El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Alguna cosa irracional em lliga a la lluna, potser siga llunàtica o conservi mirada de lloba. Avui, quasi lluna plena, pels pèls, caminava a vorera de la mar mentre es feia fosc . La lluna, d’una claredat diàfana, passejava pel cap dels fassers de les cases indianes i de tant en tant era creuada per uns núvols foscos talment arbres transportats per un tren silenciós que es perdia a la nit.
Venia cap a mi en una estora lluminosa que serpejava la platja en diagonal des d’on era ella fins on era jo. La marea alta trencava l’harmonia de la drecera amb el seu guanyar la platja i es disgregava la llum, en ziga-zaga, empesa per les ones, totes escuma contra el trenca-ones.
Els grills, esvalotats, saltaven al passeig i cantaven. Poc a poc ha caigut la fosca i la lluna ha anat pujant camí de Júpiter fins que la seva claredat ho omplia tot, el cel i la mar i la meva mirada.
He sentit aquesta atracció irracional que us dic com una regirada flonja que s’expandia per tots els meus racons i m’he quedat badant una bona estona.
Camí de tornada amb els meus pensaments la sentia a l’espatlla i com la dona de Lot m’he hagut de girar un parell de vegades. Tanmateix hi ha coses que són irresistibles. De moment no he rebut cap càstig ni he tornat estàtua de sal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Victòria….no pares !
B7’s
Desde el balconet de casa la tenia davant meu, i la línia de lluminositat entra a casa, amb aquesta claredat que tú tan bé descrius, i aquesta atracció irresistible de quedar-te una estona llarga mirant i mirant. I tanmateix estem parlant de la mateixa lluna, en llocs diferents …
Ahir era especialment irresistible…
La meva veïna i jo estàvem embadalides, i em va dir que cercàs el nom d’un estel com el puny que la flanqueja, de llum ataronjada.
Jo tenia mandra de cercar aquest nom, m’estimava més badar. Però la curiositat em va empènyer cap a Pols d’estels i vaig llegir l’escrit d’Enric Marco sobre Esculapi i tot això. Però no vaig aclarir el nom d’aqueix estel. No en veies brillar d’altre. Com ho podríem fer per saber-ne el nom? Jo ja no tenc mariners al meu costat, desgraciadament. I m’entristeix moltíssim haver de cercar les estrelles en un mapa. Ells no les cercaven, les sabien. Ells les trobaven dalt del cel. Eren dos quarts d’onze del vespre. Vàrem seguir el recorregut de la lluna flanquejada amb l’estel devers una hora i mitja …
Com m’agradaria haver-ho contemplat jo també.
Ja t’ho deia un dia: Júpiter és el meu plaenta preferit, com crec recordar que també el teu. Ara, a través de la lluna, m’hi has acostat amb una descripció que subjuga…
Camí de lluna, camí de mar, i l’horitzó com un repte que transcendeix la quotidianitat.
L’oracle dels grills esperona la consciència.
la seva bellesa sembla sempre nova. Colpeja. La teva descripció, personal, emotiva, és també bellíssima. Bon cap de setmana!, estimadora del mar i la lluna.
tenir el seu escalf… és més que una companyia, ho és tot en les nits solitàries en què m’acosto a la temporalitat, penso o bado, a frec de la pell. També sóc amant de la lluna.
Es respira l’autèntica essència de l’estiu, de les nits d’estiu. És impagable anar als vespres amb els amics, a banyar-nos o a fer tertúlia a una cala i sentir la remor de les ones acompanyades de la lluna o bé de les estrelles 😉