Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

26 de març de 2023
0 comentaris

“Néixer per néixer”, el fruit d’un model pedagògic, al D’A

Néixer per néixer“, dirigit per Pablo García Pérez de Lara, és un llargmetratge documental de creació que posa el focus en el procés de preparació i realització del viatge de fi de curs de la primera classe que es gradua a Congrés-Indians, una escola pública que just celebra nou anys d’existència. En un món en què l’instint de superació ens aboca al conflicte, són poques les escoles públiques que basen l’educació en la cura de les emocions. El 2010 un grup de nens i nenes de P3 va inaugurar Congrés-Indians. Després de 9 anys d’anar obrint cursos, ara ja com a preadolescents, s’acomiaden de l’escola que estimen i que els ha acompanyat, tant en la llum com en l’ombra. Aquesta és la sinopsi del film, que es defineix com un viatge de comiat a la infància i una alenada d’aire fresc que ens convida a creure que en el futur, el diàleg, la pausa i l’observació seran el camí a seguir per comprendre’ns els uns als altres.

D’una banda, la  filosofia d’ensenyament de Congrés-Indians gira al voltant de veure l’infant com un ésser amb una fam inesgotable per aprendre. D’altra banda, creu en la importància de ser atent i oferir suport emocional a l’alumne, de manera individual, tot respectant les necessitats i els ritmes d’aprenentatge de cadascun d’ells. En un món on l’impuls cap a l’èxit ens genera conflictes, l’escola dona suport als alumnes perquè siguin capaços d’afrontar els seus problemes interns i siguin valents a l’hora de tractar els conflictes quotidians a través de la comprensió i el diàleg.

En diu la productora Falca, abans del rodatge: Tot i que l’escola es funda sota la idea que els límits que imposem als nostres fills no només existeixen, sinó que són fonamentals, la pel·lícula pertany únicament a les noies i als nois, així que volem filmar-la des de la seva perspectiva. L’escola no ens pertany a nosaltres, no pertany als professors, ni als pares, ni molt menys a una càmera que s’ha apropat a filmar; l’escola els hi pertany a ells, és dels nens i nenes. Seran ells qui omplin l’espai a càmera – que actuarà en gran part com a observadora- compartint l’espai amb l’essència que floreix d’entre les parets de l’escola, construint una realitat que pot resultar impactant per alguns espectadors. L’educació és un tòpic que, d’una manera o d’altra, ens afecta a tot; encara que alguns siguem pares, tots hem sigut fills i filles. Nosaltres, com a directors de documentals, no tenim por de desafiar a l’audiència; creiem que per això existeix el cinema: per commoure, excitar i, de ser necessari, causar commoció. Però, per sobre de tot, tal com creia Robert Flaherty, existeix per mostrar altres mons i nous camins, tant sigui pel sistema educatiu com per als nostres ritmes vitals o per la nostra existència quotidiana. Creiem en la importància de capturar aquest nou model educatiu, present únicament com a excepció a parts concretes del món, i en què, si fos comprès del tot, podria conduir-nos cap a una societat menys competitiva i més tolerant. La de Congrés-Indians no és l’única escola pública en el món que basa la seva filosofia educacional en oferir una atenció directa a les emocions i els sentiments de l’alumne, però és una d’aquelles que, tot explorant i treballant aquesta aproximació en profunditat, ha aconseguit consolidar-se fins a convertir-se en un model vigent per moltes altres.

El director, Pablo García Pérez de Lara (Barcelona, 1970), és soci-fundador de l’empresa produccions Doble Banda. Ha dirigit tres llargmetratges: “Fuente Álamo, la caricia del tiempo” (1998), que va ser descobert a la Seminci de Valladolid d’aquell any, ‘Bolboreta, mariposa, papallona’ (2007), present a la secció oficial de Karlovy Vary i Sant Sebastià i ‘Tchindas’, en codirecció amb Marc Serena, amb 14 premis internacionals i nominat als AMAA AWARD d’Àfrica. El seu curt “Alicia retratada” (2002) va ser seleccionat a la Setmana de la Crítica de Canes i “Oblidant Nonot” (2010) va rebre, entre altres guardons, el Ciutat de Alcalá a Alcine 2011. A TV, ha dirigit els documentals “Són de Galícia “(2006) i” Mura, un poble de cine “(2010). Ha treballat en una trentena de produccions, habitualment com a muntador i / o director de fotografia, com a “Familystrip” (2009) de Luis Miñarro o “L’efecte K: el muntador de Stalin” (2012) de Valentí Figueres. Particularment, la seva òpera prima “Fuente Álamo, la caricia del tiempo” (1998) tractava el tema de la infantesa des dels records del mateix director. Va rebre elogis de cineastes com José Luis Guerin, Joaquim Jordà o Gonzalo Suárez i de crítics com Carlos F. Heredero, Miguel Marías, Rafael Miret, Kathleen Gomes o Leticia Castañares. Des de 2005 col·labora en el projecte Cinema en curs ideat per l’associació A Bao a Qu (Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Visuals 2015), un projecte que treballa amb el cinema a escoles i instituts de Catalunya, Galícia, Madrid, Portugal i l’Argentina, entenent que aquest és un instrument de transmissió pedagògica molt ric per acompanyar la mirada de nens i adolescents. El 2014 va fer el curt “Escolta“, en què mostra el dia a dia en una escola en la qual nens oïdors i nens sords comparteixen les aules i aprenen, els uns i els altres, llengua de signes i llengua oral.

Sobre “Néixer per néixer“, que s’estrena mundialment al D’A dilluns, dia 27, Pablo García Pérez de Lara ha manifestat: La meva intenció no implica fer una pel·lícula sobre les diverses mirades pedagògiques existents. Tampoc vull fer un documental sobre les virtuts i/o debilitats d’una filosofia pedagògica emmarcada en una escola concreta. I en cap cas, inclouré entrevistes com a motor de continguts. En aquesta pel·lícula, des de l’àmbit d’una escola amb una forma de fer i sentir ben particulars, parlaré de les relacions humanes i de com la cura o el descuit dels sentiments i de les emocions poden fer-nos mirar el món amb més o menys capacitat d’anàlisi, reflexió i sensibilitat. I amb aquesta intenció em disposo a recollir cinematogràficament el pas de la infantesa a l’adolescència en un espai on el treball sobre les emocions ha estat i és, una prioritat; no només en l’acompanyament dels nens i de les nenes sinó també en el dels adults que formen la comunitat escolar: famílies, monitors i docents.

El D’A en diu: Una escola pública, nous mètodes educatius, un viatge de fi de curs… Però no estem davant d’un documental convencional, ni tan sols davant del que coneixem com a “documental”. “Néixer per néixer” és la continuació natural de la filmografia de Pablo García Pérez de Lara, l’autor de les inoblidables Fuente Álamo, la caricia del tiempo (2002) o Camino incierto (2020), i segueix investigant les possibilitats del cinema com a escultor del temps, que diria Tarkovski: en aquesta pel·lícula la càmera s’acosta als nens amb una mirada tranquil·la i serena, sense pressionar-los ni obligar-los a ser el que no són. I gràcies a això aconsegueix extreure’n una naturalitat, una autenticitat, que es correspon amb l’ideal educatiu que filma i secunda, sense estridències ni grandiloqüència.

Més informació: Dossier.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!