Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Olivier Assayas: “La pel·lícula té la llarga història que discretament compartim Juliette Binoche i jo”
Juliette Binoche i Olivier Assayas: passat, present, futur.
Aquesta pel·lícula, que tracta del passat, o més aviat de la nostra relació amb el nostre propi passat, amb el que ens defineix, té una llarga història. La que de manera discreta compartim Juliette Binoche i jo.
Ens vam conèixer quan començàvem, jo havia escrit amb André Téchiné el guió de Rendez-vous, relat ple de fantasmes i del qual, a vint anys d’edat, ella havia interpretat el paper principal. Ja es tractava de l’insible, i del trajecte recorregut per una actriu jove envers el personatge en què ella es realitzarà. Després, hem seguit els nostres camins en paral·lel i no hem tornat a coincidir fins molt més tard, quan vam rodar junts ‘Les hores de l’estiu’, el 2008.
Va ser Juliette qui primer va tenir la intuïció que, en la nostra història comuna, hi havia una oportunitat no aprofitada, o més aviat una pel·lícula en potència que es podria remtre tant a l’un com a l’altre al que és essencial. Endut per aquesta mateix intuïció, vaig començar per prendre notes, després vaig donar forma als personatges, a un relat, que feia temps que estaven esperant de poder existir.
L’escriptura és un camí -en aquest cas, vertiginós-, el del temps, suspès entre el començament i el futur; no és pas estrany que m’hagi inspirat en paisatges de muntanya, en corriols escarpats. Que hi hagi la llum de la primavera, la transparència de l’aire i les bromes del passat, el fenomen dels núvols de Maloja. Un camí que em duia allà on tot comença, tant per a Juliette com per a mi, i alhora també on avui ens podem retrobar, tot interrogant el present i, sobretot, el futur.
Nosaltres i els personatges.
La Maria Enders és actriu, amb Valentine, la seva ajudant, exploren les riqueses, les complexitats dels personatges imaginats per Wilhelm Melchior i que vint anys després encara no han lliurat tots els seus secrets. Però no es tracta tant del teatre i les seves il·lusions, ni dels meandres de la ficció, com del que és humà, el simple, el més íntim també. En això que les paraules, les dels autors, les que els actors es fan seves, les que els espectadors deixen que els ressonin en el seu interior, no evoquen sinó les preguntes que ens formulem, cada dia, en el nostre monòleg interior.
Sí, per descomptat, el teatre és la vida. I fins i tot una mica més que això, perquè en revela la grandesa, tant en el pitjor com en el millor, en el trivial com en els nostres somnis. En aquest sentit, Maria Enders no és ni JUliette Binoche, ni jo mateix, és cadascun de nosaltres en aquesta necessitat de revisar el passat, no pas per a elucidar-lo, més aviat per a trobar-hi les claus de la nostra identitat, el que ens ha fets, el que persisteix a fer-nos avançar. Ella s’aboca al buit i observa el que era a vint anys: en el fins la mateixa, és el món que ha canviat al seu voltant, i la joventut que ha fugit. La joventut com a virginitat, com a descoberta del món: això no es torna a jugar dues vegades. En canvi, el que la joventut ens ha ensenyat, no ho oblidem mai, aquesta constant reinvenció del món, desxifrar la realitat hiper-contemporani i el preu a pagar per a inscriure-s’hi. Donant a cada nova vegada la urgència i el perill d’un primer cop.
L’abisme del temps.
És la confrontació entre passat i present d’un paisatge que m’ha dut a inscriure-hi la comèdia -o el drama, segons la perspectiva amb què s’agafi- d’una actriu capbussant-se, per obligació professional, o moral, més que no pas per ganes, en l’abisme del temps.
En abocar-nos en aquest buit, no en podem treure gaire cosa més que la nostra imatge, clavada en l’absolut present. Al cor de “Sils Maria” hi ha aquesta instantània. La Maria Enders es veu difractada en mil avatars que ressonen en el món virtual de la fama -i la detestació- mediàtica moderna. Allà on s’esvaeix la frontera entre el que és més íntim, el que és més pobrement banal i la plaça pública virtual. Se la busca, no se la troba: potser simplement és que no existeix.
La Maria Enders, és potser la noia que fa anys va interpretar Sigrid al film de Wilhelm Melchior? És l’adulta, la dona madura que li projecten la mirada dels altres? O potser encara un o altre dels personatges que ha encarnat, un o altre dels rostres que apareixen quan es posa el seu nom a Google Images o a YouTube? Hi ha res a què ella pogués agafar-se, llevat del secret de la seva intimitat, on el temps no compta? Allà on no para de fluir, com el Fenomen nuvolós de Maloja?
Els núvols, el paisatge.
Molt aviat vaig pensar en els núvols, en el cel de la vall de l’Engadine, en el que un paisatge alhora intimidant i tan humà té d’immutable i també de canviant. Està estranyament registrat en el temps, testimoni d’éssers que l’han recorregut, que s’hi han fos, a totes les èpoques. I que van viure l’experiència d’aquests vertígens.
El 1924, a l’alba del cinema, Arnold Franck, pioner de la fotografia alpina, va filmar l’estrany Fenomen nuvolós de Maloja en què es barregen cims, núvols i vent, en una abstracció que recorda la pintura abstracta xinesa. La va rodar en blanc i negre i només se’n coneix una còpia gastada, ratllada, és a dir, un record del que devia ser, i sobre la qual, al seu torn, s’hi ha registrat el pas del temps. És perturbador, tanmateix, de trobar-hi una veritat íntima, misteriosa d’aquests indrets, malgrat, o gràcies als filtres que ens separen; es fan ostensibles a través d’una subjectivitat allunyada de nosaltres fa gairebé un segle.
No és exactement aquest el procés de l’art que reprodueix el món mitjançant una mirada singular que sostreu tant com revela, posant al dia el visible i l’invisible, de manera indiferent?
FOTO © Les Films du Losange Olivier Assayas
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!