellés hi formava part. La postguerra “vol dir els camions de l’estraperlo,/ vol dir la sang indignament vessada /vol dir el pa i l’oli escassos /vol dir anar a missa i rebre la comunió /i que et segellen després un paper[…]per tal de cobrar el sou/ vol dir els afronts /vol dir les cauteles /vol dir passar per tot per tal de tenir-hi un sou /vostè mana senyor/vol dir que no hi ha llibertat i no et faces il·lusions eh” (Obra Completa 7.Versos per a Jackeley, pàg 110).
Tot i els desastrosos efectes de la postguerra, Estellés no va haver de patir l’exili, l’empresonament, acabar en un camp de concentració o perdre la vida afusellat. El poeta ens ho diu en aquests versos: “Mai no he patit com heu patit vosaltres,/amics, companys que haveu sofert presidis /i greus turments de matinada fosca: però he patit la greu perseverança /de l’enemic, vigilant el que feia /i controlant totes les meues passes”(Mural del PV III, pàg.149). I és que Estellés va poder estudiar periodisme i, en tornar a València, aconseguí treballar en el periòdic Las Provincias. Fent de redactor es guanyà la vida escrivint de tot: “No tinc altre remei, no hi ha solució./He d’escriure i a més he de recórrer /diaris i revistes per tal que m’ho publiquen,/per tal que em paguen bé,/ per tal que m’asseguren/nou dies de menjar, exactament nou dies.[…](Obra Completa 1.Recomane tenebres, pàg 98).
La publicació l’any 1962 del llibre Nosaltres, els valencians de l’escriptor de Sueca Joan Fuster, va marcar un abans i un després en la lluita per la reconstrucció nacional. Fuster posà damunt la taula una proposta agosarada per a la reflexió. El seu objectiu no fou altre que incitar els valencians a preguntar-se d’on venim i on volem anar. Proposta que va xocar frontalment amb les idees conservadores i franquistes de la dreta valenciana més espanyolista. Aviat encetaren, amb el suport del periòdic Las Provincias, una campanya antivalenciana. Estellés, malgrat el risc de quedar-se sense feina, no es va mossegar la llengua: “[…]ha esclatat una altra polèmica /que ignore quan acabarà /No és polèmica exactament;/és indocta barbaritat./Altra vegada —una altra encara—/es posa en tela de judici /des d’on vindrà el nostre idioma;[…]pense en aquest poble excitat /periòdicament per forces /que tot recorrent a sofismes /sembren confusió i sal,/altre vegada el fet d’escriure /honestament en català /se’ns ha tornat una batalla” (Mural del PV I, pàg 119). Sembrar confusió i sal, mai en un vers s’ha pogut resumir millor el que fou la Batalla de València.
Aquest suport total a la unitat de la llengua, i a denunciar aquella “indocta barbaritat”, li va costar a Estellés el lloc de treball. Acomiadat del diari el poeta continua escrivint, malgrat la censura: “També he estat perseguit de vegades./han perseguit els meus mots, els meus versos,/els meus amors de rosa il·luminada,/i no he pogut dir allò que calia”(Mural del PV III, pàg. 146).Tot i no poder publicar els seus poemes, Estellés sempre va ser conscient que algun dia la situació canviaria: “La meua vida és clandestina,/els meus papers són clandestins,/la meua vida, el meu treball /seran un dia papallona /que haurà d’omplir de seda el dia”.(Mural del PV I, pàg. 120)
I afortunadament el dia va arribar amb la mort del dictador: “Amo i senyor vares ser d’un país/i a voluntat vares fer i desfer./Ara que ets mort et puc vaticinar:/no trobaràs ni un pam de terra per jaure”.(Mural del PV III, pàg. 606). Estelles diu que ”A partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra, el Mural del País Valencià. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo. Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco”.
El Mural del País Valencià consta de tres volums i, com diu el poeta, és una cantata a tots els nostres pobles, és l’obra més madura del poeta de Burjassot. En el primer fonamentalment ens parla del passat, del naixement d’un poble: “No oblides mai el teu destí, València./En català t’he donat, molt humilment,/el testament de la meua mà, cansada de lluitar:/conserva i divulga el teu català als dies futurs.”(Mural del PV I, pàg 70). El segon correspondria al present, un poble que es posa en marxa: “Posa’t, oh poble, a caminar, recorre/nits i camins, oh poble, oh poble, dreça’t/dóna la mida de la teua alçària, poble solar! (Mural del PV II, pàg. 13).I en el darrer Estellés, i amb una claredat meridiana, ens mostra el camí a seguir: “Valencià sóc de soca i arrel,/i fondament em dec al meu País,/comunitat d’afanys i d’esperances,/la llibertat cantant sempre al marlet. El meu partit és el del meu País”(Mural del PV III, pàg 159).
Comtat i debatut, com dèiem més amunt no per casualitat Vicent Andrés Estellés ha esdevingut per a tots els valencians el poeta més llegit i recitat, el més popular. I és que en els desastres de la guerra, en els patiments, persecucions i misèries de la postguerra, en la lluita contra el franquisme, en els moments de tensió de la Batalla de València, en la transició, i fins els darrers moments de la seua vida, sempre va estar “al servei del seu poble”. De ben segur que en uns moments com els que vivim de corrupció, nepotisme, malbaratament dels recursos, privatització dels serveis públics, espanyolització sibil·lina del nostre poble, adulteració de la identitat valenciana, etcètera, etcètera, si visqués Estellés ens escriuria versos com aquest:“Massa oblidat haveu tingut al nostre poble!/Arribaran polítics, cartera de polítics,/dentífric de polítics, i se n’hauran d’anar/amb la cua entre les cames. Perquè el poble no es fia./No es fia de vosaltres. Busca el secret, la nafra,/el brusc senyal del seu, entre els pèls del seu pit”(Mural del P.V II).
Aprofitem aquest any, l’Any Estellés, per llegir i rellegir la seua vasta obra. Amb ella descobrirem l’Estellés amorós, sentimental, emotiu, tendre, lluitador, compromés, familiar, sexual, irònic, obsessiu, quotidià…, i sobretot l’Estellés enamorat del seu país. De segur que sempre descobrirem alguna cosa nova en els racons de la seua poesia, i ens encomanarà la seua gran passió: el sentiment d’estima pel País. Des del Centre Ovidi Montllor (COM) se sumem a aquest Any Estellés i de segur que col·laborarem en més d’una activitat.