Club 7 Cinema

El més enllà (Hereafter / Más allá de la vida / Au-delà), de Clint Eastwood

Hi ha pel·lícules que, mentre les vas veient, ja et queden ben clares; de manera que si et poses a escriure’n alguna cosa, el que et surt sol ser un exercici més o menys reeixit d’escriptura en què expresses les reflexions que t’has anat fent a la mateixa sala de cine. És per exemple, el cas d’ El discurs del rei, de Tom Hooper. Però n’hi ha d’altres que donen més de si, que hi vas pensant, les vas rumiant… I no vol dir que necessàriament et vagin pujant, que millorin la primera impressió que n’has tingut. Simplement vol dir que n’has percebut coses sobre les que t’abelleix reflexionar posteriorment, que hi has vist aspectes que val la pena de treballar, especialment quan has deixat reposar la pel·lícula. És el cas d’El més enllà, de Clint Eastwood.

La vaig veure dimecres a la tarda i, en aquest mateix blog, en volia fer un apunt “a cop calent”; però al meu cap hi havia  massa coses que volia desgranar i vaig preferir treballar-la un xic. Vaig deixar que se m’anés assentant, i de tant en tant hi anava pensant. Divendres a la tarda, em vaig asseure a la butaca del mejador de casa i, amb el notebook que gairebé ja ha substituït les meves llibretes de notes, vaig anar escrivint el que en pensava. No ho vaig acabar i aquest matí, després d’esmorzar hi he tornat, fins a enllestir-ho. Feia temps que no passava tantes hores al voltant d’un film i m’he sentit ben satisfet d’haver-l’hi esmerçat. Certament, no ha canviat es pot dir gens la meva percepció inicial d’ El més enllà, però els arguments de reflexió els he aprofundits i això m’ha anat molt bé.

Penso que aquestes notes potser poden interessar a algú i per això he decidit penjar-les en aquest apunt. Tanmateix, si hi ha algú que vol llegir-les, val més que no ho faci fins que no hagi vist el film, ja que les he escrites tot analitzant-lo i, per tant, en revelo molts aspectes. Per altra banda, aquestes notes són la base des de la qual escriuré els comentaris sobre el film que aviat publicaré.

Notes sobre El més enllà, clicant aquí Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © WB Cécil de France, a El més enllà, de Clint Eastwood

Notes sobre El més enllà, de Clint Eastwood

***

El guió de Peter Morgan va alternant escrupolosament les tres històries, sempre seguint-ne el mateix ordre: la periodista francesa, el parapsicòleg de San Francisco i el bessó londinenc, per tot seguit retrobar la periodista, després el parapsicòleg i el bessó, i així un cop i un altre. En casa ocasió, s’entreté amb les circumstàncies del personatge, de manera que durant bona part del metratge aquests tres relats  funcionen en paral·lel, sense cap altre punt en comú que el fet que tots tres protagonistes tenen alguna experiència relacionada amb la mort. Similar és la durada de les seqüències que s’està amb cada personatge, però a mesura que avança el metratge, aquestes durades canvien i diria que tendeixen a anar-se escurçant, a partir que el vincle amb l’experiència de mort va resultant més fort (no se’n poden desempallegar), generant una mena de vòrtex narratiu, que du al nus en què tots tres coincideixen a una fira del llibre de Londres.

S’entreté, efectivament, amb la represa de la vida dels protagonistes. El retorn a la (difícil) normalitat professional de la periodista després del daltabaix del tsunami i la represa d’una nova normalitat en el bessó, acollit per una família en ple dol pel germà mort i l’absència de la mare, en rehabilitació. Però també ens va descrivint el delit de l’exparapsicolèg per menar una vida normal, maldant per deixar enrere els seu passat reeixit econòmicament de contacte amb els morts.

Amb una escriptura diàfana, de madura senzillesa, ens explica les circumstàncies de cada protagonista i com evoluciona, de manera que el lligam amb l’experiència de la mort se’ls imposa totalment: la periodista deixa el projecte de llibre sobre Miterrand per a buidar el pap i, documentada, encarar la seva fugiressa i exceopcional vivència al més enllà; el bessó centra tota la seva activitat (fins al punt de robar diners i fugir per unes hores de la casa d’acolliment) en la possibilitat de poder tornar a parlar amb son germà difunt, i l’exparapsicòleg, tot i que també fuig (del negoci que li ha tornat a muntar el germà perquè faci de mèdium), no pot evitar quedar atret per la periodista i el seu llibre, ni es pot estalviar la dolorosa lectura al bessó, El guió, que no té pressa a encarar-ho, sembla que s’embali precisament quan els personatges queden dominats per aquesta qüestió. I, amb el mateix desacomplexament que ha lluït fins ara, resol de manera expeditiva (potser fins i tot massa expeditiva) la manera com tots tres coincideixen i els seus camins s’entrecreuen.

Aquí no es perd el temps a buscar justificacions de més pes: simplement, interessa que es trobin tots tres i la cosa s’enllesteix ràpidament. Ara bé, a on du aquesta trobada?

Entre la periodista i l’exparapsicòleg hi podrà haver entesa, perquè ambdós han viscut el contacte amb el més enllà i, atès que ell no se’n pot desempallegar, per fi ella li permet trobar algú que el pot entendre. I viceversa. La seva possible felicitat passa per assumir que la “seva experiència” no és una raresa individual: ella li ho aporta amb el llibre, fonamentat amb investigacions científiques no avalades pel que ella titlla de conspiració de silenci. Ell, el que li aporta és la comprensió d’algú que comparteix l’experiència i no tan sols una paternalista protecció cap a qui diu coses inversemblants. El bessó, a través del mèdium ha pogut acomiadar-se del germà, i aquell hi posa part seva, perquè el menut pugui superar el dol: no tan sols en Jason és un difunt que parla “jove”, en termes positius (la ingravidesa és… guai!), sense voler perdonar o fer-se perdonar per malifetes o infidelitats de quan era viu (és a dir, el seu contacte no és dolorós), sinó que el contacte permet calmar l’ànima amb pena del supervivent i si convé, enganyant-lo, ajudar que refaci la vida encara tendre.

El dol, doncs, en aquest film se’l representa a través del bessó (i de les altres persones que reclamen els serveis del parapsicòleg) i com una experiència real, tangible, catàrtica, marcada pel delit dels supervivents de parlar amb els difunts.

El personatge de la periodista hi aporta una altra dimensió: la seva experiència és la de traspassar la frontera i tornar-ne. Com diu la doctora d’aquella clínica suïssa (creant un efecte multiplicador), hi ha molta gent quje explica vivències similars, gairebé totes idèntiques.

I finalment, el personatge del papapsicòleg ho rebla, com a figura que enllaça els viius amb els difunts.

Són tres aproximacions diferents al tema de la mort, en què apareix el dolor humà, terrenal (part del dol, el mal viure de Matt Damon), però sobretot el misteri, l’enigma del més enllà, des d’un interés pàrticular per les experiències de trànsit i hipòtesis de parapsicòlegs (esotèriques’).

El guió va repassant (com aquell que no vol la cosa) altres tractaments de la mort. Per exemple, el religiós. Un capellà factura expeditivament el ritual funerari per a Jason; la doctora suïssa esmenta els pals a la roda de l’Església en la investigació científica sobre les experiències de trànsit. Però també el bessó supervivent entra en contacte per internet amb missatges religioses que no el satisfan (musulmà, etc), així com passa una jornada (excessiva, en un dels grinyols del guió, que situa en unes hores un volum gairebé impossible de visites del menut)  a xerraires i engalipadors. Aquesta panoràmica, certament s’avé al discurs dels esotèrics (remarcar les limitacions de l’Església, reduir-ho al vessant negoci, desmarcar-se dels impostors); però, alhora, deixa constància del neguit humà al voltant de la mort i d’escatir el que hi ha al més enllà.

L’atzar i esdeveniments reals (tsunami, atemptat a l’estació de metro de Charing Cross), de gran impacte juguen diversos papers en aquest guió. D’una banda, sacsegen la nostra percepció de la realitat. Per altra banda, no deixen de ser recursos emprats  amb total llibertat i sense miraments, per fer avançar el guió (l’atzar) i per situar-ne l’acció en contextos ben coneguts (esdeveniments reals). Afegim-hi també que Clint Eastwood els posa en escena amb prodigiosa sobrietat clàssica.

L’atzar és omnipresent en aquest film. Per a alguns, això és el destí; però per Eastwood no és aquesta la qüestió. Si la periodista no hagués sortit a comprar, segurament no s’hagués mogut de l’habitació de l’hotel i l’onada no l’hauria arreplegada en aquell carrer. Si Jason no hagués agafat l’encàrrec que anava per a son germà, no hagués trucat pel mòbil, de ben segur que no hauria hagut de fugir corrent… I, esclar, només l’atzar fa que els tres personatges coincideixin a Londres. Ara bé, també hi intervé un factor que ve a ser el contrari de l’atzar: la determinació dels protagonistes. Si ja eren poc casuals les “lectures”  que el mèdium havia hagut de fer contra la seva voluntat (perquè, en el fons, les provocava son germà, interessat a reviscar el negoci del web), no gens n’és la decisió de fugir-ne i agafar el vol (tampoc n’és gaire, de fortuït, que vagi a Londres: Dickens l’apassiona). La determinació du igualment la periodista a publicar un llibre sobre el més enllà, bregant contra corrent, així com al bessó supervivent a aconseguir parlar amb son germà difunt.

De fet, les determinacions de tots tres personatges van contracorrent. Damon, contra la lògica del negoci lucratiu; el bessó, contra l’ordre establert pel sistema familiar d’acolliment, i la periodista, contra les expectatives editorials basades en la seva trajectòria mediàtica. No són però protagonistes rebels (ni tan sols el bessó acaba de tenir el caire diquensià que li atorgaria el seu orfenatge transitori), es mouen per una necessitat pregona, íntima i que perceben incompresa pels altres. Les respectives determinacions, doncs, ja qüestionen les lògiques socials més esteses. L’atzar hi intervé per a afegir-hi fins a quin punt les coses que passen poden arribar a escapar-se’ns de qualsevol previsió ni predicció, capgirant-nos del tot la vida (aquí, la implicació casual de dos personatges en sengles esdeveniments reals, tan increïbles com dolorosament certs, garanteix que difícilment els espectadors puguem sentir-nos aliens a la reflexió sobre l’atzar).

El quadre “Els somnis de Dickens”  (que Matt Damon admira a la casa de l’escriptor) evoca la transgressió onírica de la realitat.

Tota aquesta sacsejada a la nostra comprensió racional de la realitat té lloc en un film que es planteja el més enllà, en el qual es remarca com la mort desferma en l’ésser humà la inquietud, perquè el que se’n deriva s’escapa dels nostres esquemes racionals.

Vorejant els vuitanta anys d’edat, sembla comprensible que refleioni sobre la mort i el més enllà, Clint Eastwood; per bé que anys que aquest tema i la fantasmagoria són força presents al seu cinema, des de fa temps. Fins i tot es podria fer la broma fàcil que, veient proper el final dels seus dies (per òbvia raó d’edat), l’home es planteja la possibilitat de seguir a (o des de…) l’altra vida. Bromes a part, cal reconèixer que la pel·lícula pateix precisament perquè es creu massa el més enllà de què parlen parapsicòlegs i els que afirmen haver vist la famosa llum blanca i ombres de persones. És a dir, mentre resulta plausible en mostrar el misteri que batega en els vius i les complicitats que s’estableixen tant en el dolor com des de la consciència d’una realitat altra, segurament hauria estat millor que no es deixés arrossegar tant per les conviccions dels personatges de la periodista i de la doctora suïssa.

La forma amb què Clint Eastwood posa en escena el guió de Peter Morgan, d’una banda torna a ser un altre recital de classicisme sobri (amb domini impressionant dels recursos expressius i amb escenes que, per si soles, sobresurten, esplèndides com són). Però, per altre cantó, no sé si la narrativa cinematogràfica impecable i implacable amb què ho treballa resulta la més adient als temes que toca. Dit d’altra manera, no sé si l’entorn de producció (spielbergarià) era el més adequat perquè Eastwood en fes, del guió de Morgan, un film més personal. Segurament, a l’edat que té i com estan les coses per Hollywood, aquest gat vell sap que no ha de desaprofitar cap oportunitat.

Gosaria dir que només una seqüènci desdiue el qualificatiu magnífic en el treball de direcció de Clint Eastwood en aquesta pel·lícula: l’insert, gairebé al final, en què Matt Damon “veu” el futur possible amb la periodista, abans de trobar-se. Certament, podríem parlar també de la impossible  jornada de visites del bessó a tot de xerraires i engalipadors; però aquell ostensible grinyol del guió, Eastwood el posa en pantalla amb un gran exercici d’eficàcia i agilitat narratives, tot oferint una panoràmica ben rica d’aquell (sub)món. En canvi, aquell insert  -certament breu i si es vol, clarificador del delit de futur- és excessivament explícit i de vocació “happy end” –una concessió als productors?-

Tant se val. Sí. Perquè aquells segons de metratge res no hi poden fer contra el magisteri de la seqüència del tsunami (quanta espectacularitat i alhora quanta elipsi visual, sense perdre de vista en cap moment l’objectiu pel qual s’ha muntat la seqüència). Ni poden fer res contra aquella altra, tensa, romàntica, dolça del tast al curs de cuina, quan la parelleta parlen i ella du ells tapats. O aquella altra, no menys intensa, dolorosa, quan són al pis d’ell per fer-se un sopar i els apareix el passat. Tanmateix, Eastwood no treballa a base de moments extraordinaris. És cert que, amb la seguretat dels grans, es permet que alguns episodis del film funcionin es pot dir com a pel·lícules a part (jaa voldrien molts curtmetratgistes tenir la capacitat de síntesi i alhora d’expressió que mostre Eastwood, per exemple, en els moments esmentats de la pel·lícula!). Però li queden gairebé com a “improvisacions” jazzístiques en un continu, que mai no perd de vista, i que ens serveix amb musculada eficiència.

Matt Damon, que ara mateix deu ser l’actor més treballador de Hollywood, esdevé el pal de paller del film, amb la seva interpretació, sòlida i intel·ligent, que emparenta el seu personatge amb els dels grans contrarietats pel destí que forgen la filmografia d’Eastwood. Tota la sensibilitat, el dolor, dificutat de viure… del parapsicòleg que incorpora acaba amarant la pel·lícula. I aquí, al talent de l’actor, cal sumar-hi i molt l’art d’Eastwood en dirigir-lo; cosa que es fa patent igualment en el cas de Cécil de France, d’una bellesa ferida i que de sobte ens apareix com l’actriuassa que fins ara alguns, si més no, no li havíem sabut veure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!