A Cantonigròs
Publicat el 14 de setembre de 2008 per vicent
Els joves, i els no tant joves, del GEN divendres ens van convidar quatre periodistes (Rafa Nadal, Miquel Calçada, Albert Saez i jo) a participar en la seua llarga trobada a Cantonigròs. Encantat. Parlar amb gent tan jove, encara que al final siguen més calladets del que sempre voldríem que ho foren sempre és un bon exercici. I per una altra banda cal reconèixer que tancar-se tot el pont a estudiar i pensar com fer anar millor el país bé que mereix el meu reconeixement. I per tant m’hi apunte.
En arribar-hi vam fer cap a la casa dels Triadú. En Joan Triadú era a dinar però va insistir en eixir a saludar-nos, malgrat que hauríem preferit que no es molestara. Vam poder parlar amb ell un moment i després, quan va ser l’hora del debat, va, veure com es posava en primera fila demostrant que la seua reconeguda curiositat no s’esgota per més anys que passen -i aquesta és una sort que en tenim tots. La nit abans ell, Ricard Torrens i Carles Duarte havien explicat als xiquets què cal llegir en aquesta vida, la seua visió particular de la literatura universal. Quina enveja. Es veu que tronava i se n’anava la llum cada dos per tres però espere que malgrat això els nanos foren conscients del luxe que tenien al davant i l’aprofitaren.
Abans del debat els organitzadors ens van dur a dinar a un restaurant fantàstic: Ca l’Ignasi. Un restautant fantàstic pel menjar i fantàstic per l’ambient. Al darrere de tot han habilitat una sala de dinar ampla amb vistes poderoses però que conté una ben presentada llibreria, que és de fet la llibreria de cuina que havia estat de Llorenç Torrado. L’indret, la cuina, els detalls (amb carta de vins dels Països Catalans inclosa…) i aquesta persistència dels records creatius que simbolitzava la biblioteca de Torrado al restaurant de l’Ignasi em va reafirmar en la idea que aquest és un país on pots trobar l’excel·lència escampada una miqueta per tot arreu. Només cal cercar-la o que algú, amablement, et convide a descobrir-la.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
Som un país de genis , es cert. Darrera un portal anònim pots trobar coses increïbles, des de la col.leció més fantàstica fins a l’idea més brillant.
No sé si és perquè som més una cultura que no pas una ètnia, o potser es cosa de la terra, que li agrada de fer créixer aquesta varietat de fruiters.
Estem només un moment i passem, però fa de bon passejar un camí així de florit, oi?
Que bonic és el meu poble! En allà hi tinc jo els meus “Tonic” (¿?). Salutacions