Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
En primer lloc, em sabríeu dir en quin moment de la nostra vida traspassem la línia cap a la senectut? Fa no gaires anys, se situava al voltant dels seixanta-cinc, quan coincidia amb l’edat de la jubilació; d’un temps ençà, quan el cos i l’anima no responen, a parts iguals. Hom en diria, arribar a vell sense qualitat de vida. Això tant pot ser als seixanta-cinc, com als cent anys.
La meva padrina materna, l’única que vaig arribar a conèixer, va morir amb noranta-dos anys. Fins als noranta-un i escaig que estava en plenes facultats. Fins que li va arribar la demència senil. aquella mala bèstia que, per vell, se’t menja el cervell fins al punt d’esborrar-te els records i et retorna a la infantesa de cop, sense haver-li demanat permís.
La meva mare, en canvi, farà sis anys que ja no em reconeix. Amb setanta-cinc anys, gairebé d’un dia per l’altre, se li va desenvolupar una demència provocada per uns cossos anomenats de Lewy, en nom d’uns dels seus descobridors qui, juntament amb Forster, van descriure unes estructures corticals al citoplasma de les neurones formades per una acumulació anormal de proteïnes. Tot plegat, donava com a resultat una demència neurodegenerativa, amb la simptomatologia del deteriorament cognitiu de l’Alzheimer i la rigidesa, tremolors i lentitud de moviments del Parquinson.
A ella, malauradament, la vellesa associada a una mala qualitat de vida, li ha arribat massa d’hora. Fins arribar al punt de patir una regressió a la infància comú en aquestes malalties. La cadira de rodes, els bolquers, donar-li les farinetes i l’aigua a la boca, la rialla com a resposta a estímuls sensorials, l’absència de la parla, …, s’han convertit en el seu dia a dia.
Jo no voldria passar a resta de la meva vida en aquestes condicions. Penso que això no és vida. Penso que és vegetar. I és per això que, se m’ha passat pel cap en més d’una ocasió, acudir al notari per tal que doni fe del meu testament vital. No vull patir ni fer patir als de la vora. Si no hi ha remei i la malaltia és irreversible, què pretenem allargant la vida a qui ja no és d’aquest món? No vull que decideixin per mi. Vull ser jo qui, ara que estic en plenes facultats, decideixi què han de fer els meus en el cas que jo no estigui capacitada per fer-ho.
El meu pare, a l’altre costat de la moneda, complirà noranta anys amb plenes facultats físiques i mentals. La seva esplèndida vellesa és només explicable genèticament tot i que també acompanyada per uns bons hàbits de vida. Per bé que també penso que el sustenta l’amor. Enamorat més que mai de la meva mare, de la seva esposa, després de cinquanta-vuit anys casat amb ella, penso que la seva vida no tindria sentit si la meva mare ens deixés. En certa manera, es manté ferm per ella, penso. La il·lusió d’anar-la a veure cada dia i agafar-li la mà i besar-la, i mirar-li els seus preciosos ulls verds, obra en ell (i en ella) miracles.
No vull acabar sense transcriure un fragment del nostre gran Josep Pla sobre la vellesa:
La vellesa és (potser) un procés de refredament del cos, que no té pas un començament fixat per l’abundància d’anys, sinó que es pot manifestar en qualsevol moment i que es va accentuant. En el meu cas aquest procés comença a la tardor del 1966, abans de complir els setanta anys i coincidint amb uns dies de reuma en el braç dret i en l’articulació del braç i l’espatlla —reuma molt dolorós, sobretot al llit, a causa de la dificultat de trobar una posició que no accentuï el mal. En la vellesa —m’havia dit moltes vegades el doctor Pascual—, més important que el menjar i que el beure és viure en una temperatura agradable. Em penso que és exacte; quan m’imagino el fred de la mort de la gent enmig del fred multisecular d’aquest país, els cabells se’m posen de punta només de pensar-hi. Em demano sovint si aquest no és el meu cas.
Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l’aspecte que tenim quan som vells
Des d’aquest quadern de bitàcora, vull agrair als meus pares tot el que han fet per a mi. Si no hagués estat per ells, jo no seria aquí, ni seria qui sóc. Us estimo
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobo molt encertada aquesta reflexió sobre la vellesa. La inevitable decrepitud del nostre cos és una de les causes més grans d’infelicitat per a la majoria, però ningú no compta la infelicitat que, de retruc, pot arribar a provocar en els més propers. I tanmateix, amb quina tendresa evoques els sentiments de ton pare per ta mare!
Hola Núria!
T’havia promés xafardejar i aquí em tens. Conec una mica el que sents. Jo ho disfruto també. Si, he dit disfruto. He patit molt. He plorat molt i finalment he trobat el meu lloc. Els pares fan de fills i els fills fem de pares. Tu ets mare i coneixes L’AMOR. Es el mateix amor que les nostres mares han sentit per nosaltres. No et sembla just que els hi tornem amb escreix?. El meu pare sé que es feliç. No em coneix pero torna el meu amor sempre, cada dia, a cada gest. A mi això m’omple i em dona força i alegría per anar content a veurel sempre, per donar sentit a quelcom cruel i al mateix temps meravellos que ens dona l’oportunitat de ser millors persones.
Ja saps que la meva llengua vehicular es el castellà. Disculpa la redacció i les errades gramaticals. Ptns!